"O sigui, que te'n vas a Milà a escoltar un grup de covers?", em va etzibar una companya de feina quan, tot fent un cafè, jo presumia de tenir una entrada per al concert dels Postmodern Jukebox a la capital de la Llombardia. La seva sornegueria em va deixar tan desarmat que només vaig ser capaç d'afegir que "son un grup molt bo i estan fent una gira mundial", per deixar clar que no eren uns esforçats deixebles de Fausto Papetti sinó uns intèrprets inspirats, capaços de crear a través de la recreació.
Fa un parell d'anys, a l'article "Versions, conversions, perversions... Diversions!", ja vaig testimoniar el meu reconeixement als PMJ creats per Scott Bradlee, una banda que amb els seus recopilatoris The Essentials I & II s'havien guanyat un lloc d'honor inamovible a la meva discoteca. Haver-los vist en directe a l'escenari del Teatro Lirico Giorgio Gaber defensant la gira Life in the Past Lane no només ha reafirmat les meves apreciacions sinó que m'ha descobert uns artistes que dominen a la perfecció els ressorts de l'espectacle en viu i que fan gaudir-ne el públic tant o més del que en gaudeixen ells mateixos. Sis músics, un ballarí de claqué, tres cantants femenines i un masculí són els efectius amb què compta aquest col·lectiu musical rotatiu per fer-nos viatjar, de la mà d'èxits contemporanis reinventats en clau de jazz, ragtime, swing o soul, al període daurat de la música popular nord-americana que va dels anys 30 i 60 del segle XX.
Tan segurs estan els PMJ de l'atemporalitat i l'absència de límits de la seva proposta artística que fins i tot s'atreveixen a versionar les seves pròpies versions: la reinterpretació en directe de l'èxit de Beyoncé "Halo" va sonar celestial i èpic en la increïble veu de LaVance Colley, que a més de vocalista d'excepció exerceix de mestre de cerimònies d'un espectacle que va començar com un fenomen de YouTube el 2011 i que ha acabat omplint teatres "de tota la vida", deixant claríssim que present i passant no son compartiments estancs sinó vies obertes on l'únic peatge és el talent.
Qui coneix Milà sap que és una ciutat on l'oferta cultural supera els límits temporals d'un cap de setmana, ni que sigui de tres dies. Com a complement a la música "re-creada" dels PMJ trio cinema, però no qualsevol, sinó cinema "original", millor dit, fundacional, i saldo el deute que tenia amb un títol que "cal haver vist" si es vol anar de cinèfil per la vida: L'Atalante (1934). Considerada una de les grans fites de la història del cinema francès i mundial, sobretot des que els impulsors de la Nouvelle Vague en van lloar les excel·lències, aquesta pel·lícula és certament una obra suggeridora visualment i poètica en molts moments, però ha envellit considerablement en l'aspecte interpretatiu i, sobretot, en el fons misogin de la seva trama. Efectivament, l'únic llargmetratge del prematurament desaparegut Jean Vigo s'ha de veure, però cal fer-ho amb ulls d'arqueòleg i reconeixent que si bé va plantar una llavor, la del realisme poètic, realitzadors com Julien Duvivier o Marcel Carné la van saber fer créixer perquè donés fruits que he trobat molt més saborosos.
Quasi millor que veure L'Atalante ha estat el lloc on l'he vista, el Cinema Godard de la Fondazione Prada, una de les millors sales de projecció que conec. No hi ha excusa que valgui per no anar fins al barri de Brenta, al sud de Milà, i descobrir un complex dedicat principalment a l'art contemporani, que destaca per la brillant combinació d'edificis industrials recuperats amb noves construccions ultramodernes. Els amants empedreïts de les arts visuals en sortiran meravellats després d'haver visitat les seves nombroses instal·lacions artístiques permanents; els que només som cinèfils tampoc acabarem insatisfets, ja que l'esmentat Cinema Godard té una programació tan interessant que rivalitza amb la de la Cineteca Milano. I per si fos poc, fins a principis de gener s'hi pot veure la mostra temporal Wes Anderson: Asteroid City, molt interessant tant per als fidels del realitzador com per als que sabem apreciar un bon disseny de producció.
Jean Vigo és reconegut unànimement com un creador original, però en un altre nivell també ho va ser Anton Gino Domeneghini, un expublicista que va ser pioner del cinema d'animació europeu. L'edició d'enguany del Festival de Locarno ha programat una versió restaurada del film La rosa di Bagdad (1949) que la Cineteca Milano ha portat a la pantalla d'una de les seves sales de projecció, el recuperat Cinema Arlecchino. El film en qüestió és una de les primeres produccions italianes de dibuixos animats i en Technicolor, molt deutora de l'estil Disney més primitiu que, si bé tècnicament resulta més que acceptable, narrativament és molt menys reeixida. Sembla un "cosinet italià" de la catalana El cigronet valent (1945), dirigida per Arturo Moreno, i amb ella té en comú la ideologia ultradretana dels seus directors, però el gran Walt Disney tampoc es va caracteritzar precisament pel seu progressisme polític. La mirada arqueològica i les lents del context històric tornen a ser necessàries per apreciar en la seva justa mesura un producte cultural fruit del seu moment, com si es tractés d'una catedral gòtica o d'unes galeries comercials aixecades a la glòria del Risorgimento. Tot això i més, a Milà.
Octubre de 2023.