El timbre de la porta extreu la Marthe Moncorgé de l'estat de concentració profunda en què està sumida per intentar acabar el discurs, que pronunciarà la setmana vinent al congrés del partit en què milita, Orgull Gal, quan accepti, amb només 25 anys, ser la candidata d’aquesta formació d’extrema dreta a les properes eleccions locals. Les interrupcions l’han violentat des de sempre, és un defecte que no ha aconseguit corregir, però quan obre la porta al carter habitual del barri, com a bona política, imposta la seva millor cara i es desfà en agraïments. Ja a porta tancada, el rostre se li transfigura quan llegeix el nom del remitent del paquet, Pastisseria La Canebière. «Tard o d'hora havia d'arribar aquest moment», pensa, mentre obre una capsa curosament embolicada que conté una pistola de xocolata negra acompanyada d'una targeta que, amb un text exigu, la convida a visitar l'establiment a l'endemà mateix a les set de la tarda, tot just després de tancar. Els horaris del TGV que la portaran d’Orleans a Marsella estan detallats al dors de la cartolina i aquesta professionalitat del vell «pastisser», de qui ha reconegut immediatament l'escriptura, li dibuixa un somriure burleta als llavis.
No té cap problema perquè el seu cap es cregui les raons inventades que li permetran absentar-se un parell de dies del seu lloc de treball. ¿Qui hauria de dubtar d'aquesta treballadora infatigable per la causa del partit, sobretot ara que seria el seu rostre més amable i l’artífex de la seva victòria? Un rostre agraciat i que inspira confiança, considera irònicament la Marthe mentre admira el reflex que li retorna la finestra del tren d'alta velocitat. Però aquesta rossa que la mira de fit a fit, representant de l’essència francesa i de l’ordre, avui retorna, amb la resignació pròpia de la fatalitat, a un escenari on no era ni tan rossa, ni tan francesa però, sobretot, on no representava l’ordre sinó el caos.
Final de trajecte. El recorregut a peu des de l'estació de Saint Charles fins a la pastisseria se li fa llarg, li sembla perillós, brut, ple d'estrangers, delinqüents que esperen el moment propici per actuar. «Ets a Marsella, què esperaves?», es diu tot apressant el pas per arribar puntual al lloc de la cita. Ja hi és. Empeny la porta i penetra a l’establiment buit. Tanca el pany. En fraccions de segon el dring de la campaneta adverteix «el pastisser» qui, des de la rebotiga, la convida a entrar-hi amb un amical «Puntual com sempre!». En veure’l assegut rere la seva tronada taula de despatx, la Marthe retrocedeix cinc anys en el temps: res ha canviat en aquell decorat en què el vell continua decidint, implacable amb la competència, quina producció cal fer tant de dolços com d'altres productes més llaminers i, sobretot, més addictius i rendibles.
-Et veig envellit, acabat fins i tot, diria.
-Jo també t'estimo, Marthe. Seu, si us plau. Tens tota la raó, acabat és la paraula justa, ara sí. Em queden sis mesos, com a molt. Sembla que he fumat massa els últims 60 anys.
-Disculpa si no em sap greu. Has viscut més del que et tocava, de fet has viscut de vides alienes, la meva inclosa. Però saps, «pastisser», confiava que m’hauries oblidat, que t’hauries fet a la idea de deixar-ho córrer. Però era impossible, oi?
-Com podia oblidar-te, si ara ets més famosa que mai? La Joana d’Arc del segle XXI, la gran esperança blanca de la França «blanca»... Estàs irreconeixible, et felicito! Fins i tot has perdut l’accent provençal. Però, és clar, el primer que has de dissimular si vols fer carrera política és que ets del sud... Aparentment ets una altra persona: canvi de regió, de nom, d’imatge, d’ideologia... i només en cinc anys. Però tot i els teus esforços no m’ha costat gaire trobar-te, i per la pressa amb què has acudit a la cita, t’ho esperaves. El nostre tracte era molt clar, sense lletra petita: jo et treia del «gremi» i et donava l'oportunitat i els diners per reconstruir-te, per ser una altra persona, tot pel mòdic preu d’un favor que m’hauries de fer algun dia, quan jo t’ho demanés.
-I aquest dia ha arribat, no és així, aprenent de Don Corleone?
-No siguis superficial, la vida és exactament com una peli de mafiosos, el món s’aguanta per una cadena de favors que ens anem fent els uns als altres i tothom espera cobrar un dia o altre. Jo necessito cobrar ara, avui mateix. Com t’he dit, em queda poc temps.
