Atènyer la majoria d'edat posa punt i final a la infantesa i obre la porta a noves realitats que es viuran des d'aquell moment amb una autonomia abans insospitada. En el meu cas, la gran novetat d'entrar a l'edat adulta va ser disposar d'autorització familiar per començar a viatjar pel meu compte. Ara que fa 40 anys que tinc 18 anys (gràcies, Joan Manuel Serrat, per la metàfora i per un grapat de bones cançons), vull recordar en 12 capítols aquells viatges que d'algun manera van ser iniciàtics i van moldejar la meva personalitat.
Abans dels 18 m'havia mogut ben poc, tot i que no me'n faltaven ganes. Amb la família només havia fet algunes sortides d'un dia per Catalunya, no més enllà de 100 km a la rodona de Barcelona, i, com a cosa excepcional, un parell d'estades estiuenques a Menorca de no sé quants dies però que se'm van fer eterns, a casa d'uns parents materns. Les excursions m'havien estat vetades -segons ma mare els autocars tenien molts accidents, s'estimbaven, deia ella- i les convivències, encara més. Els meus pares no viatjaven perquè ni s'ho podien permetre ni els agradava sentir-se fora de la seva zona de confort, que era molt reduïda. Ignoro, per tant, de qui vaig heretar la meva fal·lera per fugir de Barcelona com més sovint millor, que va fer eclosió a finals de setembre de 1984 quan vaig aconseguir que em deixessin fer una escapada de sis dies a Madrid en cotxe, acompanyat del meu millor amic i d'un jove professor acabat de conèixer a l'institut la presència del qual tranquil·litzava els meus pares.
La capital d'Espanya em va impressionar, certament, i hi he tornat diverses vegades, però l'experiència de poder-hi anar amb tot just 18 anys em va proporcionar una sensació de plenitud sense precedents que em va convertir en el cul inquiet que encara soc. D'aquell viatge vaig extreure dues lliçons òbvies però importants:
1) encara que Barcelona fos una gran capital no era una capital d'estat i mai en tindria la sumptuositat ni l'oferta d'oci i cultura que comporta ser un centre de poder polític;
2) a Barcelona, els catalanoparlants coneixíem bé la cultura castellana per l'escola, la televisió... i perquè era la de molts dels nostres conciutadans. A Madrid, però, ignoraven la cultura catalana, la percebien com l'epifenomen d'una part de la qual ells es consideraven el tot. Per suposat, amb excepcions i matisos.
Segurament em vaig fer independentista en aquell viatge a Madrid en què també vaig visitar altres indrets castellans d'inqüestionable interès patrimonial, com Guadalajara, Alcalà de Henares, Toledo, Segòvia i Conca, i, ja de tornada cap a casa, una València molt més espanyolitzada del que m'esperava i hauria desitjat. Vaig constatar que amb el federalisme idealista que professava aleshores no anava enlloc, que tan sols ens el crèiem a Catalunya i que només hi havia una manera de ser espanyol, que era adoptant el castellà com a llengua per a les coses importants i desant el català al prestatge del regionalisme. Per ser català del tot no em deixaven cap altra alternativa que intentar ser només català.
Una anècdota que no oblidaré mai em va obrir els ulls: aturats per fer un mos en algun indret de Castella, un nen d'uns vuit anys va dir a sa mare, en sentir que els meus companys de viatge i jo parlàvem en català: "Mira, mamá, son extranjeros". La dona no el va pas corregir.
Continuarà...
Octubre de 2024.