Mai he estat una persona planificadora i previsora, en part per mandra però també per avorriment. Al llarg de la meva trajectòria acadèmica, professional i vital, me n’he sortit de molts compromisos i obligacions gràcies a la meva capacitat d’improvisació que, tot sigui dit, s’aguditzava quan arribava el moment de la veritat. He estat, doncs, un estudiant d’última hora, un treballador que en un mínim de temps aconseguia complir amb els objectius, i una persona que ha afrontat els problemes quotidians i humans a partir de l’observació i el sentit comú. Aquest posició que erròniament podria definir-se com anàrquica –de fet l’anarquia és l’absència de poder, no l’absència d’ordre- no implica la negació de les normes –almenys no de totes- sinó que estableix com a norma bàsica una forma de funcionar ancorada en el present, ja que evita la previsió, i es sustenta en el passat, on aquesta mateixa forma de funcionar ja havia tingut èxit.
Quan parlo d’èxit, no sempre ha estat absolut: la improvisació implica disculpes, que mai he tingut inconvenient a proferir, i lleus correccions del "mètode" quan ha fallat. Hi ha cap problema, doncs, amb no ser planificador ni previsor? En general, no, a no ser que algú més rígid i normatiu – i no diguem ja si té tics anancàstics- em qüestioni, com ho feia la meva exdona. Però sobretot dubto del meu "mètode" quan entren en escena situacions mai viscudes abans o es produeix una acumulació de responsabilitats (laborals o vitals) que desestabilitzen l’equilibri, com ara haver-me jugat a la màquina escurabutxaques el que em quedava de la darrera paga del subsidi d'atur. La sensació d’estar superat pels esdeveniments –que amb l’edat se’m manifesta més sovint- pren cos en moments com aquest, en què visc rellogat i acompanyat de gent que no són del meu medi, i això em fa qüestionar el "mètode" improvisador que fins aleshores m'havia funcionat, fins al punt d'arribar-me a preguntar si soc un individu caòtic o és el món que s'hi ha tornat. Això a cop calent, perquè amb el cap fred, sé que no ho soc (tinc controlats els aspectes essencials de la meva vida) encara que l’estrès i una mala ratxa em facin pensar que hauria de canviar.
Però corregir també és canviar, lleument potser, mantenint el rumb i la personalitat però adaptant-se. Admeto que aquesta necessitat d’adaptació em costa, només hi penso quan el meu quotidià trontolla però, en general, ho ajorno. En resum, procrastino –sempre he de pensar dos cops quantes erres porta aquesta paraula que per a mi és força nova i que cada cop és d’ús més freqüent. Admeto, doncs, que procrastino. I què? Mentre escric des del bar de la cantonada aquestes línies sobre l'anarquia, el caos i la procrastinació, que m’ha manat redactar la psicòloga per a la sessió de demà, em pregunto, com he fet sempre, si és tan greu. I em dic que no, perquè avui, després de cinc cerveses, estic de bon humor i en dies així els defectes propis sempre es veuen relatius: ja sortiré demà a rebentar el cap d’algun d’aquests maleïts estrangers que venen a prendre’ns la feina i els ajuts, i a sobre ens fan de psicòlegs. Segurament als meus nous col·legues no els farà res que aquest cop tampoc no els acompanyi a la batuda, si és que finalment hi surten perquè no han trobat res millor a fer.