-Fot-te! Per cert, no calia l’efectisme d’enviar-me la pistoleta de xocolata.
-Els marsellesos som així, cosins germans dels italians, no com els estirats del nord amb qui et relaciones ara. No podia parar de riure pensant en la cara que devien fer els funcionaris de correus quan van passar el paquet pels raigs X.
-I qui és el «mereixedor» de la pistola que no és de xocolata? O millor dit, de les seves bales?
-No et convé saber-ho a l’avançada, creu-me.
-Tens por que no ho faci? O millor encara, per què ho hauria de fer?
-No t’acceleris. Si vols raons, en tinc dues de bones. La primera és evitar que l’opinió pública sàpiga mai qui era i com es guanyava la vida la Marthe Montcorgé abans de dir-se així.
-I si aquesta no fos raó suficient. I si renunciés a ser candidata?
-Doncs aquí tens la segona raó: el paio amb qui t'has de trobar i carregar-lo de plom és el responsable que els teus pares es convertissin en traficants de mig pèl, acabessin sent ionquis i prostituïssin la seva pròpia filla abans d’acabar morts de sobredosi. Es suficient raó?
-No et diré que aquest malparit no mereixi que li buidi el carregador al cos però els meus pares eren uns perdedors, un moro gandul i una francesa estúpida que es va deixar entabanar. Estan millor morts que vius. No haurien d’haver sortit mai d’Algèria, i aquest país no els hauria d’haver deixat mai entrar ni tenir-hi fills.
-Només hi ha una cosa pitjor que l’odi: l’autoodi. Però, és clar, tu et guanyes la vida mercadejant amb aquest sentiment al ritme de la Marsellesa mentre menysprees la gent de la ciutat que dona nom al teu estimat himne nacional. Doncs encara que no t’agradi, ets mestissa i ets d’aquí.
-I el teu negoci? Que potser no es basa en l’odi també?
-No, el que jo i els del «gremi» fem és més primari i brutal, si vols, però més honest. Hi arrisquem la pell, matem per sobreviure en un medi hostil però tots sabem quines son les conseqüències dels nostres actes. Vosaltres, en canvi, enganyeu els ingenus i robeu amb la impunitat que us donen unes lleis que vosaltres mateixos us feu a mida. Com veus, mai et votaria, però no ens desviem: acceptes «l’encàrrec»?
-Quin remei... Un dubte em corroeix des que vaig rebre el teu maleït paquet: ¿per què em vas salvar la vida i ara em demanes que em condemni?
-Considera'm el teu Déu personal: m'agrada donar la vida i després prendre-la. La vida és un regal, i la teva encara més. Vas resultar ser millor assassina que puta, quan te’n vaig donar l’oportunitat, i vas ser tant impecable que vaig considerar que t’havies guanyat una quasi llibertat. Vaig fer-te un regal, estimada Marthe, un regal que no et mereixes perquè em repugna que hagis aprofitat l’oportunitat de tenir una segona vida per convertir-te en una fastigosa feixista. I és per això que et faig tornar a matar, perquè t’adonis que es pot fer més justícia amb una bala que amb la mentida institucionalitzada.
-Molt bé, estàs fet tot un demòcrata, un progressista. Però abans no em facis una defensa del matrimoni homosexual, centrem-nos en «l’encàrrec». Realment, ¿no el podia assumir cap dels teus sicaris?
-No, seria massa impersonal. Has de ser tu, i no només perquè m’ho deguis sinó perquè matar algú és un acte de comunicació. Que tu premis el gallet és el missatge que vull transmetre. I recorda que no és una víctima innocent qui mataràs: és un botxí, culpable com el pecat.
-Rebuscat, com sempre.
-No ho saps prou. Té, obre aquest maletí. Agafa l’arma i gaudeix amb el seu tacte, com feia temps que no gaudies.
La Marthe l’obre. Maquinalment n’extreu la pistola que conté i hi enrosca el silenciador. Com si fos un infant, juga a apuntar objectius imaginaris en diferents punts de l’estança i els seus ulls desprenen una lluïssor que res té a veure amb la mirada amable que s’esforça per projectar en la seva segona vida. S’adona que el «pastisser» se la mira, entre divertit i orgullós, i, per un instant les seves mirades es creuen i es diuen el que s’han de dir. Quan deixen de mirar-se, la bala ja ha impactat al pit del vell, que només té temps de dir-li: «Sabia que eres la més indicada per aquest encàrrec».