Potser perquè l'exposició My name is Orson Welles, que he vist a la Cinémathèque Française a mitjan desembre, m'ha deixat una empremta profunda, o potser perquè m'enyorava de París, durant aquestes llargues i sedentàries vacances de Nadal m'he dedicat a reveure —i en algun cas descobrir— bona part de la filmografia wellesiana com a realitzador i algunes de les seves interpretacions més memorables en films d'altres directors.
Han estat una quinzena de pel·lícules que m'han recordat quin artista tan singular, rebel i incomprès va ser. Avançat al seu temps ben bé dues dècades —pensem que Kubrick no es revelaria com a “autor” fins als seixanta i que Coppola o Scorsese no irromprien fins als setanta—, Welles va patir sobretot una desubicació cultural. El sistema d'estudis de Hollywood li era incompatible i més li hauria valgut ser un director italià o francès per gaudir de la llibertat d'un Fellini o un Truffaut. Mai sabrem, doncs, quin cineasta hauria estat realment, perquè mai li van permetre que ho fos de ple dret. O potser tan sols un cop, quan tenia 26 anys... i va fer història.
Per sort, la meva devedeteca contenia ja alguns títols emblemàtics per on començar, com Ciutadà Kane, El desconegut, Macbeth, El tercer home, Otel·lo, Moby Dick, El llarg i càlid estiu, The Trial i Campanades a mitjanit. Els he complementat amb l'ajut de Filmin (Una història immortal, Tomorrow is Forever) i adquirint en Blu-ray obres que, tot i haver-les vist anteriorment, faltaven a la meva col·lecció: la meravellosa versió restaurada -i molt fidel al projecte original- de Touch of Evil, Els magnífics Amberson, La dama de Xangai i Compulsion.
En aquest viatge per l'obra fílmica d'un artista irrepetible m'han acompanyat els records de la biografia que Esteve Riambau —assessor de l'exposició parisenca— va publicar a principis dels 90 i, naturalment, l'eco de l’obra teatral Su seguro servidor, Orson Welles, que també va dirigir, on Josep Maria Pou encarnava amb convicció el geni en les seves hores més baixes. Aquest retorn al meu bagatge wellesià, juntament amb el visionat gairebé obsessiu de títol rere títol, m'ha servit per constatar que la meva percepció s'ha afinat. El geni ja no m'encega només amb el seu enlluernament tècnic; ara em captiva la psicologia d'un home que va viure permanentment en contrapicat, el seu angle de rodatge per excel·lència, filmant històries com si fossin malsons. Aquesta perspectiva forçada el feia semblar un gegant, però sovint només servia per ocultar les ferides d'una carrera mutilada o mancances de pressupost. Ho veiem en els seus Macbeth i Otel·lo "low cost", en les amputades Els magnífics Amberson i La dama de Xangai, o a la fragilitat de Falstaff a Campanades a mitjanit, segurament el seu millor autoretrat i l'adaptació més original que he vist mai de la dramatúrgia de Shakespeare.
Després d'aquesta retrospectiva, tinc un veredicte personal i, evidentment, discutible: com a director, el meu “top 6” l'integren Touch of Evil, Ciutadà Kane, La dama de Xangai, El desconegut, The Trial i Campanades a mitjanit. Com a actor, la seva aparició a El tercer home eclipsa tota la resta de treballs, però els breus papers a Moby Dick i Compulsió deixen, tanmateix, una petjada indeleble en tots dos films.
Welles va néixer per interpretar gegants; sembla que gairebé desitgés ser vell i obès i, abans de ser-ho, s'hi disfressava. Es veia realment així, deformat com si fos El Greco del cinema? Fins i tot en papers purament alimentaris —com a la fluixa Istanbul o al notable melodrama Tomorrow is Forever, on apareix sota capes d'envelliment artificial— hi ha una dignitat immutable que busca la monumentalitat. Welles no omplia el pla; el dominava. Malgrat que eren interpretacions que sovint acceptava per finançar els seus propis somnis, el seu ego descomunal li impedia ser un mer executant. Fins i tot quan es llogava com a actor, sentia la pulsió d'autodirigir-se, alterant diàlegs i qüestionant la posada en escena de directors que, per a ell, només eren comparses.
Aquest mite, tan coherent en l'ordre estètic, té esquerdes quan el mires des d'un altre angle, fit a fit. Hi ha una ombra personal i ètica que el taca, un despotisme envers els seus col·laboradors i parelles que no per ser freqüent entre els grans creadors resulta menys greu. A La dama de Xangai, per exemple, va canibalitzar la seva vida utilitzant el divorci amb Rita Hayworth com a material artístic; la famosa seqüència dels miralls és la metàfora definitiva d'una existència feta de reflexos distorsionats. D’aquests miralls en surt també la patologia del narcisista; Frédéric Bonnaud, comissari de l’exposició de la Cinémathèque Française, suggeria que avui Ciutadà Kane podria titular-se Ciutadà Trump, una comparació potser injusta per a Charles Foster Kane -i també per a William Randolph Hearst-, i tanmateix encertada pel que fa a la necessitat d'un aplaudiment que mai omple el buit interior. Però quan la meva consciència topa frontalment amb el personatge és amb la fascinació de Welles pel ritu cruel de la tauromàquia. Com pot una ment tan lúcida trobar bellesa en el sacrifici d'un ésser viu? A aquesta i altres contradiccions va donar-hi resposta un altre geni, l'aparentment més dòcil Billy Wilder: "Ningú és perfecte".
No sé si Welles va ser el director nord-americà més genial de la seva generació, però sí el més avantguardista i indomesticable, i la quantitat de projectes avortats, inacabats o estrenats pòstumament en són la prova. Mai sabrem quins films ens hauria llegat si, com Lang o Hitchcock, hagués transigit amb els estudis a canvi de poder mostrar flaixos de genialitat. Algú que gosava cloure un film dient “My name is Orson Welles” no podia acceptar ser un autor a mitges. Per a ell era molt millor anunciar menjar per a gossos que claudicar davant d'una indústria que no tolera els déus i que, en repudiar-los, els eleva paradoxalment a la categoria de mites: All's well that ends Welles.
Gener de 2026.