
L'ésser humà és capaç del millor i del pitjor, i amb el pitjor té l'habilitat de fer-ne memòria, denúncia i art. Novè art, com son els àlbums La strage di Bologna i Falcone e Borsellino, o la sèrie Il était une fois en France, que situo entre les meves millors lectures de l'any.
No és la primera vegada ni serà l'última que aplaudeixi en aquest blog el saber fer de l'editorial paduana BeccoGiallo, especialitzada en biografies i periodisme gràfic. Les seves publicacions tenen sempre un biaix de compromís democràtic i ciutadà, i una de les seves propostes més interessants és la col·lecció Misteri d'Italia, denominació eufemística que repassa crims i atemptats en què la implicació, la inacció o l'obstrucció de l'estat o de certs polítics ha estat determinant perquè continuïn sent "misteris" o s'hagin resolt tard i de forma parcial i insatisfactòria.

La strage di Bologna, primer títol de la col·lecció que he llegit, repassa els fets i la posterior investigació d'un dels atemptats més sagnants dels anomenats "Anys de plom", un període d'enfrontaments violents entre l'extrema esquerra i l'extrema dreta que va sacsejar Itàlia durant bona part dels anys 70 i 80. En aquest cas, l'atemptat va ser feixista i va costar la vida a 80 persones que eren a l'estació de ferrocarrils de Bolonya a les 10.25 h del 2 d'agost de 1980.
El treball artístic i documental dels dos autors, Alex Boschetti i Anna Ciammitti, és excepcional i posa de manifest totes les traves i falses línies d'investigació alimentades pel Deep State, i més concretament la implicació de la lògia maçònica P2 i de membres del Servei d'Informació i de Seguretat Militar. Un traç que fa pensar en esbossos, i un blanc i negre contrastat i esquitxat ocasionalment de groc, marquen l'estil gràfic d'aquest "docucòmic" que avança amb bon ritme, claredat didàctica i honora el periodisme d'investigació més valent.

Els mateixos valors de La strage di Bologna es troben a Falcone e Borsellino, de Giacomo Bendotti, un volum que neix de la reedició dels dos primers títols de la col·lecció Misteri d'Italia, actualitzats i units en un de sol, per homenatjar els dos grans jutges antimàfia, amb motiu del 30è aniversari dels seus assassinats. Llegint les bafarades àgils i admirant els dibuixos monocroms -en aquesta ocasió els esquitxos son vermells- de Bendotti no he pogut evitar preguntar-me de quina pasta estaven fets Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, d'on treien el valor que alimentava el seu altruisme i com eren capaços d'assumir una mort segura a canvi tan sols de l'esperança remota de contribuir a la fi de La Cosa Nostra.
Tot i que l'autor sap treure tot el partit del potencial narratiu i divulgatiu de la novel·la gràfica, els no-italians hem d'agrair doblement que l'editorial hagi tingut la bona pensada de contextualitzar els còmics d'aquesta col·lecció amb una cronologia, un glossari i una relació de referències bibliogràfiques, musicals i audiovisuals: cap element és sobrer per entendre les zones més fosques de la realitat humana, una realitat que sempre supera la ficció.

Ras i curt: Il était une fois en France (2007-2012) és una obra mestra reconeguda unànimement. Amb més d'un milió d'exemplars venuts i guanyadora de diversos premis (entre els quals el de millor sèrie del Festival d'Angulema 2012), aquest monument sorgit de l'art de Fabien Nury (guionista) i Sylvain Vallée (il·lustrador) és la crònica d'una lluita per la vida on tot s'hi val i el retrat de l'ambigüitat moral portat a l'extrem.
Com a devot de la saga d'El padrí, la vida turbulenta d'aquest "Corleone francès" no em podia deixar indiferent. Igual que a la trilogia de Francis Ford Coppola, la sèrie de Nury i Vallée aprofundeix en la psicologia d'un personatge complex i acomplexat, tan feble que ha d'esdevenir el més fort, i que necessita fer el mal per aconseguir el bé i viceversa. Però la personalitat de Joseph Joanovici no és l'únic atractiu d'aquesta gran novel·la gràfica, ja que seguint les seves vicissituds, els seus ascensos i caigudes, els dos autors aconsegueixen fer una crònica gens complaent de la història francesa del segle XX, i en particular dels anys de l'Ocupació nazi i del mite blanquejador de la Resistència.
Des d'un punt de vista formal, Il était une fois en France és també una obra captivadora: línia clara, traç realista, color treballadíssim, narrativa amb flashbacks i accions paral·leles... amb uns elements tan cinematogràfics i un títol que evoca directament el Hi havia una vegada a Amèrica de Sergio Leone, no puc evitar pensar, sense desmerèixer el còmic, quin gran film d'animació hauria pogut ser també.
Desembre de 2023.