Cada vegada que arribo a la monumental Milano Centrale no puc refrenar el desig de pujar al primer tren que des d'allà em porti a conèixer el rerepaís de la capital llombarda. Aprofitant el temps lliure extra que m'ha proporcionat la cancel·lació a darrera hora de l'espectacle Amadeus, motiu principal d'aquesta nova escapada a Milà, m'he aventurat a creuar una frontera administrativa, la que separa Itàlia de la Suïssa italiana, per arribar-me fins a Lugano en un viatge en el qual es canvia d'estat però no de país. Res d'extraordinari per a un català.
Ciutat de turisme benestant ja des del segle XIX, amb el seu llac plàcid i les muntanyes amables que l'envolten, Lugano no m'ha semblat pas gaire diferent de Como, i el motiu és que en realitat pertanyen a la mateixa regió cultural i lingüística. Per dir-ho millor, el cantó suís del Ticino, del qual és la ciutat més poblada, no és altra cosa que una part de la Llombardia que, per raons històriques complexes, no es va sumar al projecte unitari del Rissorgimento. I si bé l'aposta per la neutralitat helvètica ha estat un encert per a la població del territori, que entre altres xacres s'ha estalviat la del feixisme italià, no es pot dir el mateix del respecte assolit envers la llengua pròpia, el llombard. En tant que parlant d'un idioma minoritzat no puc evitar considerar com una oportunitat perduda que existeixi una Svizzera italiana -que a més del Ticino també inclou el cantó dels Grisons- en comptes d'una Svizzera lombarda.
Per entendre aquesta falla en l'aparentment modèlic plurilingüisme suís cal remetre's al variat panorama de llengües regionals d'allò que avui és la República italiana -una quinzena, la majoria de les quals en greu perill- i a com una d'elles -el toscà de Florència- ha esdevingut la llengua oficial de l'estat i també de la Suïssa italiana en detriment de la resta, els mal anomenats dialetti, equivalent italià al pejoratiu patois amb què els francesos es refereixen a tota parla de l'Hexàgon que no sigui la llengua de Molière. Però el napolità, el friulà, el sard, el vènet, el ligur, el piemontès i el llombard, entre altres, no són cap variant del toscà, sinó llengües romàniques que pateixen una situació de diglòssia crònica, perden parlants a cada generació i que, immerses en un context de gran globalització, acabaran per ser un simple accent diferencial, un record del passat.
Contra tot el que es pugui pensar, però, el que es va acabar anomenant italià no es va imposar arran de la Unificació, si bé el panitalianisme polític sí que va ser l'impuls decisiu per estendre aquesta llengua a una població analfabeta que fins aleshores la desconeixia. Va ser el prestigi literari de Dante Alighieri i dels seus coetanis el que va imposar de facto el toscà florentí com a llengua de les elits culturals ja des del segle XIV, substituint progressivament el llatí, malgrat que la Itàlia geogràfica fos fins al 1871 un territori políticament dividit i dominat per potències estrangeres enfrontades. En aquest context, no ha d'estranyar que una unificació impulsada principalment des del Piemont, Sardenya i Llombardia, inspirada en el model centralista i monolingüe francès, i emmirallada en l'esplendor del Renaixement florentí, en cap moment considerés que les llengües pròpies tenien prou categoria com per ser ni tan sols cooficials als seus territoris.
És obvi que quan el Ticino es va incorporar definitivament a la Confederació suïssa el 1803 la llengua de Dante era ja el seu referent lingüístic, com ho demostra el fet que s'hagin dedicat vies públiques a la memòria de l’autor florentí en diversos municipis del cantó, com Lugano o Chiasso. I si bé la constitució helvètica actualment reflecteix la diversitat idiomàtica del país, només són oficials en l'àmbit federal les llengües grans, això és l'alemany, el francès i l'italià, deixant el romanx en un segon pla d'oficialitat merament cantonal i el llombard sense cap mena de reconeixement formal.
A l'altra banda de la frontera, més de 160 anys després de la Unificació italiana, la constitució estableix un marc legal per a la protecció de les llengües regionals i minoritàries desenvolupat en una llei del 1999 que, a la pràctica, no ha servit per a gran cosa. A excepció de les regions del Tirol del Sud i la Vall d'Aosta, on l'alemany i el francès, respectivament, són cooficials, i a Sardenya, on el sard té estatus de minoria lingüística històrica, Itàlia és un estat monolingüe, una realitat que cap moviment polític o social de defensa de les llengües regionals està en condicions de capgirar. Dante, segur que no vas pensar en les conseqüències de la teva obra mestra per a les llengües d'Itàlia, però per si de cas vés-te'n a l'infern!
Febrer de 2025.