Bolonya, a la ruta de les filmoteques

Parafrasejant una cèlebre rèplica del cinema italià, diré que les ciutats es divideixen en dues categories: les que tenen filmoteca i les que no. Bolonya forma part de la primera i amb una institució, la Cineteca Bologna, que és un referent tant per l'encert de la seva programació com per la gran tasca de restauració de patrimoni fílmic mundial que du a terme mitjançant el laboratori associat L'Immagine Ritrovata.

 

La ciutat natal de Pier Paolo Pasolini és reputada pel seu progressisme polític i pel suport a la cultura en totes les seves formes, per la qual cosa la seva filmoteca estava cridada a ser una de les més actives d'Itàlia. Si bé l'origen de la Cineteca Bologna es remunta al 1963, l'equipament actual no es va inaugurar fins a l'any 2000, recuperant per a la ciutat l'edifici que havia ocupat l'escorxador municipal. Amb tres sales de projecció, una quarta per a exposicions temporals i una biblioteca, l'espai més emblemàtic d'aquesta filmo, però, és a l'aire lliure, concretament a la Piazza Maggiore, on cada estiu té lloc un dels esdeveniments més esperats per als cinèfils bolonyesos: les sessions de Sotto le Stelle del Cinema, un immens cinema a la fresca, envoltat d'història i totalment gratuït.

Haver vist -un cop més- l'entranyable Bonjour tristesse a la Cineteca Bologna ha estat revelador, m'ha fet adonar que molts dels meus viatges formen part d'una ruta de filmoteques, un recorregut cultural inconscient i sempre gratificant que m'ha permès viure el setè art en condicions òptimes i que vull recordar en aquest article. 

Amsterdam - Nederlands Filmmuseum 

Entre 1974 i 2014, el Pavelló Vondelpark va acollir la filmoteca neerlandesa i va ser en aquest palauet de finals del segle XIX on, l'agost de 2008, vaig reveure Perseguit per la mort dins d'un cicle dedicat a Cary Grant. 

Quan, uns anys més tard, vaig assabentar-me que la filmo amb més encant que he visitat mai seria substituïda per un edifici de nova construcció, em va envair una barreja de tristesa i de decepció, sentiment que es va dissipar del tot en veure imatges de la nova seu de la institució, rebatejada amb el nom d'Eye Filmmuseum. Ubicada al front marítim d'Amsterdam i amb una estètica que recorda molt l'Òpera d'Oslo, serà una de les meves parades obligatòries quan torni a visitar la ciutat 

Institut Lumière - Lió

No serà el primer ni l'últim cop que escriuré en aquest blog sobre l'Institut Lumière, un monument al cinema com no en conec cap altre a Europa. Fins ara m'hi he referit sempre per explicar les meves gratificants experiències durant el Festival Lumière, que organitza cada octubre des del 2009, però cal no oblidar que durant la resta de l'any aquesta institució funciona com una filmoteca de primer nivell, amb tres sales de projecció a la seu principal, un museu dedicat als inventors del cinematògraf, una biblioteca, una impressionant botiga de films i llibres i tres cinemes d'art i assaig al centre de la ciutat. 

Londres - British Film Institute

L'atzar ha volgut que, tot i les meves freqüents estades a Londres durant els darrers 20 anys, no hagi vist més que un parell de pel·lícules a les sales del British Film Institute: Els crims del museu de cera (en 3-D) i Vertigo, aquesta a la pantalla de l'Imax, que també forma part de la filmoteca britànica. Sí que sóc un assidu de la botiga, on es troba l'introbable de cinema mundial i britànic, i infinitat de bibliografia especialitzada en el setè art. Arxiu fílmic, acurades edicions en dvd i blu-ray, projeccions de clàssics restaurats a la seu londinenca i també en cinemes concertats arreu del país, i un servei d'streaming a demanda que, malauradament, no és accessible fora del Regne Unit, són part de l'oferta d'una institució que, per si fos poc, organitza també quatre prestigiosos festivals: el BFI London Film Festival, el BFI Flare, el BFI and Radio Times Television Festival i el BFI Future Film Festival. 

