El teatre del veí

Per saber si és cert que el teatre del veí francès és com la seva gespa, més verda i millor que la nostra, només cal anar a comprovar-ho sobre el terreny. Però també es pot esperar a veure amb què ens sorprèn el Festival Oui! 

Des del 2017, expats, francòfils i teatrers curiosos tenim una cita a Barcelona amb la creació escènica de Pirineus enllà gràcies a la tria que fa l'equip de Mise en Lumière, guiada sempre per criteris de qualitat i novetat. Tornaré més avall sobre la primera característica, però vull ara detenir-me en l'aspecte de la novetat.

La capital catalana no ha estat mai aliena als grans èxits teatrals francesos contemporanis, que s'han representat força puntualment en la nostra llengua amb un encert que els ha proporcionat bones acollides de crítica i públic. Per un sí o per un no, Art, Un déu salvatge, Ex, El nom o El pare han quedat en la memòria de tots aquells que estimem un teatre que sap trobar l'equilibri entre comercialitat, originalitat i qualitat artística. Però si la novetat és allò que ens motiva a l'hora de comprar una entrada, aleshores el Festival Oui! és una necessària alenada d'aire fresc, com si el Festival d'Avinyó obrís una petita sucursal temporal i ens oferís un tast de noves produccions, algunes sorprenentment creatives, mereixedores de tot el reconeixement tant al seu país com a fora.

No m'oblido de la qualitat. En aquestes sis edicions, he vist prop d'una quinzena d'espectacles molt imaginatius, valents per mirar la història i la societat de fit a fit, prou incòmodes com per suscitar preguntes i, sobretot, aixecats amb convicció per artistes consumats de la dramatúrgia, la direcció i la interpretació. À mon âge, je me cache encore pour fumer (de Rayhana), Le porteur d'Histoire (d'Alexis Michalik), Désaxé (de Hakim Djaziri), Europe Connexion (d'Alexandra Badea), Lorsque Françoise parait (d'Éric Bu), Téléphone-moi (de Jean-Christophe Dollé) o Le village de l'Allemand (novel·la de Boualem Sansal adaptada per  Luca Franceschi) han estat algunes de les meves millors experiències teatrals dels darrers anys, tant en el marc del festival com en general.

Però per acabar de fer justícia al projecte del Festival Oui! no es pot menystenir l'esforç titànic que ha de costar organitzar-lo i aconseguir any rere any els suports públics i privats mínims perquè no sigui una aventura ruïnosa, tot i mantenir uns preus molt populars. 

Tant de bo continuï oberta aquesta finestra que permet veure "el teatre del veí", que ni és millor ni més verd, però sí que té una altra tonalitat, més viva, més esperançadora.

Febrer de 2023.