Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità.
Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre.
Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix.
Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric.
Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin al metro.
Nàpols és la demostració audible que la unificació lingüística d'Itàlia ha fracassat de Roma en avall.
Nàpols és un llibre d'història europea obert per a qui el sàpiga llegir; és conviure amb un patrimoni arquitectònic inabastable i amb el pes d'haver estat cruïlla de cultures, capital de regne i sinònim del delicte organitzat.
Nàpols és tenir el gust de la ruïna, la decrepitud i la brutícia; és "napolitanitzar" l'arquitectura homogeneïtzadora del Risorgimento i posar-la en harmonia amb la resta d'edificacions de la ciutat.
Nàpols és mantenir en un edifici públic una inscripció glorificant el feixisme… per desídia o per si torna. I potser ha tornat per desídia.
Nàpols és un espai públic on els murs tenen horror vacui.
Nàpols és deixar que les restes de la celebració del Scudetto de futbol que ha guanyat el Napoli continuïn "guarnint" la ciutat fins que caiguin a trossos.
Nàpols és creure que Maradona és déu i que mereix grafits, banderoles i altars a la seva glòria als llocs més impensables.
Nàpols és assaborir el millor cafè d'Itàlia.
Nàpols és que no hi hagi acord si el cèlebre esquetx "Pizze a credito" de L'oro di Napoli es va rodar o no a la pizzeria Starita: els propietaris afirmen que sí, però cada cop son més els que ho desmenteixen als fòrums de les xarxes socials.
Nàpols és no oblidar mai que Eduardo de Filippo, Totò, Sophia Loren i Massimo Troisi són artistes immortals, però per damunt de tot, artistes napolitans.
Nàpols és que el porter del condomini on has llogat una habitació et doni conversa, t'ofereixi beguda i et regali els 5 cèntims que costa pujar en l'ascensor "a peatge" de l'edifici.
Nàpols és el plaer d'assistir a una representació de La Bohème al Teatro di San Carlo, amb intèrprets de primer nivell, i que les millors entrades de platea costin menys de 100 €.
Nàpols és escoltar com un empleat de ferrocarrils amb ulls de llop famèlic respon a una dona atractiva que purtroppo (malauradament) el tren que arriba és el que ella estava esperant.
Nàpols és la barra d'un xaval que demana al maquinista d'un tren si es pot esperar a què arribi un amic seu, i que el maquinista li digui que sí.
Nàpols és menjar tan bé i tan bé de preu que t'adones que a Sorrento ja t'estan prenent el pèl amb els preus dels restaurants.
Nàpols és descobrir el Campania Teatro Festival, on pots deixar-te endur per muntatges escènics tan intensos i poètics com Un sogno a Istambul per només 8 €.
Nàpols és haver de córrer perquè l'últim metro, un dissabte a la nit, surt a les 22.30h.
Nàpols és un bany a l'escullera protegit per una estàtua de la Madonna del Carmine enclavada a les roques.
Nàpols és constatar que, en vuit anys, res no ha empitjorat ni tampoc ha millorat.
Nàpols és la celebració de la imperfecció de la vida; a més imperfecció, més vida.
Nàpols és la sensació de marxar-ne sabent que mai viuries en una ciutat així però que no podràs evitar tornar-hi.
Juliol de 2023.