En les darreres dècades, la paraula "orgull" s'ha associat a la reivindicació i la celebració de la diversitat sexual i de gènere, però jo prefereixo ampliar-ne l'espectre a qualsevol lluita legítima que necessiti de visibilització. Causes com el feminisme, l'antiracisme, la descolonització —política i cultural—, l'autodeterminació dels pobles i altres que em descuido són, al meu parer, motiu d'orgull i una forma de demostrar-lo és dalt d'un escenari, com ho fan amb mestria i armes diferents l'obra dramàtica Liberation i la comèdia musical Kinky Boots, les quals exploren les complexitats i les victòries de ser qui un és, sense subterfugis.
És obvi que he tornat a Anglaterra per veure teatre —a l'"off-London" per ser més precís— i, com sempre, tot i l'inconfort del vol de baix cost i del nou tràmit d'immigració per entrar al Regne Unit, el trajecte ha valgut sobradament la pena, ni que només hagi estat per descobrir sense voler l'interessant i polièdric
Manchester International Festival —que queda anotat per a futures edicions. En aquesta primera ocasió m'ha brindat l'oportunitat de gaudir d'una obra tan potent com
Liberation, de Ntombizodwa Nyoni (autora originària de Zimbàbue que viu a Leeds), al suggeridor espai del Royal Exchange Theatre, que amb el seu escenari central garanteix una experiència molt més immersiva que qualsevol proposta de
mapping o realitat virtual.
Amb un planter d'actors excel·lents i un text ben travat, Liberation no és una lliçó d'història benintencionada i encartonada, sinó una immersió en la profunditat psicològica d'uns homes i dones tan valents com contradictoris que, més enllà dels discursos, mostren les seves ambicions i dubtes existencials, les seves rivalitats personals i els sacrificis que la causa els exigia. L'obra ens transporta al Cinquè Congrés Panafricà de 1945, una trobada crucial per a la descolonització que va tenir lloc precisament a Manchester, ciutat amb una rica història de reivindicació social i política. Que el Royal Exchange hagi decidit produir i estrenar aquesta obra 80 anys després és un acte que reafirma el paper de la ciutat com a bressol de la llibertat i el del seu teatre com a testimoni i catalitzador de la memòria històrica.
Liberation plasma l'orgull de raça en la seva expressió més grandiosa: el retrat de com una bona part del continent africà i del Carib sotmès a l'imperi britànic va alçar la veu per la seva sobirania política, la dignitat humana i el dret a descolonitzar-se culturalment, com reivindicaria anys més tard l'enyorat Ngugi wa Thiong'o al seu assaig Descolonitzar la ment. Especialment interessant és el paper de les poques però fonamentals dones que van fer sentir la seva veu en un moviment predominantment masculí i, sobretot, el missatge que aquell apassionat congrés de fa vuit dècades no va ser la solució sinó l'inici de la fi del vell imperialisme colonial.
Quan vaig veure l'enregistrament de Kinky Boots el 2020 als desapareguts multicines Comèdia em vaig prometre no perdre-me'n la representació en viu si l'ocasió es presentava. I s'ha presentant: la gira britànica i irlandesa que l'espectacle ha iniciat al 2025 m'ha permès, a més, triar lloc i he apostat pel vell conegut Empire Theatre de Liverpool. A posteriori he pensat que hauria estat irònic que Liberation s'hagués programat en un teatre amb aquest nom, però tampoc està gens malament que una oda queer, que alhora és un al·legat contra els tòpics i el pes de la tradició, hagi sacsejat aquesta sala centenària amb la seva energia desbordant i desacomplexada.
Encara que no ho sembli, Kinky Boots, obra de Harvey Fierstein amb cançons de Cindy Lauper, comparteix amb Liberation el fet de partir d'una història real. Certament, no és tan èpica la salvació d'un fàbrica de sabates local gràcies a una reorientació de la línia de negoci, que passa per fabricar botes de drag-queen, com reclamar la independència de mitja Àfrica, però si que resulta molt més divertida. Però qui diu que la diversió hagi d'estar renyida amb la reivindicació i l'orgull -ara sí genuïnament LGTBIQ+? La/el protagonista, Lola/Simon (divertidíssim Newtion Matthews), s'enfronta als estereotips de gènere i de raça, i a les expectatives de son pare, buscant un espai on la seva autèntica identitat pugui florir. També Charlie, el seu soci sabater (que bé que canta Dan Partridge!), plantarà cara a un destí professional i un prometatge traçats, demostrant(-se) que res no està escrit.
El musical, que com ja vaig explicar al post "
De la pantalla a l'escenari (2)" és l'adaptació de la
pel·lícula del mateix títol però millorada, s'erigeix en una celebració de l'acceptació, la diversitat i la solidaritat. L'entorn de la fàbrica, inicialment escèptic, aprèn a abraçar l'excentricitat i la joia de viure d'un món que desconeixia i, número rere número, les
Kinky Boots demostren que calçar-se unes botes extravagants i sexualment provocatives pot ser un acte tan revolucionari com qualsevol altre, especialment si et permet caminar amb les sabates d'algú que desafia les normes. La llibertat aquí no és la d'una nació, sinó la d'un parell d'individus que s'atreveixen a ser ells mateixos, una llibertat que contagien a una comunitat que, gràcies al coneixement d'un món que abans ignorava, aprèn a respectar-lo.
El contrast entre Liberation i Kinky Boots em sembla un mirall fascinant: mentre una obra aborda l'orgull col·lectiu i la lluita política a escala global, l'altra se centra en l'orgull individual i la batalla per l'acceptació social. Tanmateix, ambdues converteixen l'escenari en un espai de reivindicació, les dues ens recorden que l'orgull, en qualsevol de les seves manifestacions, és el contrari de l'autoodi i un motor de llibertat. Ja sigui per alliberar-se d'un imperi colonial o de les cotilles de les expectatives socials, perque la capacitat d'afirmar qui ets és el primer pas cap a qualsevol emancipació.
Però no puc ni vull obviar una tercera "capa d'orgull": la que pot tenir el teatre britànic mateix, que demostra, amb aquestes dues obres tan dispars -i tantes altres que he gaudit- una vitalitat i una versatilitat sorprenents. Des del drama històric rigorós i intel·ligent fins al musical vibrant i emocionalment complex, la producció teatral britànica continua oferint històries amb ressonància global, capaces de fer riure, plorar i, sobretot, pensar. I en el meu cas, viatjar on i quan calgui per gaudir-ne.
Juliol de 2025.
