A la recerca d'una destinació on la llengua m'impedís engrossir l'estoc de llibres pendents de llegir, m'he arribat a Viena amb les millors intencions. Sense apriorismes ideològics per la (nova) deriva ultradretana d'Àustria, em calia descobrir les bondats d'una ciutat singular dins del món germànic, bressol de Sigmund Freud, Gustav Klimt, Fritz Lang, Romy Schneider, Billy Wilder i Stefan Zweig, que són els meus vienesos universals preferits després de la Wiener Schnitzel i la Sachertorte.
Des del 1987 que no havia trepitjat l'asfalt d'una ciutat de la qual em quedaven ben poques imatges a la memòria, tret de la roda del Prater, per la pel·lícula
El tercer home, un palau d'aires versallescos, que devia ser Schönbrunn, i els nombrosos carrers de vianants del centre històric. Un record certament molt pobre, sobretot si el comparo amb la sumptuositat patrimonial i cultural amb què m'ha enlluernat la capital austríaca en aquesta ocasió. Què s'hi ha fet de nou en aquest lapse de 38 anys? Ben poc, i això és el que té de bo i de dolent Viena, que és una ciutat que viu
del i
en el passat, i no sembla tenir intencions de canviar, encara que hagi aixecat alguns gratacels als afores.
Com en moltes ciutats europees, la imatge de Viena que ens ha arribat fins avui es basteix a partir de la segona meitat del segle XIX, quan se n'enderroquen les muralles i l'urbanisme s'adapta a les necessitats d'una societat burgesa, moderna, il·lustrada i tecnificada. Però en aquest període clau Viena esdevé la capital d'un enorme imperi plurinacional que, a diferència del francès o el britànic, no és colonial i aquí rau la seva singularitat. Entre 1867 i 1918 la ciutat és la quinta essència de l'europeïtat i culturalment arriba a fites irrepetibles. Sense entrar en detalls, aquell moment històric va fer de Viena una metròpolis desmesurada, sobretot per a un país de la mida i població de l'Àustria estricta, una ciutat que mai s'ha acabat d'adaptar al canvi d'escala posterior i que s'ha mantingut ancorada en uns molt bons vells temps, els de l'Imperi austrohongarès.
Soc més de ciutats com Berlín, sempre canviants, que no pas de l'estil de Viena, però una vegada s'ha acceptat la immutabilitat de l'urbs austríaca és quan es comença a gaudir-la. Passejant urbà empedreït, confesso que perdre'm pels carrers vienesos ha estat una de les millors formes de començar l'any: l'amplitud i harmonia de la Ringstraße rivalitza amb els millors bulevards parisencs, alhora que la quantitat i qualitat dels palaus-museus que poblen el centre no l'iguala ni Amsterdam ni cap altra ciutat europea que conegui. Exceptuant una visita obligada al massificat Schloss Belvedere per admirar algunes obres de Klimt i les cares de Messerschmidt, la meva natural predilecció pels museus monogràfics i l'interès per la cultura com a fenomen històric i sociològic m'han dut a visitar el Sigmund Freud Museum i la Prunksaal de la Biblioteca Nacional d'Àustria. Dos encerts.
Forçat a deixar de banda l'oferta teatral -per la llengua- i musical -pel preu- he aplicat amb major interès que de costum una mirada cinèfila a la capital. Com avançava a l'inici de l'aticle, Viena no només és la ciutat natal de desenes de realitzadors, guionistes i intèrprets tant del passat (la majoria dels quals eren jueus i van haver de fugir del nazisme) com actuals, sinó que s'hi han rodat nombrosos films, com l'esmentat clàssic de Carol Reed, la major part de treballs de Michael Haneke, i alguns títols que m'estimo especialment com
Abans de l'alba, Amadeus, Les aparences i
Els nens del Brasil. Sempre que visito una ciutat nova hi busco la filmoteca, com explicava a l'article "Bolonya, a la ruta de les filmoteques" i, per sorpresa meva, Viena no en té una sinó dues: el Film Museum, ubicat als baixos de l'espectacular museu Albertina, i el Filmarchiv Austria, amb una botiga de llibres i DVD que m'ha fet lamentar un cop més no saber alemany. Quina diferència hi ha entre elles i de qui depenen, no ho sé, però a la primera he pogut descobrir en versió original dos realitzadors mal coneguts de l'època daurada de la commedia all'italiana, Luigi Zampa i Luciano Salce, que amb les seves molt apreciables Processo alla città, La voglia matta i Anni facili, m'han fet més passadores les fredes i llargues nits vieneses.
Per poc alemany que sàpiga, en conec prou paraules com per comprendre què vol dir
Buchhandlung i encara més
Internationale Literatur. Podria escriure que he ensopegat fortuïtament amb
un establiment retolat amb tots aquests mots junts, però per què mentir si l'he buscat a Google. Sigui com sigui, recuperar la sensació d'estar alfabetitzat i poder remenar llibres en anglès, francès i italià ha estat molt gratificant. Quasi tan gratificant com haver trobat un relat que perseguia des de feia un temps,
La confusion des sentiments. Com a descàrrec deixo constància que el llibre és de Stefan Zweig i que ja me l'he llegit.
Gener de 2025.
