La nit de cap d’any, el notari Martinaud és convocat a comissaria per testimoniar sobre la violació i l’assassinat d’una nena de vuit anys, el cos de la qual va descobrir uns dies enrere mentre passejava pel bosc. Les preguntes implacables de l’inspector Gallien revelen ben aviat les incongruències del testimoni del notari qui, a més, es trobava inexplicablement al lloc d’un altre crim similar, unes setmanes abans. Sense quasi adonar-se, l’altiu Martinaud passa de testimoni a acusat i és arrestat preventivament.
L’inspector és requerit pel comissari territorial que li aconsella extremada prudència en el cas, donada la posició social i la influència de l’acusat. Durant la seva absència, però, Martinaud és víctima d’un excés de zel policíac a mans de l’inspector Belmont. Colpejat i humiliat, el notari intenta fugir de la comissaria, tot just quan arriba Gallien que aconsegueix reconduir la situació i arrencar-li confessions sobre la seva vida íntima que l’exculpen del primer crim: des de ja fa anys, la seva esposa i ell no tenen relacions i la nit dels fets era amb una prostituta de carrer.
Aleshores entra en escena espontàniament la Chantal, la dona de Martinaud, que destrossa la coartada del marit amb la seva declaració. Segons ella, el motiu que facin cambra a part es remunta a un Nadal de fa deu anys en què va presenciar les proposicions deshonestes que el seu marit feia a la seva neboda menor de edat.
L’inspector explica a Martinaud la trobada amb la seva esposa i ell, ensorrat i convençut que la Chantal li ha detallat les seves tendències pedòfiles, es confessa autor dels dos assassinats.
Quan el cas sembla tancat, la policia descobreix una tercera víctima al maleter d’un vehicle robat, el propietari del qual és a comissaria denunciant el furt. La dona de Martinaud presencia aquests esdeveniments i es fica dins del seu cotxe, aparentment per esperar el marit. Quan Martinaud, ja lliure dels càrrecs, puja a l’automòbil, descobreix horroritzat que Chantal s’ha suïcidat d’un tret. Desencaixat, crida l’inspector, qui creia finalment acabada la seva llarga i poc gratificant jornada laboral. Són les set del matí de primer d’any i la feina continua...
Recompensat amb diversos guardons –entre els quals el Cèsar al millor guió i actor, el premi del Jurat del Festival de Cinema de Montreal i el del Sindicat de Crítics francesos al millor film– aquest angoixant polar figura entre el més destacat de la filmografia de Claude Miller. Aquest director, no especialment prolífic, va formar-se com a ajudant de realització de diversos mestres com Robert Bresson, François Truffaut, Jean-Luc Godard i Jacques Demy, i entre les seves millors pel·lícules es compten també La mejor manera de andar (La meilleure façon de marcher, 1975) i La pequeña ladrona (La belle noiseuse, 1989)
Pel·lícula de guió precís i teatral, el seu principal al·licient és un repartiment en estat de gràcia: el veterà Lino Ventura està excel·lent en el rol d’inspector desencantat i ple d’humanitat, i el premiat Michel Serrault encarna amb convicció el paper de pobre home ric, mesquí i buit. Aquest duel interpretatiu és esquitxat per la breu però imprescindible presència d’una fantasmagòrica Romy Schneider, que oferia la seva penúltima interpretació a la pantalla. La unitat espacial (la sòrdida comissaria) i temporal (la nit de cap d’any) contribueix a mantenir la tensió durant tot el minutatge d’aquest remarcable film que és una crítica mordaç de la mediocritat de la burgesia de províncies francesa. L’any 2001, va ser objecte d’un remake nord-americà força inferior, Bajo sospecha (Under suspicion).
Agost de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat