.png "Fotos: Brassaï. La Tour Eiffel (1929) / Robert Doisneau. La cavalerie du Champ de Mars (1969)")
La fotografia ha contribuït a la construcció de les ciutats modernes tant com l'arquitectura o els plans urbanístics. París ha tingut la sort que tres dels millors fotògrafs en blanc i negre del segle XX, Brassaï, Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, hagin enfocat els seus objectius més enllà dels monuments per fixar-se en la vida, copsar l'esperit del temps i alhora configurar una iconografia reconeixible arreu, immortalitzada en infinitat de postals i pòsters, però també en publicacions artístiques i assaigs d'alt nivell.
Més difícil, però, és contemplar exposada, contextualitzada i raonada l'obra d'aquests mestres de la imatge, sobretot per als que vivim fora de les fronteres franceses. Tant és així que en els darrers 20 anys només tinc constància que hagin passat per Barcelona "Brassaï, l'ull de París" (2018) i "Robert Doisneau: Le temps retrouvé" (2023), dues exposicions desiguals però immancables per a tot amant de la fotografia en majúscules.
La primera, comissariada per Peter Galassi i produïda per la Fundació Mapfre, va aplegar més de 200 peces de Brassaï en una retrospectiva temàtica exhibida a l'antiga sala d'exposicions de la Casa Garriga i Nogués, que en moments d'enyorança es pot reviure i ampliar sense moderació gràcies a un catàleg impagable, que sortosament també es va editar en català.
La segona mostra, organitzada per la galeria FotoNostrum, que sembla un espai més pensat per a expats i turistes que no pas per als barcelonins, té un relat expositiu una mica erràtic, més modest i menys reeixit, ja que només reuneix 50 imatges de Robert Doisneau d'entre 1937 i 1971, i deixa a la bibliografia preexistent la contextualització de l'obra (recomano el breu però imprescindible volum Paris Doisneau, que des de fa anys habita a les lleixes de la meva biblioteca). Però tant se val, perquè aquestes febleses s'obliden davant de la potència dels treballs del responsable del petó més icònic del segle XX, amb permís d'El planeta dels simis.
Es poden comparar les exposicions, però no l'obra dels dos artistes perquè és distinta i alhora complementària: si l'hongarès Brassaï -pseudònim de Gyula Halász- va immortalitzar la ciutat de nit, buida o amb els seus marginals pobladors, el francès Robert Doisneau va plasmar-la de dia, en la quotidianitat de la gent treballadora, dels infants jugant als carrers i dels passejants urbans. Brassaï va retenir com ningú l'essència dels anys 30 i el seu halo de glamur i llibertinatge; Doisneau va fixar per sempre la iconografia de l'inici dels 30 gloriosos.
Tots dos fotògrafs van excel·lir en el retrat, gènere on van coincidir i en el qual van tenir com a models grans noms de la intel·lectualitat i de l'espectacle. Més nòmada i potser més inquiet, Brassaï va fixar la seva lent també en altres ciutats, com és el cas de Nova York o Barcelona, mentre que Doisneau va ser un mestre consumat de la fotografia publicitària.
Tot el que pogués arribar a escriure singularitzant i elogiant aquests dos artistes de la imatge fixa es quedaria sempre curt. Res equival a contemplar -si pot ser periòdicament- qualsevol dels seus treballs, des dels més personals fins als encàrrecs més comercials. La llum, l'enquadrament, l'instant espontani o no, i altres tècniques i decisions creatives que com a simple aficionat se m'escapen, són les que donen tot el sentit a l'expressió "mirada fotogràfica", una mirada que només tenen els constructors d'imaginari col·lectiu com Brassaï i Doisneau, per suposat, però també com Biarnés, Brangulí, Campañà, Català-Roca, Centelles o Miserachs.
Febrer de 2023.