No em deixaré emportar per l'entusiasme de Salvador Espriu
pels països de "nord enllà" i qualificaré la gent de Copenhaguen com
a "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Tampoc la
blasmaré insinuant que "alguna cosa està podrida al regne de
Dinamarca", com va escriure William Shakespeare. Com podria ser tan
categòric, si només hi he passat una setmana escassa d'agost? El que sí faré,
però, és recrear-me en set realitats que m’han sorprès i que m'emporto amb enveja
cap a la meva "pobre, bruta, trista, dissortada pàtria".
En danès, perquè ens entenguem tots
A Copenhaguen es viu en danès a tots els efectes, tot i que
si no els saps pots comunicar-te en anglès a tot arreu. La llengua pròpia és
parlada per menys de 6 milions de persones, això és la pràctica totalitat de la
població de Dinamarca, per la qual cosa el danès és una llengua “petita” però
no minoritària. Als Països Catalans, amb 14,7 milions d'habitants, 10 "podrien" parlar català, però amb
prou feines ho fem la meitat...
D’acord, el català no és l’única llengua oficial al nostre
domini lingüístic, però el problema no és el bilingüisme ni tan sols el
multilingüisme a què totes les societats europees estan abocades. Els danesos
parlen i llegeixen l'anglès amb una fluïdesa quasi de nadiu, però el seu és un
bilingüisme asimètric en què l'anglès és la lingua franca per a àmbits i
usos molt concrets. Això els permet que les llibreries estiguin plenes a vessar
de publicacions en danès (s'hi editen anualment entre 10 i 11 mil títols mentre
que a la Catalunya estricta uns 9 mil són en català, tampoc hi ha tanta
diferència) o que musicals internacionals com West Side Story o Fame es representin en la llengua del
país.
Qui no s'adoni que la diferència és que el danès té un estat
-el propi- a favor de la llengua i que el català en té tres -Espanya, França i
Itàlia- en contra és senzillament perquè no ho vol veure. Tanmateix, el meu
consell als copenhaguesos és que no es deixin vèncer pel turisme de masses i
evitin la proliferació, en llocs d’atenció al públic, de treballadors que
“només” parlen anglès: és el primer pas per esdevenir un expat a la
ciutat pròpia.
Port de cultura
A Copenhaguen no hi va un turisme de borratxera i xancleta.
Que l’alcohol sigui car i faci fresca a l’agost hi ajuda, però intueixo més que
l’atzar rere el tipus de visitant que es pot trobar a la ciutat. Sens dubte hi
ha una aposta de país per la cultura que acaba atraient un turisme que també hi
està interessat, com passa a Amsterdam o a Viena.
En danès København significa “Port dels mercaders”, però si
nou segles després calgués rebatejar la ciutat, "Kulturhavn" li escauria d’allò
més. Al relativament petit perímetre del districte d’Indre By (ciutat interior)
hi ha unes quantes perles culturals immancables, de les quals cito les que he
visitat: el palau de Christiansborg, la Reial
Biblioteca Danesa, el Centre Danès d’Arquitectura, la Cinemateca de l’Institut
de Cinema Danès, la Galeria Nacional de Dinamarca i la Nova Gliptoteca
Carlsberg. Que la majoria d’aquests equipaments portin associat l’adjectiu
“danès” no és només per qüestions territorials, sinó perquè presten una gran
atenció a la producció artística nacional, ben merescuda en alguns casos i
menys en altres. Com va dir algú inspirat, qui no s'estima a si mateix, no pot estimar
ningú.
Més que Dreyer i Dogma 95
La Cinemateca de Copenhaguen mereix unes línies d’atenció. Primerament
perquè des del 1997 ha donat un nou ús públic a un edifici patrimonial
centenari, l’antiga seu de l’empresa editorial Gutenberghus; en segon lloc
perquè té una interessant exposició permanent sobre la història del cinema
danès; en tercer, perquè aquesta exposició està ubicada en una espectacular
terrassa, des d’on es pot admirar tot el centre de la ciutat, i que comparteix
espai amb un cinema a la fresca semicobert; i per últim, perquè té una petita
botiga amb films i llibres realment interessant, on tot allò danès brilla amb
llum pròpia.
