5.000 enamorats

Ha estat el sisè cop que he assistit a la cloenda del Festival Lumière de Lió i, com la primera vegada, m'he hagut de pessigar ben fort per adonar-me que no somniava en veure que, en un món monopolitzat per les pantalles petites i per desenes d'interferències per segon, 5.000 persones érem capaces de gaudir a l'uníson amb un clàssic del cinema projectat a gran format. En aquesta ocasió, la comunió ha estat en presència de l'homenatjat de la 17a edició, Michael Mann, i amb la projecció de la seva inoblidable Heat, una fita del cinema d'acció i, possiblement, del cinema tout court.

És obvi que el Festival Lumière no és només un lloc de preservació de la memòria, altrament no se n'entendria l'èxit de públic; és, per damunt de tot, un punt de trobada de la cinefília en sentit ampli, que ens recorda, any rere any, la potència ritual i col·lectiva del cinema, un propòsit que s’ha complert una vegada més: a l'immensa Halle Tony Garnier, a les fosques i en silenci, la tensió i l'efecte mirall entre un Al Pacino i un Robert De Niro en els seus millors moments artístics, ens han embolcallat a tots. La força d'un argument marcat pel determinisme, el pols magistral amb què Michael Mann conduïa una intriga i una acció trepidants, però també la brutal bellesa visual de Los Angeles, han estat, per unes hores, la nostra única realitat. Heat, que ja havia gaudit anteriorment en sala de cinema, se m’ha revelat de nou com una obra mestra indiscutible, però l'experiència, viscuda així, com a part d'un col·lectiu humà connectat pel mateix corrent emocional, ha marcat la diferència: el cinema, el gran cinema, segueix sent un acte de comunió inoblidable quan hi ha talent.

Només per haver aconseguit la màgia que acabo de descriure -i per una carrera de quasi cinc dècades-, Mann mereixia ser el Premi Lumière d'enguany i una revisió a fons de la seva obra. Al llarg dels anys, he tingut l’oportunitat d’anar-li seguint els passos i em quedava el record d’un realitzador sòlid però una mica irregular, creador de films d’entreteniment més que correctes i sobretot molt estètics -com Manhunter, L’últim dels mohicans, El dilema, Collateral o Enemics públics- que tanmateix queden lluny de la inspiració assolida amb Heat. En la meva estada a Lió n’he pogut veure dos més, que desconeixia, però que, malauradament, no m’han fet canviar d’opinió: l'obra primerenca The Keep, una barreja fallida de cinema bèl·lic i fantàstic, i la més recent Blackhat, una intriga conspiranoica tan entretinguda com convencional.

Una descoberta i dos retrobaments

La millor manera d’entrar en un festival de cine és que el primer film que hi vegis et sacsegi de dalt a baix. I us ben juro que The Killer, de John Woo, és una sacsejada amb tota regla. D’aquest director de Hong Kong només havia vist dues de les seves incursions al cinema nord-americà, la correcta Missió: Impossible II i l’excel·lent Face/Off, però em faltava conèixer-ne els orígens. Es perfectament comprensible que The Killer li obrís totes les portes i creés un mite, perquè és un prodigi de coreografia de la violència hiperbòlica de la qual han begut molts cineastes posteriors. Però molt en el fons, com confessava el mateix director en presentar el film en una sala de gom a gom, no és més que un homenatge al polar, i en concret a El Samurai, de Jean-Pierre Melville. Algun foteta diria que The Killer també fa l’ullet a Ojos sin luz, però és poc probable que John Woo conegués aquest indescriptible esguerro protagonitzat per El Fary, i jo prefereixo pensar que, com a inspiració per a la subtrama de la ceguesa de la protagonista femenina, tenia en ment Magnificent Obsession.

Louis Jouvet és un habitual de la programació del Lumière, on mai es desatén l’star-system gal. Menys conegut pels no francòfils que altres actors clàssics, Jouvet era, com Vittorio Gassman, un home eminentment de teatre que també va fer bon molt bon cine. De la retrospectiva que se li dedicava, només he tingut temps de veure L'alibi, on brodava el paper d’un inspector penetrant i cínic, enfrontat en un duel psicològic amb el sempre enigmàtic Erich von Stroheim. Dirigit amb competència per Pierre Chenal, es tracta d’un film noir una mica descafeïnat per l’inevitable història romàntica pròpia de l’època, però manté bé la intriga i aborda amb prou ambigüitat temes com la manipulació, l’ambició i la fragilitat de la veritat. Certament, Jouvet té títols més emblemàtics en el seu haver, com les meves preferides Drôle de drame, Hôtel du Nord, Un revenant, Quai des Orfèvres o Knock, però la seva elegància i talent interpretatiu fan sempre interessant aprofundir en una filmografia que ens queda molt, molt lluny en el temps (va estar actiu entre 1933 i 1951), però molt a prop del cor.

L'esperit d'un festival com el Lumière es mesura en la seva capacitat de treure de l'oblit figures que mereixen una revisió rigorosa i, en conseqüència, no vull acabar l’article sense utilitzar el teclat per reivindicar Martin Ritt. Sovint es parla d’ell com d’un director social, compromès i humanista... No sé qui va dir allò de “res d’humà no m’és indiferent” però tot bon artista n’hauria de fer la seva divisa. En tot cas, Ritt era un gran director, de la talla de John Frankenheimer o Sidney Lumet, per exemple, i les dues pel·lícules seves que he vist aquest 2025 -Hud i Norma Rae- corroboren el seu bon pols narratiu i la capacitat de retratar realitats i personatges complexos.

He gaudit especialment amb Hud, un western modern rodat en un blanc i negre i scope ideals per al cru retrat psicològic que fa de l'egoisme i el nihilisme a l'Amèrica profunda. Paul Newman, actor fetitxe de Ritt, hi està senzillament excel·lent, possiblement en un dels seus millors moments artístics, si pensem en títols propers com El vividor. M'ha sabut greu no tenir temps per revisar la resta de la seva fructífera col·laboració, amb films que tinc ben presents com El llarg i càlid estiu o Hombre. Però en canvi, he descobert una joia que només coneixia per la seva anomenada, Norma Rae, un drama sindical que va molt més enllà de la lluita obrera per endinsar-se en el coratge individual i la presa de consciència d’una dona que s’enfronta a un sistema ultraconservador. Un Òscar ben merescut per la convincent interpretació de Sally Field va inscriure en la història aquest film valent, que costa d’imaginar que ara un gran estudi s’atrevís a produir.

El Festival Lumière, doncs, és això: un viatge constant entre cultures, èpoques, gèneres i sensacions, que obre la gana cinèfila. Ens recorda que el cinema només assoleix la seva màxima potència quan transcendeix la pantalla per unir-nos en una mateixa emoció i genera reflexions posteriors, que ja són personals. Com va dir un lionès que es va fer famós amb una novel·leta sobre un príncep extraterrestre, "L'amor no són dues persones mirant-se, sinó dues persones mirant en la mateixa direcció." A la cloenda del Lumière n’érem 5.000; a les altres sessions, molts menys, però sempre amb sales amb aforament complet. I tots miràvem en la mateixa direcció, la de la pantalla cinematogràfica. Això deu ser amor.

Octubre de 2025.