La vida és el que et passa mentre estàs ocupat amb altres plans... Ignoro si aquest aforisme és realment de John Lennon, que va utilitzar-lo a la lletra de la cançó "Beautiful Boy", però en tot cas és una reflexió ocurrent i certa. Tan certa com quan una urgència familiar t'estronca els plans de passar un llarg cap de setmana gaudint del Festival Lumière 2022 i de veure en carn i ossos un mite com Tim Burton.
Cap fred i imaginació son unes eines que quasi mai fallen. Amb el cap fred aprofito per veure les tres pel·lícules previstes per al primer dia de la meva estada i fer un tastet de l'ambient del festival; amb la imaginació me les empesco per reconstruir-lo a casa, combinant els suports físics i virtuals que tinc a l'abast. M'ofereixo, doncs, un Lumière híbrid com a premi de consolació i antídot davant d'un moment personal difícil. Per què no? Sempre he fet servir la programació del festival com a prescriptora per arrodonir la suma del que hauria volgut veure però era inviable per coincidència de projeccions o falta de temps. Enguany, quan necessito més que mai el cinema a la meva vida, bona part del festival transcorre a la pantalla de casa.
De les projeccions in situ, gaudeixo molt reveient una de les obres primerenques de Sidney Lumet,
The Fugitive Kind, un drama 100% Tennessee Williams que tenia una mica oblidat, amb uns excel·lents Marlon Brando, Anna Magnani i Joanne Wodward. Còpia impecable, sala plena, gent jove entre el públic, aplaudiments sincers al final... l'experiència que esperes d'un festival com el Lumière.
Dues rareses interessants completen la jornada: una comedieta policíaca de l'etapa hongaresa de l'artesà André de Toth,
5 óra 40, i la primera realització de la gran actriu Jeanne Moreau,
Lumière, film coral en la línia de Claude Sautet o Robert Altman, però fet amb menys gràcia i sentit del ritme.
Ja Barcelona, m'apresso a reprendre el festival per abeurar-me de ficció i oblidar per unes hores la realitat. A mesura que vaig avançant amb els films previstos, m'adono que l'atzar ha fet que els millors títols siguin els que veig a casa. Per començar, amb sorprenc amb
Sciuscià, obra mestra neorealista d'un inspiradíssim Vittorio de Sica, que ve a ser un preludi de
Los olvidados de Luis Buñuel, i que es troba amagada al paller de YouTube en una qualitat d'imatge força deficient.
Tot seguit, gràcies a la providencial Filmin, tinc accés a la breu i estranyíssima
Dementia, un malson filmat, sense diàleg i molt talent visual, per l'oblidat John Parker: el millor que pot donar la sèrie B.
També la plataforma catalana té entre els seus prestatges virtuals
Vivre pour vivre, el film amb què Claude Lelouch va intentar repetir l'èxit mundial d'
Un homme et une femme: el saber fer d'Yves Montand i Annie Girardot, i la música de Francis Lai salven la funció, però els tics de l'època pesen massa sobre un argument amb temps morts i que no aconsegueix fer-nos identificar amb uns personatges egocèntrics i antipàtics.
Per culminar, dedico unes hores al Prix Lumière de l'any, el gran Tim Burton. Tenia previst assistir a la meitat de la marató cinematogràfica que el festival li va dedicar, i per ser fidel a la meva planificació em compro -és introbable a les plataformes de què disposo- i veig
Beetlejuice, la simpàtica comèdia paranormal que va donar-lo a conèixer al gran públic. La marató continuava amb
Ed Wood, la meva preferida de tota la filmografia de Burton, que rescato de la meva devedeteca i torno a aplaudir amb ganes.
I, també tirant d'arxiu, cloc el festival
casolà amb el mateix títol que, en presència del realitzador, va posar punt i final al festival real: l'entranyable i rodona
Edward Scissorhands, la pel·lícula que va demostrar que
ser freak és chic.
A l'espera de temps millors i de l'edició de l'any vinent, em queda per explorar a fons la
programació del 2022, tot un iceberg de bon cinema. Si més no, aquest és el pla.
Octubre de 2022.
