Excuses de mal productor

Dignitat, entusiasme i diversió a dojo és el que m'he trobat dalt de l'escenari del Casal Catòlic de Sant Andreu on he gaudit de la producció La botiga dels horrors de La Lírica de Sant Andreu. Es el segon cop que aquest grup amateur arrelat al barri em convenç amb un dels seus muntatges; el primer va ser un espectacle ben diferent i molt més ambiciós, Els miserables, la qual cosa ja dona una idea de la varietat amb què estan acostumats a treballar. Una mirada més detallada al seu historial revela que han aixecat bona part dels èxits del West End i de Broadway (Mamma Mia, Sweeney Todd, Full Monty, Jesucrist Superstar, Sister Act, El violinista a la teulada), amb música en directe, i sempre en català.

Conec ben poc el mon del teatre no professional però en explorar el web de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya m'he adonat de sobte que m'he estat perdent durant anys un talent artístic considerable i un compromís cultural inqüestionable amb el país. De la mateixa manera que m'enorgulleix constatar que la majoria de les produccions d'aquestes companyies d'aficionats són en la nostra llengua, m'indigna escoltar com productors, directors i fins i tot actors professionals posen com a excusa la falta de públic per no fer musicals de gran format en català. Només puc dir que la gent de La Lírica de Sant Andreu va aconseguir omplir la sala amb els dos espectacles que els hi he vist fins ara, com també van saber vendre 1.900 localitats els membres del Teatre de La Passió d'Olesa amb el seu muntatge d'Els Miserables el 2012 i el 2016.

Algú em podrà dir que no és el mateix una producció feta des del voluntarisme que una de professional, on tothom vol i ha de cobrar. Hi estic d'acord, però no accepto que un espectacle estigui condemnat a ser minoritari pel simple fet de ser en català. Els espectacles fracassen perquè son dolents o perquè de tan arriscats no connecten amb el públic. Que jo sàpiga, el Mar i Cel de Dagoll Dagom -com us enyoraré quan hagueu plegat!- mai ha fet figa a la taquilla. I, per si algú se n'oblida, existeixen els sobretítols, com bé saben els aficionats a l'òpera i també aquells que hem vist musicals en anglès que ocasionalment han passat per Barcelona, com Jesus Christ Superstar o The Rocky Horror Show.

L'excusa de la falta de públic no em val, no és res més que autoodi camuflat de cosmopolitisme mercantilista, el mateix autoodi que està instal·lat des de fa molts anys en la producció cinematogràfica i que no s'aconsegueix erradicar ni amb reconeixements internacionals. Es l'excusa dels mals productors, dels que s'aferren a la quantitat i sacrifiquen la genuïnitat. I si el que els fa por és perdre públic, que pensin que també en perden entre els que ja no acceptem que es menystingui el català i se'l relegui a petites produccions per a jubilats de comarques i culturetes lletraferits.

L'etimologia de la paraula amateur revela que, en el fons, estem parlant d'amor: al teatre com a art, a la llengua com a forma d'expressió. Si aquest amor no hi és, qui és el professional i qui és l'aficionat?

Maig de 2024.