En quinze anys de vida, el Festival Lumière ha premiat alguns dels cineastes i intèrprets en actiu més rellevants del cinema internacional sense caure en el meliquisme francofrancès. Entre 2009 i 2024 només cinc figures francòfones han rebut el guardó -Gérard Depardieu, Catherine Deneuve, Jean-Pierre i Luc Dardenne i Isabelle Huppert, un nombre prudentment baix que, ai las, ha exclòs icones de la talla de Danielle Darrieux, Jean-Paul Belmondo, Jean-Louis Trintignan, Anouk Aimée o Alain Delon. Tanmateix, saber-se adaptar és senyal d'intel·ligència i als responsables del Lumière no els en falta, com han demostrat enguany amb una decisió salomònica, però no per això menys respectuosa i emotiva: Huppert rebria el premi a la carrera i honraria el festival amb la seva presència, mentre que el record a Delon, representat pel seu fill Anthony, clouria el certamen deixant-hi un regust de nostàlgia per un cinema irrepetible i sempre captivador.
He mirat d'estar al nivell de l'equanimitat dels programadors del festival en la meva tria com a espectador, per això he volgut (re)veure dos títols majors de cadascun dels homenatjats: per a Isabelle Huppert he escollit La cérémonie (de Claude Chabrol) i La pianista (de Michael Haneke); i per a Alain Delon, Rocco e i suoi fratelli (de Luchino Visconti) i Plein soleil (de René Clément). Només amb aquestes quatre pel·lícules les carreres dels dos intèrprets ja mereixerien l'atenció del cinèfil més exigent ja que, malgrat les grans diferències temàtiques, estilístiques i d'intencionalitat que les separen, són films que comparteixen el mèrit d'haver aconseguit disseccionar l'ànima humana i extreure'n les pulsions de domini que guien uns personatges complexos, ben construïts i, sobretot, versemblants.
(Re)veient aquests quatre films cal admetre que res immortalitza tant els intèrprets cinematogràfics com haver protagonitzat els papers més adients per al seu registre i, per suposat, a les ordres dels realitzadors més adequats per dirigir-los. Amb estils i trajectòries incomparables, tant Huppert com Delon tenen en comú l'habilitat d'haver sabut aprofitar al màxim els reptes dramàtics quan se'ls han presentat, encarnant personatges que calia abordar des de l'ambigüitat i el matís, deixant que la càmera copsés el seu talent i fes la resta.
La cinefília progre acostuma a aclamar merescudament la carrera de l'actriu i, empesa per un biaix ideològic, a menystenir la de l'actor desaparegut. Que Delon fos un egocèntric declaradament de dretes i que, a partir dels anys 80, els seus treballs fossin d'escàs interès, no ha de fer oblidar que als 60 i 70 va brillar com actor/productor d'una quinzena llarga d'excel·lents pel·lícules. Aquest mite de la pantalla, que es va prestar de bon grat a parodiar-se fent de Juli Cèsar a Astèrix als Jocs Olímpics, projecta una ombra molt allargada sobre l'art cinematogràfic, tan allargada com per congregar 5.000 persones en la seva memòria i fer emocionar fins a les llàgrimes els dos amfitrions de l'acte, el seu propi fill, Anthony, i un actor de la categoria de Vincent Lindon, el qual considerava Delon com més que un mentor.
D'aquí a l'eternitat podria haver estat la frase perfecta per tancar aquest article amb una mica d'enginy cinèfil, però no ho és perquè encara em queda parlar d'alguns films que he vist en aquest Lumière 2024. Si recordo aquí el títol del sòlid drama antimilitarista de Fred Zinnemann és perquè he tingut el goig de reveure'l en el cicle que el festival ha dedicat al gran realitzador austrohongarès, autor també de joies com The Men, Al punt del migdia o Un home per a l'eternitat. Sempre em reconforta recordar que bones eren algunes pel·lícules nord-americanes del període clàssic, que ben narrades estaven i quin planter més impressionant d'actors i actrius hi havia en aquells anys. Són produccions com aquesta les que van arrossegar-me cap a la cinefília i, revisant-les, m'adono que vaig fer bé deixant-m'hi portar.
El cine que es reveu algun dia va ser vist per primer cop, òbviament, i en aquest Lumière 2024 m'he atrevit amb tres novetats que tanmateix venien del passat. Francofília obliga, he triat per començar dos títols clàssics del cinema gal: Un revenant, una comèdia negra i enginyosa, ben interpretada per Louis Jouvet i dirigida amb solvència pel menystingut Christian-Jaque, que té l'al·licient de mostrar el Lió de la postguerra; i Dortoir des grandes, una decebedora comèdia policíaca, que ni fa riure ni provoca intriga, amb un Jean Marais fora del seu registre, dirigida rutinàriament per Henri Decoin i que té com a únic interès la presència d'un jove i ja hilarant Louis de Funès.
Per acabar, ressenyo un film inclassificable d'un realitzador que encara ho és més: La montaña sagrada, d'Alejandro Jodorowsky. Provo sort amb alguns adjectius -en ordre alfabètic- per mirar de descriure aquesta obra que és al·lucinògena, anticlerical, antiimperialista, càustica, iconoclasta, imaginativa, irreverent, magnètica, repulsiva, surrealista, transgressora, ultramoderna... una experiència cinematogràfica única que encara no he decidit si m'ha agradat o no, però que m'ha trasbalsat profundament.
Encara més que la pel·lícula, però, m'ha agradat veure i escoltar presentar-la a un artista total, un jove de 95 anys, venerat i ovacionat pels nombrosos joves presents a la sala on es va projectar el film com a part del minicle que se li dedicava. Xilè jueu d'origen ucraïnès i nacionalitzat francès, que equival a dir ciutadà del món, aquest escriptor, realitzador, músic, il·lustrador, escultor, titellaire, psicomag i moltes coses més que potser no tenen ni nom, és un exemplar únic en el món de la cultura que, ja en vida i des de fa molts decennis, projecta sobre la creació en el sentit més ampli possible una ombra personalíssima. L'homenatge del Festival Lumière ha arribat oportunament per revifar-la.
Octubre de 2024.