Visitant llibreries de fora de Catalunya s'adquireixen coneixements interessants, tant literaris com sociològics. En primer lloc, es detecta quina és la vitalitat creativa del país en qüestió; en segon, es constata la potència de la seva indústria editorial, tant pel que fa a la producció com la distribució; i en tercer, potser el menys obvi però per a mi el més curiós, es descobreix l'existència de polítiques de traducció pròpies. Es tendeix a pensar que els grans èxits de vendes de la literatura mundial acaben traduint-se tard o d'hora a d'altres llengües occidentals i que, globalització obliga, assoleixen un èxit similar. Doncs no sempre és així.
Alguns autors que han funcionat molt bé en un país determinat són quasi desconeguts al del costat sense que hi hagi cap altra raó que no sigui el criteri, encertat o no, dels editors. Aquesta "anomalia" m'ha cridat l'atenció en el cas d'un parell d'escriptors japonesos actuals que m'han agradat força, Banana Yoshimoto (1964) i Yoshida Shuichi (1968), les obres dels quals són rotunds èxits de vendes a Itàlia però que han passat discretament per les prestatgeries de les llibreries de França, el Regne Unit o Catalunya.
Yoshimoto va debutar al 1988 amb Kitchen, un èxit immediat que va propiciar una adaptació cinematogràfica -desconeguda fora del Japó- i la traducció a algunes llengües europees, entre les quals no hi ha la catalana. Perdreu el temps si busqueu aquest títol en qualsevol gran llibreria francesa o britànica, tot i estar traduït, però el trobareu sense proposar-vos-ho a totes les Feltrinelli, juntament amb altres títols de l'extensa producció d'una autora que aquesta cèlebre casa d'edició italiana ha publicat puntualment.
Fa més de 20 anys que vaig llegir aquesta sorprenent novel·la breu sobre una noia òrfena que creu que la cuina és sinònim de llar i que la família són les persones que esculls. Amb un llenguatge, personatges i situacions propers al manga, Yoshimoto va obrir-me la porta a la literatura nipona i va convertir-me en un lector ocasional de les seves creacions, entre les quals he gaudit dels reculls de relats Sonno profondo, La piccola ombra i Il corpo sa tutto.
Caldria aprofundir en el paper de Feltrinelli en la difusió de la literatura japonesa perquè, gràcies a aquesta editorial, Yoshida Shuichi no només és traduït a l'italià sinó que té un lloc de privilegi a les lleixes de les llibreries de la cadena. Al país del sol naixent, aquest autor és un fenomen comparable al dels narradors de nordic noir a Escandinàvia, però no pas fora de les seves fronteres, exceptuant Itàlia.
Diversos llibres seus s'han dut a la petita i gran pantalla però la novel·la que el va convertir en un autor de culte i l'única que n'he llegit fins ara és L'uomo che voleva uccidermi (2007), un thriller coral al voltant de l'homicidi d'una noia, que alhora fa un retrat poc gratificant de la societat nipona. N'existeix una versió cinematogràfica desconeguda a occident, com ho son la resta d'adaptacions d'obres seves, i si bé s'ha traduït a l'anglès i francès -el català torna a ser absent- no sembla haver tingut una acollida similar a la d'Itàlia, on també s'ha editat Appartamento 401, un altre giallo de Shuichi que augura molts bons moments de lectura. Arigato e ci vediamo in libreria!
Març de 2023.