Marsella - Château de la Buzine

Ben lluny del front marítim, Marsella conserva un petit tresor patrimonial que alhora és un equipament dedicat a la difusió del cinema i a la preservació de la memòria d'alguns dels seus protagonistes històrics. El Château de la Buzine, un palauet que va ser un temps propietat del dramaturg i cineasta provençal Marcel Pagnol, no és ben bé una filmoteca sinó un espai multidisciplinari que inclou una exposició immersiva -una mica fluixa- sobre la història del cinema, un àmbit dedicat a l'obra de Pagnol, una sala de cinema on de vegades es projecten clàssics, i un gran espai per a exposicions temporals, que considero que és el més interessant de l'oferta d'aquesta institució publicoprivada. 

Jean Paul Belmondo, Yves Montand o Charles Aznavour són algunes de les figures que han estat objecte d'una mostra-homenatge al Château de la Buzine. La dedicada a l'artista franco-armeni, que vaig poder veure a l'abril de 2019, tenia una qualitat i interès més que notables, els quals confio que siguin marca de la casa.

Milà - Cineteca Milano

Creada el 1947, la Cineteca Milano és la més descentralitzada que conec. La seva seu principal ocupa una antiga fàbrica de tabac dels afores de la ciutat -coneguda ara com Cineteca Milano MIC- la qual, a més d'una sala de projeccions, hostatja un important arxiu fílmic, un museu el cinema -menys impressionant que el de Torí però no exempt d'interès- i una sala d'exposicions temporals. 

L'oferta de la institució es complementa amb la Cineteca Milano Biblioteca, la Cineteca Milano Metropolis (ubicada al municipi de Paderno Dugnano) i, al centre de Milà, la Cineteca Milano MEET, instal·lada a l'Spazio Oberdan. Es aquí on he tingut l'oportunitat d'assistir darrerament a un parell d'interessants projeccions, La double vie de Véronique i La mort i la donzella, gràcies als cicles dedicats a Krzysztof Kieslowski i Roman Polanski. En els propers mesos, aquest espai, propietat de la Fondazione Cariplo, deixarà de complir les funcions de filmoteca i el substituirà el recuperat i encara més cèntric Cinema Arlecchino. L'streaming també forma part de l'oferta de la institució milanesa, sortosament, accessible també des de fora d'Itàlia. 

París - Cinémathèque Française

La Cinémathèque Française és un dels meus "llocs sants" de París, tot i que hi he vist més exposicions temporals -totes magnífiques- que no pas pel·lícules; de fet, només recordo haver assistit, el 2017, a la memorable projecció de la versió restaurada de Rocco e i suoi fratelli. 

Aquesta institució, que té els seus orígens en el cineclub que a mitjan anys 30 del segle XX van impulsar Henri Langlois i Georges Franju, ocupa des del 2005 l'actual i emblemàtic edifici de Frank Gehry, al Parc de Bercy. L'equipament inclou el Musée Méliès, una biblioteca, un envejable espai expositiu, dues sales de cinema i una botiga on m'he passat hores remenant llibres i pel·lícules, i de la qual mai he sortit amb les mans buides.

Tolosa - Cinémathèque de Toulouse

Si bé França té diverses filmoteques regionals repartides per l'Hexàgon, ben poques formen part de la Fédération internationale des archives du film (FIAF). La Cinémathèque de Toulouse n'és una, sens dubte perquè està considerada com un dels tres principals arxius cinematogràfics francesos. Nascuda al 1964, la filmoteca occitana ocupa des del 1997 un edifici històric del centre de la capital. Amb una programació molt treballada, que inclou diversos festivals (Cinespaña, Histoires de cinéma o Extrême Cinéma), la institució destaca per les seves col·leccions de films, cartells, fotos, revistes i obres sobre el cinema. 

De les seves propostes, el 2014 vaig gaudir de l'espectacular exposició de cartells de gran format "Du cinéma plein les yeux" i, uns anys després, el 2018, de la projecció d'una ben curiosa adaptació de Crim i càstig dirigida per Aki Kaurismaki.

L'edifici, un antic col·legi religiós, disposa d'un gran pati interior que cada estiu permet als cinèfils tolosans gaudir de les agraïdes sessions de Cinéma en Plein air que sovint inclouen projeccions de cinema mut amb acompanyament musical. 

Cinemateques, cineteques, instituts o museus del cinema... tant se val el vostre nom: en una època en què el visionat audiovisual ha esdevingut una pràctica individual, sense comunió, i s'ha restringit a pantalles minúscules que destrueixen el més mínim sentit de l'espectacle, us trobo més imprescindibles que mai. Us continuaré buscant en els meus viatges.

Octubre 2021.