Consagrar una exposició a un artista del passat és un exercici de nostàlgia però sobretot un redescobriment, una reivindicació de l'obra i sovint de la persona que hi ha al darrere, amb una mirada nova que posa a prova el seu encaix amb el mon actual, gràcies a la perspectiva del temps. Es el que fan les tres mostres que recentment he tingut l'oportunitat de veure, dues dedicades a figures del cinema i una centrada en dones artistes que, des de diferents àmbits, van revolucionar la creació d'ara fa un segle. Però a banda d'una marcada personalitat en les seves respectives disciplines, el seu nexe comú és el París del segle XX, una ciutat que encara era capaç de produir icones culturals, i que ara els ret homenatge.
"Romy Schneider"
Amb motiu del 40è aniversari de la mort de Romy Schneider, la Cinémathèque Française ha produït una exposició que revela aspectes interessants de la carrera i personalitat artística de la malaguanyada actriu d'origen austríac. La seva vida, i sobretot la seva mort, van omplir moltes pàgines de premsa sensacionalista però els responsables de la mostra n'han prescindit per centrar-se en com una jove actriu d'innegable bellesa va deixar de ser l'encarnació de la ingenuïtat per esdevenir una intèrpret madura i imprescindible del cine francès i europeu a partir de la segona meitat dels anys 60.
Schneider va aprendre anglès i francès, va exorcitzar el passat nazi familiar i va treballar amb els millors directors del moment, com Orson Welles, Luchino Visconti, Claude Sautet o Dino Risi. Dit d'una altra manera, va prendre el control total de la seva carrera i ho va fer en uns anys en què la independència no era un dret adquirit per a una actriu. De les notables pel·lícules que va protagonitzar, m'agrada especialment recordar-la amb dues de les que va rodar amb Sautet: Les coses de la vida i Une histoire simple.
"Jean Gabin. L'exposition"
Per als que ja tenim una edat, el nom de Boulogne-Billancourt té ressonàncies cinematogràfiques. Entre 1922 i 1993, aquest municipi de l'àrea metropolitana parisenca tenia uns grans estudis on es van rodar clàssics del cinema francès, molts d'ells protagonitzats per Jean Gabin, a qui el centre cultural local Espace Landowski dedica una molt bona exposició retrospectiva.
Gabin va tenir una llarga carrera, des dels anys 30 fins a la seva mort al 1976, i seria l'equivalent francès a intèrprets nord-americans de carisma com Humphrey Bogart o Spencer Tracy. Era, sobretot, una presència sòbria que es feia convincent tant si interpretava antiherois tràgics -la major part dels seus papers entre 1936 i 1941- gàngsters crepusculars -a partir de la segona meitat dels anys 50- o inspectors de policia tipus Maigret. La seva personalitat real coincidia amb el tipus dur però tendre, íntegre i de fortes conviccions que va immortalitzar a la pantalla, i realitzadors com Jean Renoir, Julien Duvivier, Marcel Carné, Jacques Becker o Gilles Grangier van saber-la aprofitar al màxim. Dues pel·lícules de Gabin? Le quai des brumes i Touchez pas au grisbi. I dos llibres per conèixer-lo millor: la novel·la gràfica Jean Gabin: L'Homme aux yeux bleus i l'anecdotari Les grandes gueules du cinéma français.
"Pionnières"
Inicialment vaig acudir a aquesta exposició mogut pel meu interès per l'obra de Tamara de Lempicka, una pintora que m'obsedeix des de fa un temps i de la qual busco sense èxit algun llibre monogràfic que em permeti recrear-me en el seu treball. Però encara que la mostra del Musée du Luxembourg només inclou quatre pintures seves, he d'admetre que no en vaig sortir gens decebut, sinó tot al contrari: ha estat revelador descobrir que fa aproximadament cent anys, a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, les dones van poder accedir finalment a àmbits que fins aleshores els estaven vetats, i el món de l'art n'era un.