La concentració de certàmens cinematogràfics durant el mes d’octubre em fa ballar el cap des de fa anys. Fins ara només he tingut ulls per al Widescreen Weekend de Bradford i el Festival Lumière de Lió, tot i que sempre m’ha atret el Cinemed de Montpeller, sobretot per l’atenció que presta habitualment al cinema italià. Que enguany hagi homenatjat l’enyorat Ettore Scola amb una gran retrospectiva ha estat una oferta que ja no he pogut rebutjar.
Organitzat des de fa 45 anys pel Ciné-Club Jean Vigo amb nombrosos suports públics i privats, el Cinemed és un festival ben consolidat i molt esperat. Bàsicament es desenvolupa a les espectaculars instal·lacions de Le Corum i al Centre Rabelais, un antic Cinématographe Pathé que conserva intacta la seva façana històrica. Però per acabar d'impregnar de cinema la ciutat, algunes projeccions tenen lloc en diverses sales d'art i assaig i al Cinéma Municipal Néstor Burma, ubicat al barri "sensible" de Celleneuve.
Cinemed és òbviament un acrònim de cinema mediterrani, al qual està dedicat exclusivament. Aquesta característica que el singularitza és alhora prou àmplia com per acollir produccions de països ben diversos i, per suposat, no desatendre mai el cinema francès. Preestrenes, films en competició, curtmetratges i monogràfics artístics, temàtics o territorials, son les línies bàsiques d’un programa que aquest 2023, entre altres encerts, ha tingut el de fixar-se en el que anomenen “La Nouvelle Vague Catalane” i apostar per presentar-ne diverses produccions -la majoria en català- i fer-ne la imatge oficial del festival.
Si em permeteu, parlem d’Ettore Scola
No m’he sabut estar de parafrasejar el títol del primer llargmetratge dirigit per Ettore Scola per testimoniar la meva admiració per la carrera de qui considero un dels millors guionistes -L’avançament, Els monstres- i realitzadors -Una jornada particular, La famiglia- del cinema italià del darrer terç del segle XX. El mèrit no és exclusivament seu, sinó compartit amb els seus col·laboradors habituals, a qui la retrospectiva del Cinemed, en certa manera, també fa justícia: els guionistes Ruggero Maccari i Furio Scarpelli, el compositor Armando Trovajoli i intèrprets com Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni, Alberto Sordi o Stefania Sandrelli, entre molts altres.
Assumida la impossibilitat d’assistir a les 24 projeccions previstes a la retrospectiva, he apostat per arriscar-me a descobrir els treballs més desconeguts de Scola i retrobar, si més no, l’essència del que serien les seves obres majors. D’entrada, confesso que he fet una mica de trampa, i ja abans de posar els peus a Montpeller he vist en DVD dos títols pendents, que sabia que no tindria ocasió de gaudir al festival: Gente di Roma (2003) i La nuit de Varennes (1982). El primer m'ha semblat un projecte fallit i sense grapa, un híbrid de mockumentary i film d’esquetxos que no convenç en cap dels dos terrenys; el segon, en canvi, penso que és una gran però subtil lliçó d’història en forma de road movie d'època, amb excel·lents interpretacions corals, en què destaquen Marcello Mastroianni i Hanna Schygulla.
Assumida la impossibilitat d’assistir a les 24 projeccions previstes a la retrospectiva, he apostat per arriscar-me a descobrir els treballs més desconeguts de Scola i retrobar, si més no, l’essència del que serien les seves obres majors. D’entrada, confesso que he fet una mica de trampa, i ja abans de posar els peus a Montpeller he vist en DVD dos títols pendents, que sabia que no tindria ocasió de gaudir al festival: Gente di Roma (2003) i La nuit de Varennes (1982). El primer m'ha semblat un projecte fallit i sense grapa, un híbrid de mockumentary i film d’esquetxos que no convenç en cap dels dos terrenys; el segon, en canvi, penso que és una gran però subtil lliçó d’història en forma de road movie d'època, amb excel·lents interpretacions corals, en què destaquen Marcello Mastroianni i Hanna Schygulla.
