Diàleg intern: He vist el musical
Les Misérables nou vegades... És greu?, em pregunto. No, si una d'elles ha estat en francès, em responc. I ja em quedo més tranquil, sobretot per la satisfacció d'haver quadrat el cercle en afegir la versió original -la llengua de Victor Hugo, però també d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg- als diversos idiomes en què he gaudit de l'espectacle des que el vaig descobrir al 2005.
Les Misérables no es representava als escenaris parisencs des de 1991 i, encara que amb l'Eurostar poc més de dues hores separin París de Londres, el públic francès ha hagut de sentir que l'emblemàtic espectacle francofrancès se'ls havia arrabassat lingüísticament i cultural des que el productor Cameron Mackintosh el va convertir merescudament en un fenomen planetari amb epicentre al West End.
És per aquesta absència de 33 anys que la nova producció que n'ha fet el Théatre du Châtelet s'ha concebut amb honors de celebració i supera les expectatives artístiques més exigents, començant pel mateix teatre on es representa, seguint per una escenografia contemporània i alhora dúctil amb la dramatúrgia, i acabant per uns intèrprets vocalment excepcionals que, sortosament, han quedat immortalitzats en disc. Aquests "Misérables 2024" que han tornat a expressar-se en francès i que han reprès el centre de París s'han viscut, doncs, com una mena de restitució, com una oportunitat única perquè Jean Valjean, Javert, els Thénardier, Fantine i Cosette tornessin, com cantaven a Hello, Dolly!, al lloc que els correspon.
Com era de suposar, si cito la coneguda estrofa del musical que Barbra Streisand va protagonitzar a la pantalla el 1969 a les ordres de Gene Kelly no és només perquè el seu significat em sigui útil com a metàfora d'aquest article. Per a goig dels aficionats, cada cop és més freqüent que a les grans capitals es pugui gaudir de produccions teatrals en la seva llengua original, convenientment subtitulades, com és el cas del
Hello, Dolly! que ha arribat al
Lido 2 Paris, un teatre que no pot ser més parisenc i cabareter, però que en aquesta ocasió s'ha reinventat com una extensió de Broadway per presentar un vodevil que, per temàtica i esperit, només puc imaginar-me en anglès.
Hello, Dolly! (1964) forma part d'aquells musicals lleugers que quan es van adaptar al cinema a la segona meitat dels 60 ja tenien un regust antic perquè bufaven nous aires en el gènere, a Broadway i al West End, però també a París. Uns aires que van començar a agitar-se amb West Side Story (1957), van fer-se tempesta amb Cabaret (1966), Hair (1967), Jesus Christ Superstar (1971) o Starmania (1978), per acabar reprenent un classicisme estètic que exemplifiquen perfectament Les Misérables (1980) o The Phantom of the Opera (1986). L'adjectiu "musical" ja no ha estat mai més sinònim de comicitat intranscendent, i és precisament per això que els aficionats al gènere, de tant en tant, agraïm produccions volgudament passades de moda que ens transportin al temps de la innocència, quan cantar i ballar era l'expressió de la felicitat.
Potser perquè Hello, Dolly! era una de les pel·lícules preferides del meu pare; potser perquè tenia curiositat per veure el número estrella d'aquest vodevil dalt d'un escenari; o potser perquè em venia de gust gaudir d'un divertiment pur en un cabaret mític dels Camps Elisis amb una copa de xampany a la mà, vaig endinsar-me sense reserves en un espectacle que té tots els ingredients dels plaers culpables. En el resultat, plenament satisfactori, té molt a veure la professionalitat del director/escenògraf Stephen Mear i d'uns intèrprets capitanejats per Caroline O'Connor; tots ells, bregats en escenaris britànics, nord-americans i australians, són gent de l'espectacle capaços de fer de tot i contagiar la despreocupació joiosa pròpia d'una comèdia d'embolics en què tots acabaran feliços i menjant anissos. I si amb això no en tenim prou, en sortir, fem la revolució.
Desembre de 2024.
