
33 anys complerts com a treballador públic mereixen una celebració en forma d'article. En aquests 11 triennis (els funcionaris comptem de forma estranya, potser perquè cada tres anys cobrem un pèl més) m'he trobat amb bons professionals, solemnes pocavergonyes i tot l'espectre que hi ha entremig, com en qualsevol àmbit laboral. Tanmateix, criticar gent amb feina fixa a càrrec dels contribuents i amb condicions laborals més dignes que les de la majoria és una temptació irrefrenable, ho comprenc.
Entenc, igualment, que les bones notícies, com ara que la majoria de funcionaris treballem, no són mai notícia i molt menys encara material cinematogràfic o literari. Sí que ho és, en canvi, ridiculitzar els servidors públics, fent-los passar pels pícaros de l'actualitat, corruptes de mig pèl que busquen el benefici propi sense risc ni esforç, l'únic mèrit dels quals només ha estat superar un concurs públic suposadament transparent. Jo mateix no vaig poder evitar la temptació de dedicar el relat breu Per escriure un conte en una jornada laboral d'agost a un avorrit funcionari amb ínfules literàries, un personatge, per suposat, totalment inventat...
Els funcionaris inspirem una sàtira que, en el fons, és una crítica a tot el sistema, a una meritocràcia mal entesa que permet que els més furbi ocupin llocs fixos que ni mereixen ni els mereixen. El fil invisible de l'abús de la cosa pública en benefici propi uneix països tan diferents com el Regne Unit, Itàlia, França o Catalunya. I si bé això és greu, almenys permet que ens en puguem riure plegats. Aquí us deixo quatre ficcions (dues audiovisuals i dues literàries) que fan befa de servidors públics poc exemplars, i sobretot de les burocràcies kafkianes on pul·lulen, que m'han fet passar molt bones estones i, he d'admetre-ho, també vergonya aliena per la part de veritat que contenen.
Sí, ministre (1980-84) - Sí, primer ministre (1986-87)

Aquest cim de l'humor britànic televisiu és un retrat de la incompetència política, però també del poder velat dels alts funcionaris, autèntics guardians de l'immobilisme. La ploma esmoladíssima dels guionistes Antony Jay i Jonathan Lynn va crear un personatge per a la posteritat, el secretari permanent Sir Humphrey Appleby, interpretat per un immillorable Nigel Hawthorne. No fer res i, sobretot, evitar que el polític de torn ho faci és la missió de la qual surt sempre airós, malgrat la ingènua incompetència de l'entranyable Jim Hacker.
Un italià a Noruega (2016)

Checco Zalone, còmic molt popular a Itàlia, va aconseguir un èxit cinematogràfic sense precedents escrivint i protagonitzant aquesta divertida però poc refinada sàtira sobre un funcionari "vocacional", gandul i immadur, que es nega a acceptar un canvi de destí forçós arran de la reforma administrativa de 2015. Seguint l'estela de títols com Benvinguts al nord i el seu remake italià, Benvinguts al sud, el film juga amb gràcia amb els pitjors tòpics associats als membres de la funció pública i al caràcter mediterrani. La carrera internacional del film demostra que la mala fama dels funcionaris és quasi universal.
Absolument dé-bor-dée! ou le paradoxe du fonctionnaire (2010)

Quina millor promoció hi ha per a una sàtira contra el funcionariat que el fet que la seva autora fos suspesa temporalment de feina i sou a l'administració on treballava? El motiu del càstig no va ser que escrigués la novel·la en horari laboral sinó un pretès incompliment del deure de reserva professional. Aurélie Boullet, sota el nom de ploma de Zoé Shepard, va tirar amb bala contra l'absurditat i la inoperància burocràtiques que aixopluguen incompetents que ignoren ser-ho i, malauradament, va encertar de ple amb aquest molt divertit pamflet. Intocable després de l'èxit assolit tant a França com a l'estranger, va reblar el clau amb dues novel·les més sobre el tema. Riure per no plorar.
Jo també vull ser funcionari (2010)

Sempre s'ha dit que a Catalunya sobren nivells administratius, tot i que sigui el territori de l'Estat espanyol amb menys funcionaris per habitant. En tot cas n'hi ha suficients i prou malfeiners i trepes com perquè la filòloga i escriptora Antònia Carré-Pons pugui mofar-se de la quotidianitat d'un grup de treballadors públics d'una administració indeterminada. Aquesta novel·la breu i hilarant carrega les tintes en la manca d'escrúpols inherent a la condició humana i l'habilitat per aprofitar-se d'un sistema imperfecte que, a la curta o a la llarga, ha de canviar. I si no canvia, qui dia passa, trienni empeny.
Octubre de 2025.