Un titella de grans dimensions en forma de tigre que simbolitza l'instint de supervivència; els pares fundadors dels Estats Units que rapegen les diferències del seu projecte polític; els protagonistes d'un drama d'amor adúlter que canten i ballen per subratllar els seus estats anímics... Ni realisme ni versemblança han estat adjectius aplicables a l'art dramàtic, ja des dels temps de la Grècia clàssica. La màgia del teatre -perdó pel tòpic- se sustenta en un "pacte escènic" que el públic només ratifica a canvi que li despertin la imaginació, com succeeix sobradament a Life of Pi, Hamilton i Brief encounter, els tres espectacles amb què he obert el meu any teatral.
Novel·la filosòfica d'èxit (2001), espectacular i sensible adaptació cinematogràfica (2012) i reeixida obra de teatre (2019) són les tres vides que, de moment, ha viscut la història nascuda de la imaginació del canadenc Yann Martel, inspirada llunyanament en una narració breu del brasiler Moacyr Scliar. Desconec l'original literari però tinc en alta consideració el film d'Ang Lee, una equilibrada combinació entre el potencial hiperrealista de l'animació digital i la bellesa plàstica de la fotografia cinematogràfica. Amb un referent tècnicament complex i encara molt present en la memòria col·lectiva, la curiositat per veure'n l'adaptació teatral ha estat, per a milers d'espectadors entre els quals m'incloc, un reclam immillorable.
Com va dir Jean Cocteau, "ho van fer perquè no sabien que era impossible" o potser perquè l'aposta d'una versió teatral era tan arriscada que necessàriament havia de ser guanyadora: reconeixement unànime de públic i crítica, programació a Londres i Nova York -on ha obtingut 5 premis Olivier i 3 Tonys, respectivament- i gira 2023-24 pel Regne Unit i Irlanda, és el balanç positiu d'aquesta aventura teatral reinventada per l'actriu i dramaturga Lolita Chakrabarti, amb la complicitat del Crucible Theatre de Sheffield. Qui hagi vist, per exemple, The Lion King, ja està al cas de les possibilitats escèniques dels titelles de grans dimensions, que aquí tenen un rol principal però ben allunyat dels espectacles familiars. Life of Pi seria ridícula sense el bon ofici dels titellaires implicats, però tampoc es podria representar convincentment sense l'art demostrat pels intèrprets, els escenògrafs o els responsables de so, d'il·luminació i de projeccions. Un bon espectacle és fruit d'una combinació de talents; l'afirmació és òbvia però sense aquest ressort el públic que omplia l'històric Grand Theatre de Leeds una glaçada nit de gener no s'hauria aixecat per aplaudir durant uns bons 10 minuts.
Difícil d'entendre per un no-anglòfon (sobretot quan els actors rapegen), la compra del programa és una necessitat per contextualitzar la història que explica Hamilton, un musical que té tots els ingredients per agradar, sobretot, a un públic jove acostumat a l'anacronisme com a estètica mainstream dels nostres temps: intèrprets de diferents ètnies sense que això tingui cap relació amb la trama ni els fets històrics, convivència d'estils musicals contemporanis amb preeminència del rhythm and blues i el hip-hop, actituds progressistes del segle XXI impensables per a personatges del XVIII... Miranda demostra ser un mestre del pastitx, i ho dic en sentit positiu perquè els espectadors que omplien de gom a gom el Palace Theatre de Manchester van gaudir de valent amb un espectacle amb molta força, defensat amb convicció per un elenc que tocava l'excel·lència.
Una de les meves pel·lícules favorites és Breu encontre, en la versió dirigida pel mestre David Lean. Sabia que la base argumental del film era una obra de teatre de Noël Coward, un actor, dramaturg i compositor de qui ho ignoro quasi tot, excepte que també va ser l'autor de la magnífica cançó Mad about the boy. Assistint a una representació de Brief Encouter al Royal Exchange Theatre de Manchester satisfeia amb una sola -i econòmica- entrada tres desitjos: veure la peça teatral en el seu medi original, escoltar diverses cançons de Coward que s'havien integrat a l'espectacle, i admirar l'increïble espai d'aquest icònic edifici que va ser borsa de cotó i de valors, i que ara conté un teatre de vidre al seu interior.
Musicalitzar un drama té els seus riscos, però en les arts escèniques res és impossible si es fa amb imaginació. Cal dir que la versió de Brief Encounter d'Emma Rice és respectuosa en el fons i trencadora en la forma, i que funciona prou bé gràcies a la força del text i el talent d'uns intèrprets que reciten, canten i ballen amb la professionalitat que s'espera trobar al teatre britànic. Personalment, però, considero que les bones cançons de Coward incloses a l'espectacle no li aporten res sinó que el llasten, i tan sols serveixen d'homenatge merescut a l'autor amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. Posats a reconvertir Brief Encounter en un musical, ¿per què no fer-ho de debò i portar el "pacte escènic" fins a les últimes conseqüències? Encara que, a una història tan íntima, delicada i devastadora, el que més li escau és l'elegant subtilesa que van aportar-hi David Lean darrere la càmera i Trevord Howard i Celia Johnson, al davant, proposant-nos un "pacte cinematogràfic" que des de fa quasi 80 anys no podem rebutjar.
Gener de 2024.