Amb el seu darrer espectacle, Passeport, Alexis Michalik se m'ha tornat a guanyar. Com els ha passat als ja més de 150.000 espectadors que han vist l'obra des que es va estrenar a París al gener de 2024, m'he rendit davant d'uns intèrprets que practiquen un fregolisme dúctil i natural, que reciten uns diàlegs creïbles en el fons i la forma, i que sempre estan al servei d'un argument sensible -la jungla de Calais i els esforços per sortir-ne- però tractat amb l'originalitat de qui sap jugar amb l'espai i el temps, i posar-ho en escena de manera inventiva i destra.
Aquests elements i la gràcia per combinar-los són el segell d'aquest dramaturg/director/actor francobritànic des de fa més d'una dècada, ja presents al seu primer èxit, Le porteur d'histoire (2011), peça que, com la que ha donat peu a aquest article, només s'ha pogut veure a Barcelona en sessió única el 2017, gràcies al bon olfacte teatral dels organitzadors del Festival Oui!. Entre aquella i l'actual Michalik ha escrit i dirigit quatre obres més, totes elles reconegudes pel públic, la crítica i la professió, i que he perseguit fins a escenaris tan diversos com els d'Avinyó, York i París, com ja n'he deixat constància en anteriors publicacions d'aquest blog.
Seguir la trajectòria d'un artista és establir-hi una relació de confiança que resulta molt gratificant quan, treball rere treball, es va confirmant que la primera impressió va ser bona i que no era tan sols un enlluernament infundat, tot i que Le porteur d'histoire (2011) és una proposta enlluernadora: misteri, aventura, màgia, rerefons històric i, sobretot, narració dins de la narració -el que els francesos anomenen récit à tiroirs- en són els ingredients. L'argument difícilment es pot resumir, cal veure'l interpretat a l'escenari, però tot comença amb la descoberta d'un diari manuscrit que immergeix el protagonista i l'espectador en un trencaclosques que acaba quadrant a la perfecció. La prova és que des de l'estrena a l'Off d'Avinyó mai ha deixat del tot els escenaris francesos i, en el moment de redactar aquestes línies, encara es pot veure a París simultàniament amb l'esmentada Passeport i amb tres obres més -Edmond (2016), Intra Muros (2017) i Une histoire d'amour (2020), això és cinc de les sis peces que constitueixen fins ara la seva producció.
El "fenomen Michalik" no és fruit de l'atzar, sinó de la seva capacitat per connectar amb el públic ja sigui a través d'històries humanes universals o bé d'homenatges a figures del passat genuïnament francofranceses però que transcendeixen el temps i les fronteres. Des d'aquests dos angles, fins ara ha estat capaç de construir arguments complexos i explicar-los amb veu pròpia, sustentat-los en un domini total dels ressorts de les arts de la dramatúrgia i de la posada en escena. Repasso molt breument les molt bones impressions que m'han deixat les tres peces que he enumerat al paràgraf anterior i també Le cercles des illusionistes (2014), absent en aquest moment dels escenaris:
- Le cercles des illusionistes és màgica. No només per l'habilitat amb què transporta l'espectador dels anys 80 del segle XX fins a mitjans i finals del XIX en repetits viatges d'anada i tornada sinó perquè ret un homenatge emotiu a dos pioners del món de l'espectacle: el mag Jean Eugène Robert-Houdin i el també il·lusionista Georges Méliès, creador del cinema de fantasia.
- Edmond, la seva obra més coneguda és un exercici d'especulació sobre com Rostand va escriure Cyrano de Bergerac, on es mostra com les vivències personals d'un autor en crisi creativa van ser la inspiració directa per a una obra i els seus fragments més emblemàtics. La tesi de Michalik és que, d'una manera o altra, tota creació artística té una base personal, quasi autobiogràfica, i encara que uns anys abans els films Shakespeare in love i Molière ja haguessin explorat aquesta mateixa premissa, ell se'n va sortir molt bé.
- Intra Muros se situa en un centre penitenciari, on un director escènic vingut a menys ha d'impartir un taller d'interpretació als reclusos. La manera en com els diferents personatges es van obrint i mostrant a l'espectador és un dels punts forts d'aquesta història de culpabilitat i redempció que, alhora, és un cant d'amor al teatre i a com pot transformar la societat i les persones que s'hi impliquen.
- Une histoire d'amour és en realitat una història sobre les múltiples cares d'aquest sentiment, començant per l'amor de parella entre dues dones que volen ser mares i acabant per l'amor fraternal del germà d'una d'elles que ha de fer-se càrrec de la neboda òrfena. Tragicomèdia coral i ben travada, amb uns personatges ben desenvolupats i vinculats pel fil invisible del llegat, aquesta peça té les dosis necessàries d'emotivitat per connectar amb el públic sense embafar-lo.
El temps dirà si l'autor del moment és el Molière del segle XXI, tot i que ja ha guanyat uns quants premis d'aquest nom. El que sí és segur és que pot rivalitzar amb coetanis seus, més coneguts internacionalment, com Éric-Emmanuel Schmitt, Yasmina Reza o Florian Zeller. Incondicional d'Alexis Michalik? Teatralment, no m'ha donat motius per deixar de creure en el seu talent. No puc dir el mateix del vessant com a realitzador cinematogràfic, del qual només conec Cartes a Roxane, adaptació correcta d'Edmond però que té els vicis d'un cert cine francès que abusa dels moviments de càmera i dels recursos digitals. Sembla que el seu segon llargmetratge, Une histoire d'amour, inèdit a casa nostra, encara ha convençut menys però el veuré així que en tingui l'oportunitat. Com també llegiré la seva primera novel·la Loin (2019), que espera torn des de fa cinc anys a la meva prestatgeria de llibres pendents. Només puc posar com excusa que les seves més de 600 pàgines m'haurien tret temps per anar a veure teatre. Teatre d'Alexis Michalik, per suposat.
Febrer de 2025.