Amb models de la bellesa patrimonial de Bolonya les fotografies quasi surten soles, i encara més des que compartim la vida amb tecnologies que ens faciliten la il·lusió de capturar el temps per, eventualment, reviure'l. Conscients del valor documental de les fotos, especialment les d'èpoques en què se'n feien poques i eren analògiques, els responsables de la Cineteca Bologna han posat en marxa l'ambiciós projecte Bologna Fotografata, un immens arxiu públic d'imatges de la ciutat, digitalitzades i a l'abast de tothom, que durant uns mesos té també versió física amb una exposició homònima. Instal·lada a l'insòlit espai del passatge subterrani de la plaça Re Enzo, aquest petit gran tast d'història l'ha convertit en un autèntic túnel del temps.
21.598 és el nombre d'imatges que, en els moments de redactar aquestes línies, conté Bologna Fotografata, una col·lecció que abasta des de finals del segle XIX fins a principis del segle XXI i que parteix inicialment del fons de la Cinemateca el qual s'ha anat ampliant amb fotografies de professionals i d'amateurs, institucionals i privades. Triar-ne les més representatives i crear un relat per exhibir-les al públic no deu haver estat una tasca fàcil, però el comissari Giuseppe Savini se n'ha sortit, sens dubte gràcies a l'experiència d'una mostra del 2017 de la qual aquesta és la versió ampliada i millorada.
De l'embriaguesa d'imatges que inevitablement provoca passejar-se per 130 anys d'història urbana, em quedo amb les captures de tres moments històrics: el fin de siècle, amb les cares encuriosides dels primers bolonyesos i bolonyeses immortalitzats; el feixisme, amb la pèrdua d'individualitat en favor del gregarisme; i l'atemptat del 1980 a l'estació de ferrocarril, amb una barreja indestriable d'horror i solidaritat.
Bologna fotografata és reviure quotidianitat i fets històrics capturats per la fotografia química, però també adonar-se de moltes transformacions urbanístiques i arquitectòniques amb intencionalitat política que ens passarien desapercebudes sense aquesta mirada enrere a què ens convida l'exposició. El Risorgimento va entendre des del primer moment que per consolidar el seu projecte de futur havia de maquillar el passat amb una "imatge de marca": les parts modernes o renovades de les ciutats italianes s'havien d'assemblar necessàriament perquè Itàlia existís.
Gener de 2024.
