Caro cinema italiano (ma non solo)

Podria jugar-me-la sense por a perdre que ben poca gent sabria ubicar Pesenàs en un mapa de França. I encara podria apujar l'aposta afirmant que ningú vincularia mai aquesta petita ciutat del Llenguadoc amb el cinema. Doncs bé, la vila on Molière va debutar i actuar algunes temporades, té el gran mèrit d'acollir una trobada cinematogràfica de primer ordre, la Rencontre Cinéma de Pézenas, tota una aventura que fa 60 anys que dura i que enguany homenatjava, principalment però no només, el cinema italià.

Organitzada per la Fédération des ciné-clubs de la Méditerranée (FCCM), aquesta trobada és un senyal inequívoc de la vitalitat del cineclubisme a França i de la profunda cinefília de la seva població, a més de la demostració de força d'una societat civil capaç de produir un esdeveniment cultural complex i assistir-hi massivament. Espectador novell d'un festival muntat des de l'amateurisme, en cap moment he apreciat diferències amb els certàmens professionals: bona organització, tria acurada dels films, perfectes còpies digitals, presentacions ben preparades, artistes convidats que aporten valor afegit, llibreria i devedeteca efímeres amb títols pensats per a l'ocasió... Als entranyables espais de projecció -Cinéma Le Molière i Théâtre de Pézenas- no faltava de res per al delit dels festivalers més avesats.

Parafrasejant Stendhal diré que assistir a un festival "només és una promesa de felicitat", tot i que la panoràmica del cinema italià proposada per la 60e Rencontre Cinéma de Pézenas, amb títols realitzats entre 1946 i 2021, convidava a l'optimisme. Amb una aposta clara per produccions del segle XXI, els responsables de la programació han aconseguit demostrar que, en els darrers 30 anys, "la Bota" ha donat films interessants constantment i no tan sols èxits esporàdics, nacionals i internacionals. Aquesta retrospectiva ha evidenciat que no només Nanni Moretti i Giuseppe Tornatore mereixen la nostra atenció i ha fet justícia als bons realitzadors i realitzadores del moment.

En tres dies de festival he vist 10 llargmetratges i un curt, una cursa de fons cinematogràfica de la qual destaco quatre títols que m'han sorprès per la duresa argumental i la sensibilitat del tractament: Nens robats (Gianni Amelio, 1992), Lliure també m'està bé (Kim Rossi Stuart, 2006), La nostra vida (Daniele Luchetti, 2010) i Piccolo corpo (Laura Samani, 2021). Infanteses trencades, conflictes parentofilials i qüestionaments sobre la institució familiar, tot adobat amb bones dosis de crítica social, son ingredients comuns d'aquestes quatre bones pel·lícules que plantegen històries que van des del fracàs dels serveis socials al dol perinatal, passant per la incapacitat masculina d'assumir un rol monoparental. Amb una societat tan canviat i conflictiva com la que vivim no és estrany que un cert esperit neorrealista continuï inspirant el cinema italià d'avui.

No voldria donar a entendre que les altres 6 pel·lícules "i mitja" que he vist a la 60è Rencontre de Pézenas m'hagin decebut. Al contrari, m'ha interessat molt El jardí dels Finzi Contini (1971), obra de maduresa i un pèl acadèmica del gran Vittorio de Sica, i, ja fora de la retrospectiva dedicada al cinema italià, he tornat a emocionar-me amb un dels primers films de Sam Peckinpah, el western crepuscular Duel a les terres altes (1962). Així mateix, he apreciat el talent en brut d'òperes primes com la comèdia paranormal Grand Paris (Martin Jauvat, 2022) i el curtmetratge animat de ciència ficció La couleur du ciel (Owen Archinet, 2022). En canvi, sí que m'han deixat fred i avorrit el clàssic I pugni in tasca (Marco Bellocchio, 1965), l'adaptació lliure d'Antígona que proposa Amare amaro (Julien Paolini, 2018) i, sobretot, La mère Christain (1998), un thriller costumista dirigit i interpretat per la també homenatjada del festival, Myriam Boyer. El balanç és absolutament positiu i convida a incloure a l'agenda aquest petit gran festival.

Març de 2023.