Ganes de cultura

Truffaut és el cineasta francès més conegut de la segona meitat del segle XX i, especialment, de la generació de la Nouvelle Vague, moviment que va contribuir a fundar com a crític i com a realitzador. La seva vida novel·lesca es confon sovint amb la seva obra i un elevat nombre de personatges dels seus films mostren no poques semblances amb ell. El petit François no va ser un nen desitjat. De fet, ni tan sols era fill del Sr. Truffaut i, com que sa mare el detestava, va passar moltes hores amb les àvies, que li van inculcar el gust per la lectura, una de les seves grans passions. Però el cinema va esdevenir ben aviat el seu refugi predilecte: va començar a freqüentar les sales als vuit anys, sovint fent campana. Ell mateix confessa que va veure les seves primeres dues-centes pel·lícules d'amagat. Va convertir-se, doncs, en un cinèfil precoç que ja el 1946 fundava un cineclub (el Cercle Cinémane) i el 1950 publicava la primera crítica, un text sobre La Regla del Juego (La règle du...

La nit de cap d’any, el notari Martinaud és convocat a comissaria per testimoniar sobre la violació i l’assassinat d’una nena de vuit anys, el cos de la qual va descobrir uns dies enrere mentre passejava pel bosc. Les preguntes implacables de l’inspector Gallien revelen ben aviat les incongruències del testimoni del notari qui, a més, es trobava inexplicablement al lloc d’un altre crim similar, unes setmanes abans. Sense quasi adonar-se, l’altiu Martinaud passa de testimoni a acusat i és arrestat preventivament. L’inspector és requerit pel comissari territorial que li aconsella extremada prudència en el cas, donada la posició social i la influència de l’acusat. Durant la seva absència, però, Martinaud és víctima d’un excés de zel policíac a mans de l’inspector Belmont. Colpejat i humiliat, el notari intenta fugir de la comissaria, tot just quan arriba Gallien que aconsegueix reconduir la situació i arrencar-li confessions sobre la seva vida íntima que l’exculpen del primer crim: des ...

Pierre Lachenay, director d’una revista literària, casat i pare de família, coneix la Nicole, hostessa d’avió, durant un viatge de treball a Lisboa. Es fan amants i posteriorment continuen la seva relació a París. En Pierre, cada cop més enamorat, la porta de cap de setmana fora de la capital, se separa de la seva dona, la Franca, i proposa a la Nicole de casar-se. Ella, però, el rebutja i l’abandona. Aleshores, en Pierre intentarà, en va, tornar amb la seva esposa. La Franca sospita que la separació és a causa d’una altra dona i, per atzar, descobreix al diari l’adulteri del seu marit. En un atac de gelosia, va a trobar-lo al seu restaurant preferit i el mata, a boca de canó, amb un fusell de caça. Segons confessava el propi François Truffaut, La peau douce  està inspirada en una crònica de successos que va llegir als diaris. Al director francès, però, li va interessar molt més mostrar minuciosament la relació adúltera dels protagonistes que no pas la recreació de l’assassinat. A...

Si us deliu pels melodrames amb interpretacions sentides però no histriòniques, que tinguin com a ingredient bàsic una bona dosi de crítica a la doble moral i on el sexe suggerit –censura de l’època obliga- sigui un dels motors de l’acció, tot plegat filmat en un exquisit blanc i negre, aleshores, Un lloc a dalt de tot (1958) no pot faltar a la vostra devedeteca. Room at the top , en la seva versió original, és una de les millors mostres del “Free Cinema”, moviment que a cavall dels 50 i dels 60 va renovar la temàtica i les formes anquilosades de la indústria britànica, com també ho estava fent contemporàniament la “Nouvelle Vague” a França. A diferència dels melodrames nord-americans de la mateixa època, Un lloc a dalt de tot va un xic més enllà de la visió edulcorada i conservadora pròpia del gènere per mostrar amb asèptica fredor uns personatges gens modèlics que encarnen defectes tan humans com l’arribisme, la traïció als propis orígens i l’amoralitat. L’artífex d’aquesta petita j...

A Stupeur et tremblements (Estupor i tremolors), el realitzador de la celebrada i exquisida Tots els matins del món  (Tous les matins du monde), Alain Corneau, adapta amb bon pols la novel·la més coneguda de la belga Amélie Nothomb, tot un fenomen literari als països francòfons, molt apreciada també a casa nostra on alguns títols ja disposen de versió catalana. L’argument del llibre i de la pel·lícula ens mostra les dificultats irresolubles d’una europea, Amélie, per sobreviure a l’entramat de relacions de subordinació i codis de comportament imperants en una multinacional japonesa on, inicialment, treballa d’intèrpret. Els malentesos creixents amb els seus caps la van empenyent vers un abisme d’incomprensió i de vexació professional i personal que la degraden fins a esdevenir responsable dels lavabos. Tot plegat ve a ser una relectura de El procés de Kafka, en clau irònica, on l’absurd arriba a límits quasi grotescos si es té en compte que la protagonista ja havia viscut al Japó...

En Guido, un somiatruites d’origen hebreu, s’enamora bojament de la Dora, la mestra d’escola local i promesa d’un jerarca feixista. Autèntic geni de la seducció, Guido s’enginya les estratagemes més delirants per seduir-la. Uns anys més tard, casat ja amb la Dora i pare del petit Giosuè, són deportats a un camp de concentració. La Dora, que no és jueva, decideix acompanyar el marit i el fill en la seva dissort, però són reclosos en camps separats. En el seu internament, només dos objectius fan que Guido resisteixi: enviar missatges d’amor a la Dora i amagar al seu fill la realitat, convencent-lo que tot és un joc en què el guanyador obté un carro de combat. Durant l’alliberament del camp, perdrà la vida en el seu darrer però reeixit intent per salvar la del seu fill. Roberto Benigni torna a estar d’actualitat arran de l’estrena aquest estiu del seu darrer film El tigre i la neu (La tigre e la neve , 2005), un èxit considerable amb el qual el cineasta toscà ha refet el seu prestigi m...