Mai m'he identificat amb els "valors" que la societat ha atribuït tradicionalment a la masculinitat, però això no vol dir que al llarg de la vida no m'hagi beneficiat inconscientment de situacions de desigualtat entre homes i dones.
La filòloga i poeta Sònia Moll va aplegar sota el títol Beneïda sigui la serp (2018) una selecció d’articles, publicats uns anys abans al diari digital Directa.cat, on analitzava l’actualitat des del compromís social i l’activisme feminista. A més d’estar molt ben escrit, el valor d’aquest recull és la seva obertura de focus, el seu zoom out per abastar temes que podrien considerar-se, a priori, no estrictament propis de la lluita feminista: la grassofòbia, les cures a la gent gran, la fragilitat de les persones, la intolerància... En el fons, Moll transmet la idea que tot allò humà és polític i algunes de les formes de fer política que tenen els col·lectius discriminats són l’autoafirmació, la solidaritat i la desobediència a què fa referència la serp del títol en el nostre imaginari.
Amb un títol tan provocador com Moi les hommes, je les déteste (2020), la polèmica al voltant d'aquest assaig estava servida, però van ser algunes reaccions governamentals poc encertades les que van convertir-lo en un èxit de vendes a França i fins i tot a fora. En tot cas, Pauline Harmange, activista i ànima del blog Un invincible été, va revifar la crítica més dura contra el patriarcat creant el concepte de "misàndria" com a resposta a una misogínia social que no s'acaba d'erradicar. El text, menys pamfletari i més reflexiu del que podria semblar, queda ben lluny d'una incitació a l'odi, distingint clarament entre "homes-persona" i "homes-grup social dominant", posant de relleu relacions de poder i privilegis associats al gènere, que, de tant normalitzats, semblen inofensius. Denúncia, rebuig i sororitat són conceptes que desplega un text tan breu com llarga és la reflexió que suscita un cop llegit.
Un altre títol d'impacte, però que en aquesta ocasió no és fruit de la inventiva de les autores: Donne tutte puttane (2022). Les sociòlogues Lucia Bainotti i Silvia Semenzin han aprofitat el vergonyós nom d'un grup de whatsapp masculí, creat per a l'intercanvi sense consentiment d'imatges íntimes femenines, per denunciar una pràctica socialment considerada "cosa d'homes". Tot i que aquest nou tipus d'assetjament va esdevenir molt mediàtic a Itàlia arran del suïcidi d'una noia que va patir-lo, majoritàriament encara es pensa que compatir fotos de dones sense consentiment no és una forma de violència i, sobretot, es tendeix a responsabilitzar les víctimes de la distribució d'aquestes imatges íntimes perquè, ja se sap que "qui no vol pols, que no vagi a l'era".
Contra la normalització d'injustícies no hi ha cap altra medecina que no sigui el coneixement, i de la mateixa manera que diverses lectures m'han ajudat a donar la importància que es mereix a la problemàtica de les nacions sense estat i comprendre la necessitat dels nacionalismes reivindicatius, anys més tard, uns quants llibres també m'han fet adonar que la nostra societat només pot millorar prenent partit pel feminisme.
Uns mesos enrere, vaig dedicar l'article "Superheroïnes" a celebrar tres bones novel·les gràfiques que, amb la seva aposta per reivindicar la tasca de dones d'excepció i crear referents culturals femenins, van recordar-me que som encara molt lluny de la igualtat plena. En les línies que segueixen vull agrair a les autores que, des de l'assaig, m'han obert els ulls amb les seves anàlisis crítiques i propostes valentes, i han contribuït -espero- a fer-me millor home, un home feminista.
Virginie Despentes: King Kong Théorie
D'una autora tan punkie com Virginie Despentes, de qui he llegit i apreciat obres de ficció com Baise-moi (1994), Les chiennes savantes (1996) o Apocalypse Bébé (2010), no es podia esperar un assaig conciliador sobre la condició femenina. King Kong Théorie (2006) és un cop de puny que agraeixes haver rebut, que desvetlla de cop tots els que crèiem que anàvem per bon camí cap a la igualtat. Barrejant experiències personals de violació i prostitució amb parts més reflexives, la proposta de Despentes carrega sense contemplacions contra la societat heteropatriarcal i el paisatge que deixa després de la batalla, curiosament, no és un terreny devastat sinó un camp sembrat de dubtes. D'aquest text inclassificable s'ha fet una adaptació escènica que, si tinc l'oportunitat, no em penso perdre.
Chimamanda Ngozi Adichie: Tothom hauria de ser feminista / Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells
Aquesta novel·lista nigeriana d'expressió anglòfona és autora d'un parell de petits llibres sobre com millorar la condició de la dona al segle XXI, el més famós dels quals duu per títol tota una declaració de principis: Tothom hauria de ser feminista (2014). Es tracta de la transcripció del discurs que va pronunciar el 2013 en el marc d'una de les conferències de l'organització de pensament TED i amb el qual, gràcies a una gran claredat expositiva i a un llenguatge extremament didàctic, Chimamanda Ngozi Adichie aconsegueix, potser per primer cop en la història, fer "feminisme per a tots els públics".
Un altre títol que complementa perfectament l'anterior és Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells (2017), la carta que l'autora adreça a una amiga d'infantesa per aconsellar-la com educar la seva filla en la igualtat. Novament estem davant d'un text amb una clara voluntat divulgativa, amb un missatge de responsabilitat compartida com a únic mitjà per superar les injustícies de gènere encara imperants i que, a més, aporta la peculiar visió d'una persona com Chimamanda Ngozi Adichie, que viu a cavall entre la seva Nigèria natal i els Estats Units.
Sònia Moll: Beneïda sigui la serp
La filòloga i poeta Sònia Moll va aplegar sota el títol Beneïda sigui la serp (2018) una selecció d’articles, publicats uns anys abans al diari digital Directa.cat, on analitzava l’actualitat des del compromís social i l’activisme feminista. A més d’estar molt ben escrit, el valor d’aquest recull és la seva obertura de focus, el seu zoom out per abastar temes que podrien considerar-se, a priori, no estrictament propis de la lluita feminista: la grassofòbia, les cures a la gent gran, la fragilitat de les persones, la intolerància... En el fons, Moll transmet la idea que tot allò humà és polític i algunes de les formes de fer política que tenen els col·lectius discriminats són l’autoafirmació, la solidaritat i la desobediència a què fa referència la serp del títol en el nostre imaginari.
Pauline Harmange: Moi les hommes, je les déteste
Lucia Bainotti i Silvia Semenzin: Donne tutte puttane
Aquest assaig, en suma, destapa un masclisme crònic, normalitzat, i evidencia que, per molt que avancin les tecnologies de la comunicació, les desigualtats de gènere es perpetuen i amplifiquen si no hi ha un canvi real en la mentalitat dels individus, un canvi que depèn en gran mesura de les lleis, però sobretot de l'educació.
Maig de 2022.