Al gener passat em mig comprometia en aquest blog a tornar a París abans de fi d'any per reveure West Side Story al Théâtre du Châtelet, una declaració d'intencions que només he complert al 50%. L'oferta teatral de la ciutat de la llum, amb més de 100 sales d'espectacles sense comptar les de l'àrea metropolitana, ha estat prou temptadora com per fer-me canviar, sense gaires remordiments, la tragèdia de Tony i Maria per quatre produccions teatrals que, per diferents motius, ja em semblaven immancables sense haver-les vist.
La meva fal·lera pels musicals m'ha portat en primer lloc a París extramurs, concretament a Boulogne-Billancourt, un dels bastions de la seva banlieue burgesa que val la pena visitar i que acull el revival de Starmania a les instal·lacions de La Seine Musicale. Aquest complex faraònic dedicat als espectacles en viu presideix l'antigament industrial Île Seguin i forma part del projecte Vall de la Cultura del departament dels Alts del Sena, un complement de luxe a la ja més que generosa oferta de la capital de França.
El gèlid dia de la meva visita, Starmania va congregar unes 2.000 persones, prou gent com per omplir pràcticament totes les localitats de la sala principal de l'equipament, La Grande Seine, el nom de la qual continua jugant amb l'homofonia entre Sena i escena, que tot i funcionar millor en francès m'he permès de manllevar per al títol d'aquest article. Aquest mite intergeneracional francòfon, que enguany compleix 45 anys de la seva estrena, continua demostrant, represa rere represa, que és possible fer "òpera-rock" (així s'anomenava els musicals "moderns" als anys 70) en la llengua de Molière, sobretot quan es té el talent del francès Michel Berger i del quebequès Luc Plamondon. Plegats, van crear una trentena de temes que han esdevingut autèntics estàndards del gènere, alguns dels quals ja coneixia versionats per Céline Dion i Isabelle Boulay, i que els intèrprets del muntatge actual van defensar de forma vocalment brillant, envoltats d'una escenografia corprenedora. Val a dir que la distopia cyberpunk que Berger i Plamondon van imaginar el 1978, que presenta urbs globalitzades on una societat obsessionada per la celebritat viu alienada sota l'ombra de l'autoritarisme polític i la violència nihilista, no podia ser més tristament actual.
Tenint en compte que la música negra nord-americana, i especialment el soul, és una part essencial de la meva banda sonora personal, no podia deixar passar l'oportunitat de gaudir d'un best of en directe com és l'espectacle Black Legends - Le musical, encara que hagués de travessar París de punta a punta, això és anar des de Boulogne-Billancourt fins al teatre Le 13e Art de la Place d'Italie, un antic cinema reconvertit en una de les sales teatrals més grans de la Rive Gauche.
Amb un fil argumental mínim i carregat de bonisme, aquest jukebox musical que torna a l'escenari per segon any consecutiu encadena quasi un segle de grans èxits del jazz, rock, soul, disco, rythm and blues i rap molt ben interpretats i ballats. "De Cotton Club a Beyoncé", sentencia un dels reclams publicitaris de l'espectacle, establint un paral·lel entre l'acceptació comercial de la música afroamericana i l'empoderament polític i social de la seva comunitat. Tant de bo hagués estat realment així, però amb la música no n'hi ha hagut prou i encara que ens quedin un grapat de molt bones cançons i el record d'intèrprets carismàtics, les desigualtats racials segueixen sent una realitat quotidiana no tan sols als Estats Units. Només calia sortir del teatre per adonar-se'n.
Canvi de riba i de gènere: de la Gauche a la Droite i del musical al teatre de text. De dos bons textos, de fet, perquè tant Bungalow 21 (Théâtre de la Madeleine) com Le discours (Théâtre de la Renaissance) son exemples paradigmàtics d'espectacles escènics comercials de qualitat.
Espectacle per a cinèfils i amants del Trivia d'Imdb, aquesta obra té diàlegs àgils, irònics i carregats de referències, alhora que fa una relectura d'aquesta cèlebre anècdota people en clau feminista, potser una mica massa previsible, que deixa Simone Signoret com a guanyadora moral absoluta. La funció destaca sobretot per les bones interpretacions de les germanes Emmanuelle i Mathilde Seigner, un pèl grans per als papers, detall que quasi no s'apreciava des d'on vaig veure l'obra. Però com que on no arribava la vista hi ajudava l'oïda, he de dir que l'actor que feia d'Yves Montand, Michaël Cohen, l'imitava sorprenentment bé.
El meu motiu per anar a veure Le discours responia a una curiositat doble: comprovar fins a quin punt l'actor Simon Arister se n'havia sortit amb l'adaptació d'una novel·la de 200 pàgines a un monòleg teatral d'hora i mitja, i sobretot conèixer algun dels treballs de Fabrice Caro, Fabcaro, previs al brillant guió que ha escrit per al darrer àlbum d'Astèrix.
Com era d'esperar, aquest divertidíssim espectacle, que l'èxit de públic ha fet tornar a l'escenari, no decep en cap moment. No cal buscar originalitat en la trama, que reprèn el típic tema de l'home amb síndrome de Peter Pan que fracassa en societat i en amor per pànic al compromís; tota la gràcia rau en l'humor absurd -marca de la casa Fabcaro- i en el talent escènic d'Arister, que ha portat aquesta història, plena de llocs comuns, quotidianitat i referències generacionals, al terreny del stand-up comedy amb una efectivitat inqüestionable. I com que l'atzar és capriciós, el text original en què es basa aquest espectacle m'estava esperant l'endemà en una llibreria de vell de la Rive Gauche.
L'única representant femenina de la Nouvelle Vague, Agnès Varda va ser per damunt de tot una artista polifacètica, lliure, compromesa i avançada al seu temps en tots els aspectes. Amb l'obra d'aquesta creadora que es va moure amb desimboltura entre la fotografia, el documental i el cinema de ficció he tancat, sempre amb una certa recança, aquesta enèsima escapada cultural a una ciutat on no em cal prometre que tornaré.
Desembre de 2023.