Com a propietari d'un Fiat 500 de nova generació i fill d'un taxista que va conduir un model 2100 de la marca torinesa -rebatejat a casa nostra com a Seat 1500-, visitar el Centro Storico Fiat significa molt més que veure cotxes antics. Parlar de la Fiat a Torí és parlar d'una "dinastia industrial", els Agnelli, que va marcar l'esdevenir de la ciutat i un estat encara amb pocs anys de vida, no debades l'acrònim que ha perdurat fins avui equival a Fabbrica Italiana Automobili Torino. La capital del Piemont ha estat i és el paradigma de la potència econòmica del nord d'Itàlia, que en el cas del sector de l'automòbil ha donat al món fabricants com Lancia i Abarth, i carrossers de la talla de Pininfarina, Gruppo Bertone o Italdesign.
Cotxes antics, avions, trens i publicitat dels darrers 130 anys és el que es pot veure a l'edifici modernista on va néixer la Fiat, però en el fons el que aquest museu explica és la història d'un país que va esdevenir modern malgrat tot, en bona part gràcies a ciutats com Torí.
La pluja, que ja és una realitat, em fa venir ganes de prendre un cafè i, per descomptat, ha de ser Lavazza. Fundada a finals del segle XIX, la marca no només ha sabut adaptar-se als nous temps sinó que al llarg de la seva dilatada vida comercial ha fet escola en comunicació publicitària. Visitar el Museo Lavazza, obra de l'arquitecte Cino Zucchi que contrasta harmoniosament amb la seu històrica i les oficines centrals de la firma, és rebre una lliçó d'història que homenatja l'esperit emprenedor de la nissaga fundadora alhora que explica com el consum de cafè va esdevenir sinònim d'elegància, saber viure i progrés. No és perquè sí que la unitat d'Itàlia es va forjar en una cafeteria.
Entranyables són els cartells i anuncis de Lavazza, però també les cafeteres, les furgonetes-autobar i la memorabilia que ha elevat la marca a icona de la italianitat, dins i fora de les fronteres nacionals. I certament és tot un detall que s'acomiadi el visitant convidant-lo a degustar una reinterpretació contemporània del bicerin, l'exquisida beguda de cafè, xocolata i crema de llet que era la preferida d'un pare de la pàtria com el comte de Cavour.
Plou a bots i barrals i no hi ha porxos que valguin: em cal desplaçar-me en tramvia per arribar fins al tercer objectiu del matí, el Museo della Radio e della Televisione. A dues passes de la Mole Antonelliana -seu del museu del cinema- s'amaga un espai relativament petit dedicat a la història de la radiotelevisió pública, que m'acull amb un cartell de benvinguda en més de 30 llengües que, ves per on, inclou el català.
Coneixent el centralisme italià, erigit a imatge del francès, m'estranya que un equipament com aquest no estigui a Roma, però de seguida aprenc que la capital del Piemont va ser pionera en radiodifusió -igual que en cinema- i en ella va néixer l'Ente Italiano per le Audizioni Radiofoniche, precursor de la Rai. Explicacions tècniques, aparells antics i propostes interactives fan agradable una visita que desvetlla la nostàlgia dels que són prou grans per sentir-se interpel·lats; jo, com a estranger, em perdo molts referents i només reconec alguns artistes de projecció internacional, entre ells Raffaella Carrà. Passejant-m'hi, penso en el National Science and Media Museum de Bradford, un museu amb la mateixa vocació de remarcar la importància de la ràdio i la televisió en la construcció de referents nacionals i lingüístics. Qui recordi la Catalunya prèvia al naixement de Catalunya Ràdio i TV3 sabrà perfectament a què em refereixo.
Amb els baixos dels pantalons ben molls i amb una mica més de coneixements sobre la història de la ciutat ja podria donar-me per satisfet, anar tranquil·lament cap al teatre i fer temps al bar. Però no ho faig i em desvio per aturar-me a la Pasticceria Abrate, encara que després hagi de córrer: un bicerin clàssic bé s'ho val.
Març de 2024.