El cinema ha donat al llarg de la història una bona llista de títols que radiografien el poder, el seu funcionament i, ben sovint, les seves derives. Conscients que, com afirmava Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres», molts cineastes de mirada crítica han portat la política a la pantalla, ja sigui en forma de reconstrucció històrica, investigació periodística, relat distòpic o, fins i tot, sàtira. Ignoro si aquesta "vigilància" converteix de facto el setè art en el cinquè poder, però la denúncia i la reflexió sempre seran necessàries. Només per això, el jove Festival International du Film Politique de Carcassona mereix fer-se un lloc destacat en el calendari europeu de certàmens cinematogràfics.
Amb només quatre edicions -en realitat, tres ja que la del 2021 es va haver de cancel·lar a pocs dies de la inauguració per raons sanitàries- aquesta proposta sembla tenir ja un públic prou nombrós: més de 10.000 localitats per a cinc dies de festival. Més enllà de les xifres, la impressió que he tret de les tres jornades que hi he passat és que el públic l'esperava amb ganes i s'ha bolcat per omplir tant el Centre de Congressos com el cinema Colisée, dues de les seus de les projeccions. Evidentment, tot el mèrit és dels organitzadors, que han aconseguit les complicitats públiques i privades necessàries per bastir una programació sobradament atractiva, integrada per films majoritàriament francesos i encara no estrenats. Com també ha estat un encert encarregar el cartell del certamen a l'il·lustrador Aurel, conegut ara internacionalment gràcies al seu celebrat film Josep.
Superat el meu inicial embarras du choix, que dirien en francès, he pogut gaudir de cinc pel·lícules que, tot i les seves diferències de nivell artístic, mereixen ser vistes i traspassar fronteres:
Le monde d'hier
A pocs dies de finalitzar el mandat, la presidenta de la República francesa només podrà evitar la victòria de l'extrema dreta si recorre a mesures gens democràtiques... Política ficció, dilema moral i clavegueres de l'estat són els ingredients d'aquest pseudo thriller ben portat pel realitzador Diastème i magníficament interpretat per Léa Drucker i Denis Podalydès. Una molt bona elecció per obrir el festival.
Selon la police
Un dia qualsevol, un veterà policia, desgastat per la feina, crema el carnet del cos i s'endinsa sense rumb per una Tolosa de Llenguadoc en conflicte latent. Desencantada i de protagonisme coral, aquesta pel·lícula mostra la dura jornada d'alguns dels membres de la mateixa comissaria, un dia a dia en què afloren drames personals i professionals, encerts i, sobretot, errors. Colpidorament humana i recomanable.
Enquête sur un scandale d'État
Una investigació del diari Libération destapa, gràcies a les informacions d'un infiltrat, la corrupció que s'amaga en la política contra el tràfic de droga de l'Estat francès. Aquesta adaptació lliure del llibre L'infiltré, rodada en el gens freqüent format de 4:3 i amb aires de documental, té més bones intencions que resultats i peca d'un excés de llargada i de falta de nervi narratiu. El trio d'actors Pio Marmaï, Roschdy Zem i Vincent Lindon, però, estan magnífics.
Les promesses
Una alcaldessa de la perifèria parisenca rep l'oferta de ser ministre a canvi de renunciar als compromisos contrets amb els veïns d'un barri sensible, situació que l'enfrontarà amb el seu cap de gabinet. Ètica, ambició i l'oposició entre política local i política ministerial són els eixos d'aquesta història narrada amb efectivitat i sense maniqueisme, i amb molt bones interpretacions d'Isabelle Huppert i, sobretot, de Reda Kateb.
La labor ingent de Simone Veil en favor dels drets de les dones i l'europeisme mereix ser coneguda fora de les fronteres franceses i, molt possiblement, aquest biopic hi contribuirà. Signat per Olivier Dahan, que anys enrere va triomfar amb La vida en rosa, el film alterna el drama íntim d'aquesta supervivent de l'horror nazi amb la seva projecció pública com a advocada i política. A nivell actoral, Elsa Zylberstein i Rebecca Marder, amb molt ofici, interpreten la protagonista en moments diferents de la seva vida. Tot plegat en fa un producte solvent però excessivament canònic.
Notícies falses, corrupció institucionalitzada i autoritarisme creixent són algunes de les xacres del nostre temps que donen tot el sentit a l'existència del cinema polític. La seva vida, però, depèn en gran mesura dels aparadors on pugui mostrar-se. Tot el suport, doncs, a la continuïtat d'aquest Festival International du Film Politique, que ha posat Carcassona al mapa dels certàmens cinematogràfics i ha afegit un motiu més per visitar-la.
Gener de 2022.