Conec poc el cinema danès, però gràcies a la Cinemateca he
descobert que va tenir una edat d’or durant el període mut i que, a excepció dels films del clàssic Carl Theodor Dreyer, va ser una indústria de consum estrictament
nacional fins que la va posar de nou al mapa internacional la irrupció del
moviment Dogma 95, una mena de
nouvelle vague que donaria conèixer realitzadors
com Lars von Trier i Thomas Vinterberg, i actors com Mads Mikkelsen. Tanmateix,
la potència de la producció televisiva no se li escapa a ningú, amb sèries de
prestigi com
Borgen,
Bedrag, Forbrydelsen o
Bron/Broen.
La meva fixació per conèixer les filmoteques de les ciutats
que visito no hauria quedat satisfeta sense veure-hi un film. Per sort la
programació del moment incloïa grans títols del cinema independent nord-americà
i vaig poder gaudir de nou de Cowboy de mitjanit, en versió original sense
subtítols -en danès tampoc m’haurien ajudat gaire- ja que a Dinamarca el
doblatge, com a tota Escandinàvia, es reserva al cinema infantil.
Apropiació deguda
A menys d’una hora de Copenhaguen en ferrocarril, a la ciutat de Helsingor,
regna el fantasma de Hamlet. No ho dic amb intenció poètica, sinó per deixar
clar que la presència al castell de Kronborg de l’immortal príncep de Dinamarca és tan poc real com
els fantasmes (i que em disculpin els creients en el més enllà). Dit d'una altra forma, cap príncep danès va viure la trama de l'obra de teatre més representada de la història -tot i que el personatge i les seves vicissituds es basen en una llegenda medieval- però si ho hagués fet no hauria estat al turístic castell, construït força més tard. L'Elsinore de Hamlet és, doncs, una pura llicència creativa del bard de Stratford, que mai va posar els peus a Helsingør.
Si a Londres fan negoci amb la casa de Sherlock Holmes al 221B de Baker Street, a Verona amb la de Julieta i a Marsella amb el Château d'If, llocs reals que la literatura ha immortalitzat fent-hi viure personatges de ficció, per què els danesos haurien de ser menys espavilats i no aprofitar el manlleu cultural més cèlebre de la història occidental? Si Shakespeare va voler que el personatge de Hamlet, inspirat en el llegendari Amleth, fos danès també toca als danesos treure'n partit. En tot cas, visitar aquest castell renaixentista davant les costes de la veïna Suècia convida a imaginar-se mil intrigues i a reflexionar en el poder il·limitat de la literatura i la ficció per impregnar de significat i llegenda llocs concrets del món real.
Escriptors al lloc que es mereixen
Si parlem d'escriptors danesos cèlebres, immediatament ens ve a la ment Hans Christian Andersen, físicament immortalitzat amb un parell d'estàtues al centre de Copenhaguen, concretament a la plaça de l'Ajuntament i als jardins de Rosenborg. Però si se'ns demanés dir el nom d'algun altre autor literari, només els més saberuts -o cinèfils- pensarien en Karen Blixen. Efectivament, si a les nostres latituds es coneix una de les escriptores daneses més rellevants del segle XX, tot i tenir alguns dels seus llibres traduïts al català, és gràcies als bons films Memòries d'Àfrica -i la memorable interpretació que Meryl Streep va fer de l'autora- i El festí de Babette.
No sé si per conèixer l'ésser humà que realment hi ha darrera un autor és suficient amb haver-ne llegit l'obra, però de ben segur que visitar la que va ser la seva casa revela molt més que la ficció o les memòries sorgides de la seva ploma. El Museu Karen Blixen, al poble de Rungstedlund, a mitja hora de la capital danesa, és una visita satisfactòria per a qualsevol mitòman cultureta: descobrir l'espai físic on va viure en tornar de Kenya revela detalls sobre el caràcter i les passions de l'artista, alhora que permet reflexionar sobre el paper de la dona en la literatura -algunes de les seves primeres obres va publicar-les amb pseudònim masculí-, sobre l'aristocràcia a què pertanyia i, com no, sobre el colonialisme de què es va beneficiar, amb el seu consegüent complex del salvador blanc.
Els nostres avantpassats, els vikings
Quan vaig visitar Suècia i Noruega un llunyà estiu de 2012 ja vaig adonar-me que el llegat víking era més que un simple reclam turístic. Aquest passat comú als tres grans països d'Escandinàvia s'ha aprofitat per reinventar el mite i demostrar que aquells individus banyuts que van viure entre els segles VIII i XI no només solcaven l'Atlàntic per matar, saquejar i violar. Si els francesos han estat capaços de crear l'expressió "Nos ancêtres les Gaulois", tan romàntica com falsa i reduccionista, els danesos poden dir amb el mateix orgull i falta de rigor històric "Vore forfædre vikingerne". Si més no, és ben cert que el passat víking ha deixat petjada en la toponímia, la mitologia, la forta tradició marítima i el consum de cervesa.
