Un enyorat amic meu afirmava que la millor pel·lícula de la història era Conan el Bàrbar. La versió de John Milius, per suposat. Mai sabré si realment ho creia o era una de les seves habituals i entranyables boutades, però sempre m'ha fet molta gràcia, i no pas perquè pensi que un film d'aventures mitològiques protagonitzat per Arnold Schwarzenegger no pugui ocupar un lloc destacat al pòdium del setè art.
El que mai m'ha cabut al cap és el maximalisme de la sentència, l'atreviment que suposa etiquetar aquesta producció o qualsevol altra, passada, present o futura, com "la millor de la història", per molt que el meu amic, de cine, en sabés un niu. Com també en deuen saber molt els més de 1.600 experts enquestats per la prestigiosa revista Sight and Sound que, amb els seus vots, han elevat el film Jeanne Dielman. 23, Quai du Commerce 1080. Bruxelles a la categoria d'obra mestra incontestable de tots els temps.
Des que, el 1952, l'equip de Sight and Sound va decidir consultar la crítica cada decenni per establir quines eren les pel·lícules més rellevants de la història, s'han anat succeint llistes on Ciutadà Kane, Cantant sota la pluja o Vertigen (D'entre els morts) han ocupat invariablement els primers llocs del rànquing. La sorpresa es va produir al desembre de 2022, quan es van publicar els resultats de l'última enquesta: una poc coneguda producció belgofrancesa de quasi 3 hores i mitja, dirigida el 1975 per Chantal Akerman, i que mostra l'anodina quotidianitat d'una mestressa de casa que, com una tasca més, exerceix la prostitució, encapçalava un llistat de 250 títols per convertir-se de facto en "la millor pel·lícula de la història". Aquesta etiqueta, que la premsa mundial no ha vacil·lat a utilitzar a tort i a dret, ha donat una insospitada segona vida a Jeanne Dielman en filmoteques i plataformes digitals sensibles al cinema no comercial, un reconeixement massa tardà que, malauradament, ja no han pogut gaudir ni la realitzadora ni l'actriu protagonista.
Amb l'orgull cinèfil ferit per desconèixer l'existència de Jeanne Dielmann i un esnobisme "cultureta" provocat per l'enquesta de Sight and Sound, vaig embarcar-me en el visionat d'un film d'auteur -o millor dir, d'autrice- que em garantia 201 minuts de pur avorriment. M'acompanyaven, aquella tarda de diumenge de juliol, un grup de joves motivats -segurament estudiants d'audiovisuals- i altres curiosos habituals que, entre tots, omplíem ben bé mitja sala gran de la Filmoteca de Catalunya. Hauria estat interessant fer un cine-fòrum en acabar, perquè estic segur que tothom hauria coincidit en què mai havíem vist res semblant.
El film de Chantal Akerman -i per suposat també de Delphine Seyrig, perquè n'és la protagonista absoluta i irreemplaçable- és un exercici d'estil absolutament radical i provocador que es carrega totes les normes del llenguatge cinematogràfic, especialment de l'el·lipsi: la directora ens mostra precisament tot allò que qualsevol pel·lícula convencional hauria eliminat perquè no fa avançar l'acció; però aquí no hi ha acció per fer avançar, només repetició de tasques domèstiques rodades en temps real, sense moviments de càmera, sense música i escassos i trivials diàlegs. "La millor pel·lícula de la història" és anticinema, construït amb una meticulositat esparverant per mostrar l'antivida de la protagonista, una dona alienada i aferrada a la nimietat. Akerman no vol només avorrir l'espectador sinó que pretén que la seva capacitat d'aguant es tensi tant com la de la protagonista, busca que l'angoixa traspassi la pantalla en els dos sentits, i sobretot li interessa construir una obra de terror, el terror de ser una mestressa de casa vídua de mitjan anys 70, per a qui la vida és cuinar, netejar i mantenir un fill cretí, i prostituir-se per arribar a fi de mes. No sé si Jeanne Dielman m'ha agradat ni si la tornaré a veure en el futur, però m'ha impactant tant que mai més tornaré a fer el llit o rentar els plats sense pensar-hi.
Sent Jeanne Dielman una proposta tan extrema, ¿com s'ha pogut situar al capdavant de l'enquesta de Sight and Sound? La resposta cal buscar-la en l'amplitud i varietat de la mostra i, evidentment, en un canvi de mentalitat de la intel·lectualitat cinematogràfica. Segons explica la revista digital Collider a l'interessant article "Why Little-Known Film 'Jeanne Dielman' is Sight & Sound's Top Movie of All Time", entre 1952 i 2002, el nombre de crítics preguntats no va superar mai els 145, i majoritàriament eren homes blancs. No va ser fins al 2012 que es va ampliar la mostra fins a 846 enquestats de sexes, races i països diferents, any en què el film de Chantal Akerman va assolir la 36a posició al rànquing. A l'edició de 2022, amb 1.639 crítics, programadors, curadors, arxivers i acadèmics dels cinc continents consultats, els resultats han variat substancialment i, a més d'aquest peculiar film, 11 més dirigits per dones es situen entre els 20 primers.
No descobreixo res afirmant que la crítica cinematogràfica no és una ciència exacta i que una enquesta reflecteix exclusivament l'opinió dels enquestats que, per molt experts que siguin, estan condicionats per circumstàncies personals, culturals i temporals. De fet, Sight and Sound publica paral·lelament a la tradicional consulta als "analistes" del setè art una altra amb menys tradició, on els consultats són realitzadors; el 2022, 480 directors van votar les 100 millors pel·lícules de tots els temps i, sorpresa, els resultats d'aquests professionals ja son diferents als dels seus col·legues acadèmics.
No ens enganyem: els llistats de Sight and Sound -o els que sorgirien d'iniciatives similars- són sobretot una fotografia del moment en què s'ha fet la consulta i la de 2022 evidencia l'imparable empoderament femení de certs àmbits de la cultura i la societat. Consultes com les de la revista britànica reafirmen consensos al voltant de films d'innegable interès històric i qualitat artística, i serveixen de prescripció per als amants del cinema. De la mateixa manera, quan obres no comercials, maleïdes, incompreses, o senzillament de cinematografies llunyanes, irrompen en el rànquing, la polèmica passional que es genera és encara més divertida i enriquidora. Es per això que ni la millor ni la pitjor pel·lícula de la història existeixen ni existiran, perquè es continuarà fent cine -espero- i el que s'ha fet fins ara es reveurà amb una mirada nova. Conan el Bàrbar encara té la seva oportunitat.
Juliol de 2023.