Veient l’imponent oferta teatral londinenca del moment costa d’imaginar la "pausa dramàtica" que el virus innombrable ha imposat als escenaris durant mesos i mesos. Per celebrar aquest retorn a la normalitat no puc deixar passar l’oportunitat de veure en escena un actor de la talla de Ralph Fiennes, que encapçala el repartiment de Straight Line Crazy, ni tampoc vull perdre'm un dels darrers fenòmens del musical contemporani, SIX. Als antípodes estilístics una obra de l’altra, ambdues comparteixen, però, una mateixa intenció: rellegir amb mirada contemporània el llegat de personatges rellevants del passat i, sense perdre de vista el sentit d'espectacle, recordar la relativitat de les accions humanes.
Si la presència de l’inoblidable protagonista d'El pacient anglès no és motiu suficient per portar-vos al modern Bridge Theatre, ubicat tot just al costat del Pont de Londres, potser canviareu d’idea quan sapigueu que aquesta és la darrera peça escrita pel prestigiós dramaturg David Hare, responsable també del guió de la meravellosa pel·lícula Les hores. A Straight Line Crazy, Fiennes es posa en la pell de Robert Moses, l’urbanista que va ser artífex de la construcció de parcs, piscines i, sobretot, ponts i vies ràpides que, entre els anys 20 i 60 del segle passat, van unir l’illa de Manhattan amb el continent, privilegiant l’automòbil com a mitjà de transport per excel·lència i elevant-lo a paradigma del progrés nord-americà.
Estem davant de la història d’un visionari? Efectivament, però només durant la primera meitat de l’obra, perquè a la segona part assistim a la progressiva desconnexió del personatge, ja madur, amb el mon; incapaç d’imaginar noves formes de mobilitat i d’urbanisme, Moses/Fiennes s’enfronta al rebuig dels seus nous projectes per part dels veïns de Nova York i, el que és pitjor, també dels seus col·laboradors més fidels. La ciutat, el país i el món de la segona meitat dels 60 ja li eren massa aliens per comprendre’ls i adaptar-s’hi, i aquí és on rau la grandesa del text de Hare, en l'habilitat per mostrar-nos dues cares d'una mateixa moneda i recordar-nos que la modernitat no és eterna, que fins i tot els genis són fruit d’un temps, aquell temps en què eren genials. I si la dramatúrgia és bona, tant el repartiment com la posada en escena estan al mateix nivell d'excel·lència, una sintonia que fa de Straight Line Crazy una molt recomanable experiència teatral.