Al bonic i patrimonialment interessant poble de Roskilde, a menys d'una hora en tren de Copenhaguen, hi ha el Museu dels Vaixells Vikings,
un dels més importants del món dedicats a la cultura vikinga, que es va construir per aplegar i exposar cinc vaixells recuperats al 1962, enfonsats deliberadament cap a l'any 1070 a l'entrada del fiord de Roskilde per protegir la ciutat, aleshores capitat de Dinamarca, d'invasions marítimes. A banda de poder admirar els vaixells originals i les seves rèpliques al port del museu, l'oferta en activitats familiars i interactives de l'equipament és envejable. Per als més atrevits, el Café Knarr, al mateix museu, ofereix un menú inspirat en la gastronomia vikinga. En veure la carta, vaig recordar que els meus avantpassats eren els romans i finalment vaig dinar en un bon restaurant italià al centre del poble.
El regne de l’arquitectura
Passejant pels carrers de Copenhaguen és inevitable que no vingui a la ment el famosíssim vers en què J.V. Foix declarava "M'exalta el nou i m'enamora el vell". I com que el relativament "vell" ja l'esperava en una ciutat on majoritàriament el patrimoni arquitectònic és del XVIII -dos incendis en aquell segle van destruir la majoria d'edificis anteriors-, m'he deixat endur sense reserves pel "nou". Habitualment busco la modernitat urbanística i arquitectònica en les ciutats que visito, però a la capital danesa no cal buscar-la gaire perquè salta a la vista.
Només passejant per qualsevol de les dues ribes de l'Inderhavnen es poden admirar algunes obres mestres de l'arquitectura contemporània, la majoria de les quals són "made in Denmark". Si comencem per la riba est del canal trobem el
Blox (2018), un complex publicoprivat que, entre altres coses, alberga la seu del
Centre Danès d'Arquitectura. Just al davant hi ha el pont Lille Langebro (2019), que permet creuar a l'altra cantó i gaudir de la silueta urbana del centre de la ciutat. Tant des d'una banda com de l'altra, la vista se'n va cap a l'ampliació de la
Biblioteca Reial Danesa, una joia merescudament batejada com el
Diamant negre (1999), que m'ha robat el cor tant pel seu exterior com per l'interior. I a la riba oest, s'aixeca un pont tan impossible com el Cirkelbroen (2015), fet de bases rodones, que convida a seguir un trajecte on encara ens esperen dos equipaments vinculats al
teatre nacional danès, el Skuespilhuset (2008) i l'Operahuset (2005), el conjunt residencial de la zona de Papiroen (2024) i, bastant més lluny, l'increïble estació de reciclatge de residus/pista d'esquí artificial,
CopenHill (2017).
Aquest petit tast, que hauria augmentat si hagués disposat des del primer dia de la Guide to New Architecture in Copenhagen, editada pel Centre Danès d'Arquitectura, és prova de l'aposta estratègica de la capital per l'arquitectura contemporània com a motor de transformació urbana, combinant l'esfera pública amb la privada, de forma discutible, si es vol, però amb un innegable atractiu artístic i turístic que no perd de vista ni la sostenibilitat ni la vocació marítima de la ciutat. No puc acabat aquest repàs a les construccions contemporànies sense esmentar el pont d'Oresund, que tot i veure's més espectacular des de l'avió que creuant-lo en tren per anar a la veïna Malmö, m'havia promès de travessar algun dia.
Dinamarca és un regne, ai las! Ningú és perfecte, i si investigués segur que hi trobaria altres vergonyes, sobretot en relació a les Illes Fèroe i Groenlàndia. Tanmateix, una capital reial que és capaç de tenir l'arquitectura contemporània que té i atrevir-se a erigir una escultura com El Porc del Poble (2002), de Bjørn Nørgaard, com a record d'una protesta ciutadana contra la construcció d'un aparcament subterrani, i on uns porcs antropomòrfics simbolitzen els polítics, mereix tots els meus respectes. I per suposat, més d'una visita en la vida.
Agost de 2025.
