De persones i personatges

De vegades, experiències culturals que no tenen res a veure entre elles configuren fortuïtament un fil temàtic que no és evident a primera vista, que cal deixar reposar en el subconscient perquè pregui cos. Uns dies després d'haver vist les obres de teatre Le chevalier d'Éon i Celle qui regarde le monde, al Festival Oui!, i l'exposició fotogràfica "Becoming Marilyn & Becoming Elvis", a Fotonostrum, m'he adonat que les tres propostes parlaven d'identitat, de qui som i quina és la nostra representació social i, en alguns casos, artística. En altres paraules, totes tres eren una invitació a fer un tomb pels límits entre persona i personatge.  

A tots els que no comparteixin la teoria que el gènere és una construcció social, els recomano endinsar-se en la insòlita vida de Charles d’Éon de Beaumont i potser canviaran d'opinió. Aquest militar i diplomàtic francès del segle XVIII va exercir d'espia al servei de Lluís XV... fent-se passar per una dona, identitat sota la qual va viure bona part de la vida, per força però també de bon grat. Que el primer transgènere documentat de la història occidental no sigui més conegut popularment és certament conseqüència de l'heteropatriarcat latent en la societat, que ha impedit percebre'l com el personatge heroic i novel·lesc que en realitat va ser. Malgrat tot, la seva peculiaritat ha atret l'atenció de no pocs novel·listes, realitzadors, il·lustradors o dramaturgs, com és el cas de Luc Tallieu, que han cregut, amb raó, que no estava tot dit d'un personatge que fot un bon clatellot al binarisme de gènere.

A Le chevalier d'Éon, Tallieu restitueix a Beaumont el dret a explicar en primera persona les seves increïbles aventures de capa i espasa, però també d'ambigüitat moral i sexual, que va protagonitzar en un moment històric políticament molt convuls. Essència i aparença es qüestionen en aquest vibrant, entretingut i revelador monòleg biogràfic, que l'actor Jean-François Duval comença en faldilles per acabar en uniforme militar, quan en realitat el personatge va morir vivint en femení. Travestisme, sí, però d'on cap a on? Aquesta odissea a través dels gènere, que l'intèrpret serveix amb una riquesa de matisos corprenedora, deixa clar que la doble vida del cavaller d'Éon era tan inversemblant que només podia ser fruit de la realitat.

El cavaller d'Éon no era el que semblava, però almenys era algú, a diferència d'un migrant il·legal, que no és ningú perquè és sobrer a tot arreu. Sobra al seu país d'origen, perquè no hi té futur, i sobra allà on arriba, perquè no l'hi volen i acaba sent tan sols l'altre. A Celle qui regarde le monde, Alexandra Badea posa en escena dos adolescents que es coneixen fortuïtament al bosc després d'una festa i, en els dies posteriors, encadenen trobades en què aniran descobrint les seves esperances de futur. Ell és un migrant negre que vol arribar a Gran Bretanya; ella, una francesa blanca que l'ajudarà i serà investigada per haver-ho fet. Els dos son fora de la llei, però no del que és just; haurien d'estar en camps oposats d'un joc que no han triat i del qual no comprenen les regles, una situació similar a la que plantejava fa uns anys el magnífic film Welcome, de Philippe Lioret. 

Celle qui regarde le monde és una obra dura, ens incomoda amb preguntes ja conegudes però pertinents, perquè continuen sense resposta: Per què tota societat necessita que existeixi l'altre? I, sobretot, per què tan pocs es rebel·len contra la divisió de la humanitat entre nosaltres i els altres? Sortosament, sempre hi haurà qui "regarde le monde", com suggereix el títol de la peça, i el qüestioni. Qui fa més nosa, el foraster o qui s'hi solidaritza? Tots dos son els altres per al sistema, uns altres que malden per treure's l'etiqueta de l'alteritat i recobrar la identitat com a persones.

La cultura de masses de l'Amèrica moderna ho deu tot -o quasi- a Marilyn Monroe i Elvis Presley. Van suposar la consagració del cinema i del rock and roll, o si preferiu, de l'audiovisual i la música com a indústries de l'entreteniment per excel·lència. Les seves imatges han esdevingut immortals però per aconseguir-ho van haver de construir-se com a icones i hi van deixar la pell prematurament com a persones. La doble exposició de Fotonostrum "Becoming Marilyn & Becoming Elvis", nodrida amb les belles imatges captades pels objectius d'André de Dienes i d'Alfred Wertheimer, pertanyents al fons de la MUUS Collection, deixa ben clar el procés de construcció quasi en paral·lel de dos mites. Una construcció que va ser molt més alienant en el cas de Marilyn pel masclisme amb majúscules imperant al Hollywood de l'època.

S'ha escrit -i filmat- molt sobre les trajectòries autodestructives de Marilyn i d'Elvis però penso que no s'ha posat prou l'accent en el procés de destrucció personal que es va infligir a dos joves fràgils com eren Norma Jeane Baker i Elvis Aaron Presley per convertir-los en estrelles. Fa pocs mesos vaig veure l'obra de teatre Bungalow 21, d'Éric-Emmanuel Schmitt (vegeu el post "L'escena al llarg del Sena"), que dramatitza la trobada real de Marilyn Monroe amb Simone Signoret durant el rodatge del film El multimilionari. Cap al final de la peça, l'actriu que fa de Marilyn diu a la que fa de Signoret: "Moi, il me faut trois heures pour être Marilyn Monroe; toi, tu es tout de suite Simone Signoret". La diferència entre personatge i persona no es podria expressar millor.

Febrer de 2024.