Mentiria si digués que porto quasi dos anys i mig esperant veure l'espectacle Maria Callas. Lettres et mémoires, interpretat per Monica Bellucci. Però el que sí és veritat és que la cancel·lació de la funció del 28 de març de 2020, per a la qual tenia entrada, va ser molt més que una anècdota i per això vaig voler-ne deixar constància escrita en aquest blog. Una pandèmia s'ha instal·lat al món entre aquella cita teatral a París i aquesta d'ara a Peralada. El temps dirà si hi hem après a conviure o tan sols ens hi hem acostumat. Però tenir per fi l'oportunitat de veure aquest muntatge teatral ha estat una experiència que he viscut com una recompensa per formar part d'una mena de resistència amb la qual, malgrat totes les dificultats, hem aconseguit algunes victòries en favor de la normalitat cultural i del manteniment dels espectacles en viu.
Monica Bellucci, hereva de les grans actrius italianes del segle XX, és, amb tots els respectes, un mite menor al costat d'una Loren, una Magnani o una Cardinale; és, sens dubte, una actriu competent de qui guardo un bon record gràcies a un parell de notables pel·lícules -Malena, de Giuseppe Tornatore i Irreversible, de Gaspar Noé- i que em venia de gust veure interpretant la Callas, aquesta sí, un mite en majúscules.
L'espectacle
Maria Callas. Lettres et mémoires és, com altres que se sustenten en la producció epistolar dels seus protagonistes, un producte fet per iniciats i per al consum d'iniciats: moltes referències es perden si no es coneix la vida i trajectòria de la cèlebre soprano, si s'ignora qui eren els seus amics, la gent que li va fallar i la que li va ser incondicional. El director Tom Volf ha plantejat el seu minimalista muntatge com un "bonus" a l'excel·lent documental que va dirigir fa cinc anys,
Maria by Callas, i que poques setmanes abans vaig tenir l'oportunitat de veure als Cinemes Verdi, per gentilesa dels organitzadors del Festival Castell de Peralada i Bcn Film Fest, que van tenir la bona pensada d'oferir el context necessari a qui el desitgés.
Invalida el conjunt de la proposta aquesta falta de context? En absolut: la sorprenent qualitat literària de les cartes i de les memòries de Maria Callas és més que suficient perquè Monica Bellucci, amb una volguda fredor que contrasta amb l'emotivitat d'alguns dels escrits que recita, mantingui l'atenció del públic. Fragments orquestrals d'òperes en què la soprano va excel·lir, interpretats en directe, i alguns enregistraments històrics acaben de fer de l'espectacle tot un homenatge a la grandesa professional i a la feblesa personal d'una figura que transcendeix l'àmbit de la música clàssica. La Callas forma part de la cultura del segle XX, i també del XXI, gràcies a espectacles com aquest, que la treuen dels arxius documentals i li retornen cos i presència escènica. Gaudir-ne en viu, compartir-ne l'experiència i l'emoció és, sens dubte, la millor recompensa, el privilegi de ser públic teatral.
Juliol de 2022.
