Balenes i dimonis, aventura i amor, Ahab i Dante o, el que és el mateix, Moby Dick alla prova i La Divina Commedia. Entre Milà i Torí, he baixat als inferns interiors de dos personatges de la literatura universal que, portats a l'escenari, fan sentir l'espectador al paradís i qüestionen si Jean-Paul Sartre va estar del tot encertat quan va escriure que l'infern son els altres.
Fa molts anys que no reveig l'adaptació de Moby Dick que John Huston va dirigir el 1956 i tanmateix tinc ben present la breu però intensa interpretació que Orson Welles va fer del capellà que sermoneja els mariners abans de salpar a la pesca de la balena. Segons l'anecdotari del film, el mític actor i realitzador va interpretar el paper en estat d'embriaguesa per superar un incomprensible pànic escènic, encara que potser va necessitar la crossa etílica per superar l'enveja de no haver pogut portar la novel·la de Herman Melville a la pantalla. Sí que va aconseguir, en canvi, escriure, dirigir i interpretar-ne una adaptació escènica just un any abans, Moby Dick rehearsed, una relectura molt personal del clàssic, inscrita en el gènere del teatre dins del teatre, que va triomfar a Londres. Welles, auteur de projectes truncats per excel·lència, va començar a rodar-ne una versió per a la televisió que va quedar interrompuda i que avui, lamentablement, es considera perduda.
M'he permès aquest preàmbul per aclarir que ha estat la cinefília el que m'ha empès a veure Moby Dick alla prova a l'escenari de l'Elfo Puccini de Milà, teatre on un parell d'anys abans havia gaudit de Libri da ardere, una bona adaptació de Les combustibles, d'Amélie Nothomb. En aquesta ocasió hi he retrobat la mateixa excel·lència interpretativa i una imaginació escenogràfica més gran encara, imposada per la lògica impossibilitat de recrear una balena gegantina i el vaixell carregat de bojos que li va a l'encalç. Estructures metàl·liques que tant serveixen per simular diferents parts del vaixell com per reproduir el so del xoc de l'aigua en colpejar-hi al damunt, cortines de plàstic inflades per l'aire de ventiladors per evocar les veles i, quan convé, amb l'ajut de la il·luminació, el volum del cetaci, son alguns dels recursos intel·ligents i minimalistes que constitueixen la grandesa d'aquesta posada en escena que Elio di Capitani dirigeix i interpreta amb una personalitat que rivalitza amb la del mateix Orson Welles.
Convé no oblidar que en realitat no és Moby Dick el que s'està representant a l'escenari, sinó un assaig de Moby Dick que, tot d'una, els actors comencen a improvisar després d'abandonar el Rei Lear que estaven assajant. Ens està suggerint Welles/Di Capitani que la poètica i la intensitat dramàtica de Shakespeare i de Melville son les mateixes? Hi estic totalment d'acord. Igualment penso que "el mostre" que el capità Ahab persegueix són els seus propis dimonis, la personificació de la frustració per la vellesa i per la mutilació que li ha causat un animal irracional a qui necessita dotar d'intencionalitat. Un capità boig, efectivament, tan boig com el rei Lear, que sembra l'odi entre la seva descendència i en provoca la perdició. I si l'infern existeix ha d'assemblar-se molt a la suma d'inferns personals de la tripulació que segueix Ahab en la seva quimera autodestructiva i nihilista.
Temptar la mort per sentir-se viu i caure a l'infern per entendre i enyorar el sentit del paradís mentre la vida transcorre al purgatori son actituds freqüents en l'ésser humà que, evidentment, donen molt de joc narrativament. Si Melville i Welles es van servir del capità Achab per expressar aquest periple vital cap a la destrucció, Dante Alighieri, uns segles abans, es va autoerigir en personatge literari per protagonitzar la seva obra magna, La Divina Comèdia, un viatge iniciàtic i al·legòric, del mal cap al bé, que culmina amb l'amor.
No m'estenc a analitzar una obra que ni he llegit ni crec que ho faci, però me n'interessa el missatge positiu i, sobretot, el poder inspirador que ha exercit des de fa 700 anys sobre creadors de totes les disciplines. N'esmento dos que sento propers: Salvador Dalí, que va il·lustrar per encàrrec una edició del cèlebre poema, i Franco Zefirelli, que va voler portar infructuosament al cine la primera part del text de Dante, Infern, projecte del qual només es conserven una cinquantena de dibuixos i apunts que poden veure's, juntament amb una suggeridora instal·lació multimèdia, a la interessant Fondazione Franco Zeffirelli de Florència.
Si parlo de Zeffirelli és perquè vull pensar que l'espectacle La Divina Commedia d'Andrea Ortis (text, direcció i interpretació) i Marco Frisina (música) ret homenatge en certa manera a l'home d'òpera i cinema que va ser el desaparegut director florentí. L'espectacle representat al Teatro Alfieri de Torí no és només una de les produccions més espectaculars que hagi vist fins ara sinó que depassa el marc del musical per entrar de ple en el de l'òpera, tant per la complexitat musical com per la qualitat lírica dels cantants (llàstima que la música no fos en directe). Però la gran aposta d'aquest musical operístic és la recreació visual de l'infern, el purgatori i el paradís, un prodigi de combinació entre coreografia, escenografia i, molt especialment, projeccions: tècnica al servei d'un pelegrinatge oníric i místic alhora, que ve a dir que si hi ha altres mons, dimonis i àngels, càstigs i premis, molt probablement siguin a dins nostre.
Març de 2024.