Arribat a Montpeller, vaig als orígens del Scola-director i veig el film al qual feia al·lusió unes línies abans, Se permettete parliamo di donne (1964). Pel·lícula d’esquetxos típica del cinema italià de l’època, és prou divertida tot i la irregularitat de les nou historietes de què consta i, encara que fa gal·la d’un humor àcid i amoral, peca d’una misogínia difícil de pair avui dia. Dos aspectes han retingut el meu interès: la fotografia de les relacions home-dona en una societat caragirada i falsament moderna, i el treball d’un Vittorio Gassman desfermat, protagonista absolut de la funció.
Salto als anys 80, època de maduresa creativa d’Ettore Scola, i veig Passione d'amore (1981), una excel·lent història d’obsessió i mort, ambientada en el claustrofòbic espai d'una caserna durant els anys del Risorgimento, que m’ha fet pensar molt en l’univers d’alguns films de Truffaut o Visconti. Aquesta adaptació de la novel·la Fosca, d'Igino Ugo Tarchetti, és una obra incomprensiblement poc coneguda i valorada, i la considero la meva gran descoberta en aquest tastet del festival. A la captivadora i malsana trama cal afegir els valors d'una fina però aguda crítica al militarisme, i el gran treball actoral del duo protagonista, Bernard Giraudeau i Valeria D'Obici, molt ben secundats per un mefistofèlic Jean-Louis Trintignant.
Torno a pouar en el Scola dels 60 amb Il Commissario Pepe (1969), una sàtira que, amb l’excusa d’una investigació policial a una xarxa de prostitució, retrata la doble moral de la classe benestant d’una ciutat provinciana del nord d’Itàlia. Massa greu per fer riure i massa còmica per prendre-se-la seriosament, és una crítica descarada al model politicosocial de la Democrazia Cristiana. El millor, la interpretació del sempre competent Ugo Tognazzi fent de policia amb contradiccions ideològiques.
Començo el meu segon dia intensiu amb Dramma della gelosia (tutti i particolari in cronaca) (1970), una comèdia esperpèntica, molt propera a l’esperit del cine de Berlanga, i amb consciència proletària -cal no oblidar que Scola era militant del PCI- al voltant d’un crim passional i alhora ridícul. El triangle amorós mai s’havia mostrat al cine d’una forma tan intencionadament poc glamurosa, però és que aquest tipus d’arranjaments liberals no son per a morts de gana com els que interpreten amb efectiva comicitat Marcello Mastroianni, Monica Vitti i Giancarlo Giannini.
Si veient Riusciranno i nostri eroi a ritrovare l'amico misteriosamente scomparso in Africa? (1968) es tenen flaixos d’Apocalypse Now no és l’efecte d’una sobredosi de cinema, ja que aquesta comèdia bufonesca està basada en la mateixa novel·la que va inspirar l’obra mestra de Coppola, El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Les comparacions acaben aquí, perquè aquesta farsa anticapitalista i anticolonialista m'ha fet ben poca gràcia i m'ha semblat avorrida i sense ritme. L’únic salvable, penso, son les interpretacions dels solvents Alberto Sordi i Bernard Blier fent d’aventurers urbanites i sapastres, emparentats llunyanament amb duos còmics com Laurel i Hardy o Abott i Costello.
Per finir en beauté, res millor que recuperar el més francès dels films d'un italià universal com Scola: La sala de ball (1983). Ni recordo els anys que fa que vaig veure a TV3 aquest inclassificable musical que, sense ni una paraula, explica la història de França entre 1936 i els anys 70, això és des del triomf del Front Populaire al Maig del 68, passant per l'Ocupació i la guerra d'Algèria. En el seu moment em va impressionar i ara m’ha tornat a captivar per la seva subtilesa evocadora i per una força visual que no he trobat en cap altre film del director. Sens dubte, la llavor era ja a l’espectacle teatral en què es basa, però és a Scola a qui es deu que aquest multipremiat film hagi quedat en la memòria cinèfila d'una generació.
Dos dies son molt pocs per descobrir un festival que mereix més atenció i també per retrobar l'obra quasi completa d'un mestre del setè art. Al festival, sens dubte hi tornaré. Mentrestant, la meva col·lecció de DVD m’ajudarà a enganyar la gana de reveure els grans films d’Scola que m’han quedat pendents. L’apetit de cine personal, divertit, crític i intel·ligent, sortosament, mai s’acaba de saciar.
Octubre de 2023.
Octubre de 2023.