Els meus viatges "de repetició", aquells en què torno a ciutats que quasi em conec de memòria, normalment es justifiquen per les arts escèniques i el cinema que hi vaig a veure. Aquest cop no ha estat així; la meva recent estada a Milà s’ha articulat al voltant d'un vell deute, el que tenia amb la Pinacoteca di Brera, una d’aquelles visites sistemàticament posposades, potser perquè saps que són obligades, que ha trobat finalment el seu moment sota la grisor i el plugim del gener llombard. Per què ara i no en qualsevol dels altres moments dels darrers 25 anys en què m'he passejat per la ciutat? La resposta la té Giorgio Armani.
Soc sacríleg de mena i per això em seduïa d'allò més la idea de veure la mostra Giorgio Armani. Milano, per amore en un espai consagrat a la pintura italiana dels segles XIII al XX. Vull insistir en el fet que més d'un centenar de creacions del desaparegut modista no tan sols s'exhibien "al palau" de Brera sinó "entre els quadres", com si fossin dones i homes invisibles visitant la pinacoteca. Mai havia assistit a una exposició que no s'imposa sinó que se suggereix, que genera un contrast constant no només de colors i matèries sinó també de visions del món antagòniques, això és entre una societat teocràtica que ha durat segles i una societat hedonista, recent, que té en l'alta costura i a Milà els seus puntals més ferms.
Veure un vestit de seda d’un blau-nit-quasi-negre al costat d’un Caravaggio és entendre que el clarobscur no és només una tècnica pictòrica, sinó una manera de mirar el món. Els dissenys d’Armani comparteixen amb Canaletto la precisió de la línia i amb el romanticisme d'Hayez, una elegància austera, despullada de qualsevol ornament superflu. En aquestes sales que li són impròpies, la moda deixa de ser una mercaderia per esdevenir una qüestió de proporció i d'harmonia. I si això no és art, hi és ben a prop.
Giorgio Armani és, per dret propi, una peça de museu. Com també ho és Antonio Stradivari, orgull de la ciutat de Cremona, capital de província que desconeixia i que sorprèn el visitant amb un patrimoni excepcional que culmina al Museo del violino. Aquest espai, més que veure'l, s'ha d'escoltar amb la immobilitat reverencial que mereixen els instruments d'època que, cada diumenge, tornen del passat per sonar a l'auditori del museu davant d'un públic bocabadat.
La bellesa més absoluta, però, sovint té un contrapunt prosaic, un bany de realitat que esmicola la màgia. Mentre m’encaminava cap a l'audició sota la pluja fina, una imatge em deixava un regust de tristor difícil de fer anar coll avall: el Cinema Tognazzi tancat. Les cartelleres buides i les persianes baixades d’una sala que duia el nom d’un dels gegants de la commedia all'italiana, per més inri fill de Cremona, eren el recordatori cruel de la fragilitat de la cultura i de la dictadura de l'economia. El cinema ja és també una peça de museu.
Aquest malestar, però, s'esvairia de la mà de la violinista Lena Yokoyama amb les notes que extreia del Stradivari "Golden Bell" 1668. Escoltar el 2026 un instrument del segle XVII és una anomalia temporal prodigiosa i, tot i que més que un melòman soc un simple aficionat, m'he sentit privilegiat. El programa passava de la precisió de Vivaldi al dramatisme romàntic de Mascagni, però el moment de transcendència arribaria amb l'última peça, el tema central de Cinema Paradiso. En sentir la melodia de Morricone sorgir de la fusta del "Golden Bell", el Cinema Tognazzi reobria emocionalment; dos moments del passat, un remot i l'altre més recent, connectaven per afirmar que la immortalitat no és una qüestió d'acumular temps, sinó de mantenir intacta la capacitat de commoure. Tant Giorgio Armani com Ugo Tognazzi o Antonio Stradivari van posar el seu talent al servei de la creació de la utilitat —vestits, films, violins—, no feien "estrictament" art, però la seva excel·lència mereix ser preservada i recordada. Potser en un museu.
Gener de 2026.