No cauré en el parany de jugar amb el cognom de Josep Maria Pou per referir-me a tot el saber teatral que atresora ni tampoc amb la seva alçada per lloar-ne l'enorme dimensió artística. Per descriure el que crec que representa l'actor de Mollet del Vallès per al teatre català prefereixo repassar els seus treballs que m'han captivat i recórrer a la comparació amb intèrprets de "raça" com els que sovint dona el teatre britànic, que ell tant admira, i posar-lo al costat de Laurence Olivier, John Gielgud, Ian McKellen o Judi Dench, "bèsties" escèniques imprescindibles, dúctils i longeves, que amb la seva sola presència aixequen el nivell de qualsevol producció en què hagin participat.
Fins a mitjan anys 90, veia en "José Maria" Pou un d'aquells actors catalans que, com Adolfo Marsillach, Amparo Baró o José Sazatornil, havien fet carrera a Madrid, professionals solvents que formaven part d'un altre àmbit cultural i lingüístic que, sincerament, m'interessava i encara m'interessa ben poc. És a Josep Maria Flotats que he d'agrair haver descobert el Pou-actor català amb aquell monument teatral titulat Àngels a Amèrica (1996), de Tony Kushner, on la seva interpretació de l'advocat republicà i gai reprimit Roy Cohn em va deixar hipnotitzat: quina presència, quina dicció, quina naturalitat... I quin actoràs! I encara sota la direcció de Flotats, Pou em va convèncer absolutament com a membre del repartiment coral del clàssic d'Anton Txèkhov La gavina (1997).
Tot i que era conscient que m'estava perdent un dels fenòmens teatrals del moment, vaig optar per fer objecció de consciència lingüística i no anar a veure la versió en castellà d'Art quan va arribar a Barcelona l'any 2000, després de mesos d'èxit rotund a Madrid. Aquests són els meus principis, però per cinefília en puc tenir d'altres: quan uns anys més tard Pou va protagonitzar Su seguro servidor, Orson Welles (2008), escrita pel nord-americà Richard France i dirigida per Esteve Riambau, després de preguntar-me mil vegades per què carai no l'havien estrenat en català, vaig pagar l'entrada i vaig gaudir d'un espectacle que recreava amb intel·ligència la figura i l'obra d'un geni del setè art que per sobreviure va acabar posant la veu a anuncis de menjar per a gossos. Pou va clavar el retrat d'un Welles tan lúcid com acabat.
Quan realment vaig decidir procurar no perdre'm res del que interpretés Josep Maria Pou dalt d'un escenari va ser després d'haver vist Celobert (2003), de David Hare, teatre britànic del bo, del que entreté i fa pensar. Aquell text punyent, una joia per a tot intèrpret que en mereixi el nom, va deixar-me una petjada inesborrable, i sens dubte també a Pou, que va remuntar l'obra uns anys més tard, assumint-ne també la direcció. I amb aquest nou rol, un nou talent es desvetllava perquè el gran actor també ha resultat ser un molt bon director escènic, com he pogut apreciar al llarg dels anys amb produccions com La cabra o qui és la Sylvia? (2005), Els nois d'història (2008), Truca un inspector (2011), El zoo de vidre (2014) o Prendre partit (2014), totes elles grans moments de teatre. I encara que sé que Pou s'ha prodigat també al cine i la televisió, amb el poc que li he vist, m'atreveixo a dir que enlloc ha brillat tant com en l'espectacle en viu.
Més de 50 anys de carrera és temps suficient perquè un home de teatre "de raça" hagi aconseguit un domini absolut de les seves eines. Perquè un actor no té edat, només experiència acumulada, la que li va permetre entomar un paper tan dur com el d'El pare (2022), la bomba teatral sobre l'Alzheimer del francès Florian Zeller que, quan es va adaptar al cinema, va necessitar que l'intèrpret fos Anthony Hopkins. M'agrada hipotitzar que si Zeller hagués conegut Pou, potser hagués tingut un dilema i hagués rodat el film a Catalunya en comptes del Regne Unit.
Possiblement Pou sigui l'actor a qui he vist interpretar més papers basats en personatges de carn i ossos, i això suposa adquirir amb el públic una responsabilitat afegida. Als esmentats Roy Cohn i Orson Welles, s'hi sumen el director d'orquestra connivent amb el nazisme Wilhelm Furtwängler, i ara l'escriptor Roald Dahl, a l'excel·lent Gegant, de Mark Rosenblatt, obra amb què l'actor celebra els seus 80 anys en plena forma artística. Però Pou, que broda el paper d'un Dahl vell, mordaç i políticament incorrecte, és només una peça, tot i que central, d'un engranatge perfecte: la seva generositat escènica es fa palesa deixant que un repartiment coral brilli amb llum pròpia. És el "gegant" de la interpretació que sap que l'obra és encara més gran que ell, i en això, paradoxalment, resideix part de la seva grandesa.
No voldria pas que aquest text s'interpretés com un comiat ni una invitació a la jubilació de l'actor, sinó com un recordatori agraït de sensacions, com la que comparteixo per acabar. Al llarg dels anys m'ha acompanyat la imatge d'un Josep Maria Pou que sortia a saludar i rebre els aplaudiments del públic amb una expressió de "buidat" absolut, com si hagués abocat cada gota d'energia física, cada àtom d'emoció, en el personatge que acabava de deixar enrere. És una imatge poderosa, la prova palpable que actors com en Pou -però també com Pere Arquillué, Joan Carreras, Clara Segura o Nora Navas- s'entreguen sense reserves. En aquesta darrera ocasió, amb 80 anys complerts, l'he vist somrient, amb un gest d'autèntic agraïment, com si aquest "buidat" que m'ha "omplert" tantes vegades, s'hagués trobat amb la llum d'una satisfacció que transcendeix la fatiga i sobretot l'edat.
Juliol de 2025.