En pocs llocs l'expressió "ciutat del teatre" té tant de sentit per a mi com a Londres. No importa les vegades que hi hagi estat, l'oferta del West End continua meravellant-me com la primera vegada i em sorprèn encara que alguns espectacles musicals hi portin dècades representant-se ininterrompudament, aliens al pas del temps i de les modes, per demostrar, diàriament amb els aforaments quasi complets, que són el millor que el teatre comercial pot oferir al públic.
En aquesta enèsima visita a Londres m'he presentat voluntari per exercir de cicerone amb els meus companys de viatge, menys familiaritzats que jo amb la capital britànica i la seva escena. La responsabilitat era agraïda i sense risc, ja que les propostes que havíem pactat d'antuvi eren guanyadores segures: The Phantom of the Opera, The Lion King i Les Misérables són tres espectacles que tot amant del teatre, musical o no, ha d'haver vist i que deixen una petjada inesborrable per la seva qualitat tècnica i artística. I si veure-les és quasi una obligació, reveure-les és un dels millors vicis que puc imaginar.
The Phantom of the Opera va ser el meu bateig com a espectador teatral al West End, un ja llunyà estiu del 2002. En uns temps en què no era pràctica habitual la compra en línia d'entrades, una de les formes d'aconseguir-ne a bon preu era confiar en la returns queue. La sort em va somriure i no només vaig trobar localitats sinó les millors possibles de la platea de l'aleshores Her Majesty's Theatre, justament a sota de l'aranya: qui hagi vist l'obra ja sap el que això significa. Més enllà de l'anècdota, és evident que l'espectacle em va fascinar tant com per convertir-me en un addicte als musicals londinencs. Amb aquest he reincidit, fins ara, el 2011 i el 2023.
L'interès d'aquesta superproducció, representada a Londres des del 1986, no es troba en la trama basada en la novel·la de Gaston Leroux, una variant del conte La bella i la bèstia que ja coneixia per adaptacions cinematogràfiques no musicals. La major part del mèrit està en una escenografia tan espectacular i suggeridora que treu l'alè, dissenyada per Maria Björnson, i en una inspirada partitura del gran Andrew Lloyd Webber, responsable ja aleshores d'èxits com Jesus Christ Superstar, Evita i Cats. Impossible esmentar tots els que han aportat el seu talent tècnic i artístic per construir un fenomen com aquest espectacle, però cal sobretot no oblidar un nom, el del "superproductor" Cameron Mackintosh. Sense ell, Les Misérables, Cats, Miss Saigon, Mary Poppins, Oliver! o Hamilton no serien com els coneixem i el West End, tampoc.
Insisteixo en la vàlua de les encomanadisses i romàntiques melodies de l'espectacle, autèntiques icones del gènere, que ja em ballaven pel cap de feia temps gràcies al CD The Phantom of the Opera: Original Canadian Cast, que havia comprat en una botiga de discos d'Ottawa. En aquest enregistrament del 1990, l'intèrpret principal era Colm Wilkinson, ni més ni menys que el Jean Valjean del muntatge original de Les Misérables. Anys més tard vaig escoltar alguns fragments del musical en la veu de Michael Crawford, l'inoblidable Frank Spencer de N'hi ha que neixen estrallats, que va tenir l'honor de ser el "fantasma primigeni" al costat de Sarah Brightman. Es fa difícil triar quins intèrprets han brillat més en els papers principals, perquè son joies que només s'ofereixen als més grans, però el meu rànquing personal l'encapçalen Ramin Karimloo i Sierra Booges, immortalitzats a l'enregistrament The Phantom of the Opera at the Royal Albert Hall (2011), amb què es va commemorar el 25è aniversari de l'estrena del musical.
Al post De la pantalla a l'escenari (1), d'abril de 2020, ja exposava els motius del meu amor incondicional a The Lion King i advertia que, malgrat haver-lo vist el 2006 i el 2013, quan pogués repetiria. Aquest 2023 he complert i m'he adonat que mai cansa gaudir de la imaginació desbordada d'aquest ja clàssic del West End, que va estrenar-se al 1999 i s'ha mantingut inamovible al Lyceum Theatre.
Inoblidables el vestuari, la il·luminació i el disseny escenogràfic, però també la música, que conjumina els talents d'Elton John, Tim Rice, Lebo M, Mark Mancina, Jay Rifkin, Julie Taymor i Hans Zimmer. El CD The Lion King Original Broadway Cast Recording (1997), una joia, m'ajuda a passar millor el temps fins que torni a veure aquest Disney shakespirià dalt d'un escenari.
Les Misérables és el musical de tots els rècords: en cartell a Londres des del 1985, s'ha traduït a 21 llengües -la catalana, inclosa- i, el més important, és l'espectacle en viu al que he assistit més vegades a la vida, set concretament. Sense cap modèstia, puc presumir de ser-ne un espectador reincident des que vaig descobrir-lo al Queen's Theatre londinenc -ara Sondheim Theatre- a finals de 2005, quan ja portava 20 anys de rodatge. Des d'aleshores l'he tornat a gaudir en neerlandès al Luxor Theater de Rotterdam (2008), en espanyol al desaparegut BTM (2011) i al Gran Teatre del Liceu (2014), en català al Teatre de la Passió d'Olesa (2012 i 2016) i de nou en anglès al Sondheim (2023).
He perdut el compte de les vegades que he vist, íntegrament o per fragments, els enregistraments del 10th Anniversary Concert Live at Royal Albert Hall (1996) -conegut també, i amb raó, com The Dream Cast in Concert - i de Les Misérables in Concert: The 25th Anniversary (O2, 2010), i tan sols em reca no haver presenciat ni escoltat mai la versió original francesa del 1980, encara que costa molt d'imaginar que l'anglès no fos la llengua amb què va ser concebut aquest memorable espectacle.
Un èxit planetari d'aquesta magnitud, que va portar al musical per a tots els públics una èpica i un intimisme propis de l'òpera del XIX, només s'explica per una conjunció de talents poc freqüent: la música de Claude-Michel Schönberg, el llibret d'Alain Boublil, la traducció anglesa de Herbert Kretzmer, la producció de l'imprescindible Cameron Mackintosh, uns intèrprets d'excepció i, malgrat que pesi als puristes, l'anècdota argumental de la novel·la de Victor Hugo.
Dir, però, que "en el musical, tot s'hi val" seria injust en el cas dels tres espectacles als quals he dedicat aquestes línies. En cap cas son màquines de fer diners fàcils, més aviat són apostes delirants que han reeixit a base d'inversió però també de molta professionalitat, inspiració, genialitat i amor al teatre. Al seu costat, s'empetiteixen i queden com un festival de fi de curs la majoria dels anomenats jukebox musicals que ho fien tot a unes quantes cançons d'èxit entrellaçades per trames inconsistents. Vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un producte d'aquesta mena, La Bamba, al Lowry de Manchester just uns dies abans de reveure els meus "puntals del West End"; la impressió que em va quedar és que certament no tothom pot fer The Phantom of the Opera, The Lion King o Les Misérables, però tampoc Mamma mia!
Agost de 2023.