Què seria de la llibertat d'expressió sense el dibuix satíric? Ben poca cosa, si ens fixem en la persecució que històricament ha patit aquest gènere, a casa nostra -pensem en els històrics fets del Cu-Cut!, el 1905- però també arreu, on repressors polítics i religiosos han considerat, i consideren encara, que els ninots i l'humor, en suma la llibertat, són extremament perillosos per a l'ordre establert.
El nostre fallit -de moment- procés d'autodeterminació ha deixat algunes coses bones pel camí, com ara un augment de l'enginy i la creativitat. Dos bons exemples en són els còmics Terra cremada i On és l'Estel·la?, que deuen la seva fama tant a la pròpia vàlua com a l'absurda persecució política de què van ser objecte.
Terra cremada és un còmic genuïnament del nostre temps, és a dir, virtual. El seu autor, potser en homenatge a Banksy, s'amaga sota el pseudònim de Pau Pèrrim i inicialment va publicar aquesta distopia sobre una Catalunya dominada per l'espanyolisme més salvatge només a Facebook, Twitter i Instagram. Els que hem accedit de grans a les xarxes socials agraïm infinitament que s'hagi editat també en paper, perquè creiem que hi ha coses que es gaudeixen millor fora d'una pantalla, passant pàgines i olorant la tinta amb què el traç de l'autor, hiperrealista, adquireix tota la seva força. A partir de personatges reals de la nostra política i amb un esmoladíssim sentit de l'humor, l'autor treu la màscara als falsos "constitucionalistes" i fa que ens qüestionem la profunditat democràtica de l'estat en què ens ha tocat viure.
El cas d'On és l'Estel·la? passarà a la història dels despropòsits de l'afany censor anticatalanista. Emmirallant-se en On és en Wally?, el mallorquí Toni Galmés va crear el personatge d'una noia que, com molts ciutadans d'aquest país, no s'ha perdut cap manifestació, marxa, via o el que sigui per reivindicar la independència nacional. De caire festiu i aparentment innocent, el còmic ridiculitza amb humor la policia espanyola per la seva maldestra repressió del procés, motiu pel qual l'àlbum va atraure la ira de diversos sindicats d'aquest cos, que van denunciar l'autor per injúries i, de retruc, van aconseguir crear un èxit de vendes sense precedents. Més enllà de l'anècdota, aquest còmic posa de manifest la bona feina de Galmés, com a il·lustrador del Procés, i de Comanegra, com a editorial compromesa de referència. Si teniu ganes d'aprofundir en la col·laboració entre tots dos, no podeu deixar de llegir l'assaig Groc: història gràfica d'una lluita.
Però la sàtira política dibuixada no és patrimoni dels països amb conflictes nacionals irresolts com el nostre. Sense anar gaire lluny, un estat tan consolidat com el francès és bressol de dos clàssics de l'humor i el sarcasme, autèntics abanderats de la llibertat d'expressió: l'històric Le Canard enchainé, publicat des del 1915, i el tristament cèlebre Charlie Hebdo, aparegut el 1970 a remolc del Maig del 68. Amb aquests il·lustres antecedents no ha d'estranyar ningú un àlbum com l'hilarant Le ministère secret: 1- Héros de la République, que ridiculitza sense contemplacions dos presidents de la història recent de França, un d'esquerres -és un dir- i un de dretes: François Hollande i Nicolas Sarkozy.
De la imaginació delirant de Joann Sfar i de la ploma de Mathieu Sapin -de qui ja havia gaudit el divertit volum Gérard, cinq années dans les pattes de Depardieu (vegeu l'artice Vides de cine, vides dibuixades)- neix una esbojarrada història en què els expresidents gals han de prestar serveis com a agents secrets i garants de l'ordre mundial. Com és habitual en aquest dibuixant, ell mateix és un dels personatges del còmic, flanquejat per "artistes invitats" de la categoria de Vladimir Putin, Albert de Mònaco, Donald Trump o Eric Cantona... Política ficció i ciència ficció agermanades en una trama absurda fins als extrems, que beu de les fonts de Ionescu, els germans Marx, el primer Woody Allen o Tim Burton.
Si us tempta la proposta, no us la perdeu; i si en voleu més, a finals de novembre se'n publica el segon volum: Le Ministère Secret: 2- Trembler en France!. La seva continuïtat, agradi o sembli una bajanada, és un molt bon senyal perquè una obra tan irreverent com aquesta és imprescindible només pel fet que gosa dessacralitzar líders polítics en un país profundament presidencialista i gelós de les seves institucions on, per altra banda, a ningú se li acudiria qüestionar l'oportunitat o el to de la sàtira. Els límits que es posen a l'humor es corresponen sempre amb els de la democràcia.
Octubre de 2021.