Passa al contingut principal

Flotats vs. Flotats

Foto: Canva (generada per IA)
Com l'òpera, el teatre de text té els seus divos, intèrprets de fama i personalitat superlatives, sovint polèmics, que provoquen adoració i aversió a parts iguals entre els espectadors, com succeeix amb Josep Maria Flotats. Aliè a aquesta polarització d'opinions, he vist i he gaudit amb el seu darrer treball com a actor i director, Voltaire/Rousseau: La disputa, de Jean-François Prévand, una obra tan ben escrita i ben portada a escena que, amb el seu al·legat a favor de l'intercanvi raonat de punts de vista oposats, fa impossible no reconciliar-se amb la humanitat i confiar que la intel·ligència s'acabarà imposant a l'estultícia.

Foto: Focus
Els detractors del més francès dels homes de teatre catalans diran que té una dicció afectada, que dalt de l'escenari sempre fa d'ell mateix, que el seu model de teatre és burgès, que desdenya la dramatúrgia autòctona i que va ser un gestor nefast del teatre nacional que va fundar i dirigir. I potser tinguin raó, però tampoc anem errats els que pensem que Flotats té un gran instint per triar obres i companys artístics de viatge i que el seu talent ha portat als nostres escenaris grans clàssics contemporanis francesos i nord-americans, amb un equilibri envejable entre comercialitat i creativitat, però, sobretot, memorablement dirigits i interpretats, apartant-se del focus quan ha calgut.

Mai he tingut l'oportunitat d'accedir els treballs de Flotats amb la Comédie Française, però no perdo l'esperança de trobar-ne algun enregistrament. En tot cas, des del seu retorn a Catalunya a mitjan anys 80 sí que he seguit amb interès pràcticament tots els seus projectes com actor i/o director, primer en diferit i posteriorment en directe, a mesura que anava millorant la meva economia. Al bon criteri dels programadors de la Televisió de Catalunya he d'agrair haver-me pogut meravellar amb els enregistraments de peces de la contundència dramàtica de Cyrano de Bergerac (1984), Per un sí o per un no (1986) i El dret d'escollir (1987), o de l'originalitat d'Infantillatges (1986), autèntics èxits de taquilla en el seu moment i les llavors del theatre goer en què em vaig convertir cap als meus 25 anys.

Però si he de parlar d'amor a primera vista, he de referir-me a El misàntrop (1989), el meu primer Flotats en viu, a l'escenari del Poliorama, que sobretot va significar el descobriment de Molière. D'aquest coup de foudre ja vaig escriure a Molière, Bergman i un escenari sota els estels, però és que no em cansaré mai d'extasiar-me davant de l'enginy de Jean-Baptiste Poquelin ni de sentir-me part de la comunitat dels seus adoradors, tant dels que estan dalt d'un escenari revisitant-lo com dels que ens ho mirem des del pati de butaques. 

No entraré en la polèmica de si Catalunya necessitava un altre teatre públic tenint ja el Lliure, perquè soc del parer que ens cal tot allò que tingui un país normal... començant per autoestima i un estat propi. Sigui com sigui, un Flotats mimat pel pujolisme va poder fundar el TNC i, abans que el conseller de Cultura de torn no se li "abraonés" per destituir-lo de males maneres, va dirigir-hi dues obres interessants: la grandiosa Àngels a Amèrica (1996) i una molt correcta versió de La gavina (1997). 

Si tothom és lliure de prendre les pròpies decisions també és lícit criticar-les, especialment quan tens un blog d'opinió. I la meva gran crítica a Josep Maria Flotats és per haver "desertat" l'escena catalana per fer carrera en el teatre privat a Madrid, una carrera d'èxit i qualitat, tot sigui dit. Trencar amb el govern català implicava necessàriament trencar amb el país? No es podia fer teatre privat des de Barcelona? Els catalans no ens mereixíem ser l'epicentre d'un èxit com Arte (1999), que no vam poder gaudir en català fins que Focus la va remuntar anys més tard? Curiosament, els que troben que Flotats és insofrible no acostumen a criticar el seu "exili espanyol". Per centralisme i cultura forta, jo hauria triat l'original i m'hauria exiliat a França, però cadascú té les seves contradiccions.

Rancuniós? Potser una mica. Evidentment, em vaig negar a veure Arte quan es va representar a Barcelona amb Flotats al capdavant, però amb l'edat un es torna condescendent i, anteposant la qualitat artística a la ideologia, sí que vaig assistir a les representacions en castellà de París 1940 (2003) i El encuentro de Descartes con Pascal joven (2010), dues propostes altament satisfactòries, en particular per al fanàtic del teatre francès que ja era en aquells moments. 

Foto: Teatre Lliure
L'actor/director també va fer gala de condescendència i, per demostrar que tot estava oblidat, va estrenar a Catalunya Ser-ho o no. Per acabar amb la qüestió jueva (2015), una obra 100% Flotats, francesa, amb molt text, i on la dialèctica i el treball dels actors són la columna vertebral d'un espectacle que entretén mentre fa pensar, exactament igual que la seva darrera proposta, Voltaire/Rousseau: La disputa. 

Amb prop de 86 anys i 60 de carrera artística, Flotats ja no ha de demostrar res a ningú i està per damunt del divisme i la polèmica. Rejovenit només pujar dalt d'un escenari, es mou i declama amb desimboltura a l'escalf d'un públic fidel per a qui, mentre pugui, continuarà amb l'estil de teatre que li agrada fer, un estil de teatre que m'agrada veure. 

Desembre de 2024.