La Xina post-revolució cultural, el París dels 60, la Roma de quan el cinema italià era un referent mundial, el desert nord-africà atemporal, el Milà del miracle econòmic o el Midwest de la Gran Depressió... Aquests son alguns dels espais i temps on m'han transportat les vuit obres teatrals que he vist enguany a l'Off d'Avinyó. Vuit obres de les quals només una va ser concebuda originalment per a l'escena. Ningú ho diria, però, a la vista del bon ofici amb què la narrativa d'Eric-Emmanuel Schmitt, Paulo Coelho i John Steinbeck, o les memòries de Victor Hugo i Anna Magnani han fet el salt de la pàgina impresa a la veu d'intèrprets de primera categoria. El meu primer aplaudiment és, doncs, per als adaptadors que han sabut conjugar el sentit de l'espectacle teatral amb l'esperit de l'obra original.
Schmitt x 3
Forma part dels meus hàbits descobrir o tornar a gaudir de la producció literària d'Eric-Emmanuel Schmitt, i en aquesta edició de l'Off Avignon ho he fet per partida triple.
Començo amb Madame Ming, adaptació del relat Les dix enfants que Madame Ming n'a jamais eus, una lliçó de vida que dona una Dame Pipi xinesa a un emprenedor francès en plena crisi de paternitat. Amor maternofilial, resiliència i transmissió de valors humanistes en una faula ben adaptada a l'escenari per Xavier Lemaire i interpretada amb més que solvència per un actor (Benjamin Egner), tres actrius (Isabelle Andréani, Pascale Blaison i Elsa Moatti) i una desena de titelles de mida humana.
Tot i que la majoria d'obres d'Eric-Emmanuel Schmitt posen en valor les qualitats de l'ésser humà, algunes, com el relat La vengeance du pardon, aprofundeixen en el nostre cantó més fosc i en la paradoxal relativitat del bé i el mal. Un gran pols interpretatiu (immensos Sylvie Boivin i Philippe Thonney,) és el fonament en què s'aixeca aquesta adaptació que signa Jean Chollet, que construeix un duel emocional en què els rols de víctima i botxí s'inverteixen, i on -com ja avança el títol- perdonar un monstre i humanitzar-lo constitueix el pitjor càstig que se li pot infligir.
Retre comptes a la història
Seria formidable poder explicar-se al final de la vida i donar sentit als encerts i errors que hem comès. Però aquest al·legat post mortem només s'ha demostrat que existeixi com a recurs narratiu i en ell es fonamenten Anna Magnani: Le temps d'une messe i Victor Hugo: Un géant dans un siècle.
Ambdues obres ofereixen als espectadors els retrats en primera persona de dues personalitats de rellevància -una gran actriu i un gran escriptor i polític-, recorrent a entrevistes i declaracions, en el primer cas, i a escrits i discursos, en el segon. La Magnani, diva temperamental i musa de Rossellini, Pasolini, Renoir o Tennessee Williams, és un personatge òptim perquè una bona actriu com Marie-Joséphine Susini es llueixi i us atrapi amb l'imaginatiu però documentat text d'Armand Meffre.
I Hugo, un talent narratiu per damunt de fronteres i èpoques, alhora que home d'ordre però compromès amb la lluita contra les desigualtats socials, és una altra perla per a un actor de la categoria de Pierre Jouvencel, el qual no només és autor del monòleg que interpreta sinó també un erudit estudiós amb diversos llibres publicats sobre la vida i obra del cèlebre autor dels Miserables.
També de rendiment de comptes va Un train pour Milan, un monòleg inspirat en relats de Dino Buzzati i que planteja l'al·legat d'un condemnat per assassinat que busca l'absolució davant un jurat popular. L'espectacle evoca amb talent el drama de molts meridionals que van buscar fortuna a Milà i s'hi van perdre; una història d'ascens i caiguda, molt en la línia de la gran Rocco e i suoi fratelli, que captiva gràcies al bon ofici del seu autor, director i intèrpret, François Feroleto.
Road plays
Em permeto la llicència d'inventar-me aquest terme per descriure les dues darreres obres que he vist a l'Off d'Avinyó 2022, que també tenen el seu origen en la narrativa: L'Alchimiste i Les raisins de la colère, basades en les novel·les de Paulo Coelho i John Steinbeck, respectivament.
Conscient de la mala fama crítica que arrossega l'obra de Coelho, res més lluny de la meva intenció que comparar-la amb el clàssic d'Steinbeck: si les agrupo és tan sols perquè totes dues plantegen un viatge que és físic però també iniciàtic. La trama nascuda de la ploma del brasiler és una al·legoria sobre la cerca del sentit de la vida amb influències de les Mil i una nits, mentre que la narració del californià constitueix un retrat realista de les misèries i grandeses humanes que potencia una situació de pobresa extrema. Però allò en què coincideixen les dues històries és en l'aprenentatge que extreuen els seus protagonistes d'un viatge que, en el fons, és ja destí, sense que ens importi realment si es desplacen pel desert nord-africà o per la carretera 66.
Independentment del missatge, el que val la pena destacar és l'encert de les adaptacions teatrals, que aposten per la figura del "contahistòries" com a recurs per fer avançar l'acció i posar en la ment dels espectadors allò que és impossible de recrear dalt d'un escenari. A l'adaptació que Benjamin Bouzy fa de L'Alchimiste, una actriu i un actor s'alternen en el rol de narradors, a més de posar-se també en la pell de diversos personatges, i es deixa un tercer actor com a intèrpret únic del personatge protagonista. A Les raisins de la colère, un sol actor (Xavier Simonin, també responsable de l'adaptació i la direcció) narra i interpreta tots els personatges -magistralment, per cert-, acompanyat a escena d'un trio musical que dona un contrapunt essencial amb una suggeridora banda sonora, obra de Glenn Arzel i Claire Nivard, recollida a l'àlbum Steinbeck. El film clàssic de John Ford i la gran cançó de Bruce Springsteen ressonen inevitablement en l'imaginari de l'espectador, però aquest espectacle no n'és deutor. Es autèntic teatre, d'aquell que l'Off d'Avinyó sempre et deixa amb ganes de tastar-ne una mica més.
Juliol de 2022.