Heus aquí que una vegada, als Estats Units del 1900, es publicà una novel·la infantil cridada a esdevenir un clàssic de la cultura popular. Tant i tant agradà, que el mateix autor n'arribà a escriure 13 seqüeles entre 1904 i 1920. Però no fou fins uns anys més tard, al 1939, que una inspirada adaptació en forma de pel·lícula musical en féu un fenomen universal i immortal. Innombrables versions i revisions del clàssic es succeïren, entre les quals un curiós musical soul de mitjan anys 70. Però per damunt de tot en destaca una preqüela en forma de novel·la (1995), que tant d'èxit obtingué que acabà convertida en un musical de Broadway (2003), i ja als nostres temps, en una nova pel·lícula musical (2024). I heus aquí un gos, heus aquí un gat, però aquest conte és ben lluny d'haver-se acabat.
Per molt que hagi intentat camuflar-les de conte infantil, les pistes que he donat son tan clares que no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que em refereixo a The Wonderful Wizard of Oz -en català El meravellós bruixot d'Oz o El màgic d'Oz, depenent de l'edició- de Lyman Frank Baum, una obra que va crear un univers que l'ha transcendit gràcies a aportacions externes i posteriors, sobretot amb l'eclosió del fenomen Wicked, primer literari i després escènic.
D'uns anys ençà els personatges de ficció que encarnen "el mal" viuen un moment dolç en la creació mainstream, ja sigui literària, escènica o audiovisual. No estic parlant de propostes complexes que busquen la part humana en el monstre, com serien personatges tipus Tony Soprano o Walter White, sinó d'aquelles creacions que, des de la comèdia i el divertiment, venen a dir que ningú és realment dolent, que potser només és diferent i que no ens hem molestat en conèixer-lo prou a causa dels nostres prejudicis. Amb Wicked, on la protagonista absoluta és la malvada bruixa de l'Oest extreta de l'imaginari del màgic d'Oz, estaríem en la mateixa longitud d'onda que amb els personatges de la Família Adams o Shrek, els quals també han arribat a protagonitzar notables musicals de Broadway.
Desconec la novel·la Wicked de Gregory Maguire però pel que he llegit sobre ella la llavor del musical hi és tota, i això no treu mèrit al talent amb què l'han traslladat als escenaris Stephen Schwartz (cançons i música) i Winnie Holzman (llibret), que han estat capaços de fer-ne un potent espectacle musical per a tots els públics, atractiu, amb solucions escenogràfiques imaginatives i que bat merescudament rècords de taquilla i premis a Nova York i Londres, on s'està des del 2003 i 2006, respectivament. La gira britànica que l'ha portat a l'entranyable Alhambra Theatre de Bradford, on he tingut el plaer de gaudir de l'espectacle, amb una tremenda Laura Pick fent de bruixa dolenta/bona, demostra que Wicked és un musical de lluïment i un dels grans del segle XXI.
Per poca mentalitat comercial que es tingui, la temptació de dur als escenaris un musical basat en la història original devia ser difícil de contenir. Així, el 2011, Andrew Lloyd Weber i Tim Rice van tornar a col·laborar després de molts anys per afegir algunes cançons a les ja conegudíssimes del film protagonitzat per Judy Garland i van aixecar un renovat The Wizard of Oz que, tot i no arribar a mesurar-se amb l'èxit de Wicked, ha fet una carrera prou digna al món anglosaxó que l'ha portat fins aquest 2024 en què es commemora el 85è aniversari del clàssic de la Metro-Goldwyn-Mayer.
El muntatge de The Wizard of Oz que enguany gira pel Regne Unit i ha recalat al Palace Theatre de Manchester per omplir-lo de gom a gom és un artefacte amb un peu al passat i un altre present: al passat perquè, com he avançat, no només respecta totes les cançons de la pel·lícula de la MGM sinó que té com a referent estètic del món real l'ambientació estil Gran Depressió que tothom coneix; i al present perquè ha modernitzat l'escenografia del món d'Oz, els arranjaments musicals de les velles cançons i n'ha afegit de noves, un esforç que considero innecessari i poc lluït, perquè tant Weber com Rice han conegut temps molt millors fa dècades i, personalment, hauria preferit una relectura vintage de l'espectacle. Però el que actualitza de debò aquest The Wizard of Oz és la incorporació com a caps de cartell d'artistes provinents del terreny dels concursos de talents britànics, autèntics reclams per congregar públic adult en un espectacle desacomplexadament infantil, molt més que el Wicked en què s'emmiralla però que teatralment no arriba a superar.
No vull semblar apocalíptic ni anunciar una suposada decadència del teatre comercial britànic, ja que el nivell continua sent altíssim i Aviva Tulley, una actriu com les d'abans, m'ha robat el cor fent de Dorthy. Però la presència d'entertainers com Jason Manford i Aston Merrygold en els papers del lleó covard i l'home de llauna, respectivament, deu ser símptoma d'alguna cosa. O potser no, i només es tracta d'utilitzar figures populars en altres terrenys, com s'ha fet sempre al món de l'espectacle. De la mateixa manera que s'aprofita el component provocador d'una drag-queen com The Vivienne, sorgida del RuPaul's Drag Race i famosíssima al Regne Unit, per donar-li el paper estel·lar de la malvada bruixa de l'Oest i picar l'ullet al col·lectiu LGTBIQ+. Llàstima que no s'hagi recorregut al seu carisma per anar més enllà en aquesta transgressió normalitzadora, que queda ben lluny del gamberrisme, per exemple, de The Rocky Horror Show. Els 70 eren uns altres temps, més trencadors; al segle XXI, les bruixes dolentes poden ser protagonistes de la funció, sí, però a condició que es pentinin per sortir a escena.
Maig de 2024.