Truffaut és el cineasta francès més conegut de la segona meitat del segle XX i, especialment, de la generació de la Nouvelle Vague, moviment que va contribuir a fundar com a crític i com a realitzador.
La seva vida novel·lesca es confon sovint amb la seva obra i un elevat nombre de personatges dels seus films mostren no poques semblances amb ell. El petit François no va ser un nen desitjat. De fet, ni tan sols era fill del Sr. Truffaut i, com que sa mare el detestava, va passar moltes hores amb les àvies, que li van inculcar el gust per la lectura, una de les seves grans passions.
Però el cinema va esdevenir ben aviat el seu refugi predilecte: va començar a freqüentar les sales als vuit anys, sovint fent campana. Ell mateix confessa que va veure les seves primeres dues-centes pel·lícules d'amagat. Va convertir-se, doncs, en un cinèfil precoç que ja el 1946 fundava un cineclub (el Cercle Cinémane) i el 1950 publicava la primera crítica, un text sobre La Regla del Juego (La règle du jeu, 1939), de Jean Renoir.
El crític cinematogràfic André Bazin va donar al jove i esgarriat Truffaut (que ja havia estat internat en un centre per a menors, el 1946, i empresonat per desertor durant la guerra d'Indoxina, el 1951) l'oportunitat de la seva vida en acollir-lo a casa i oferir-li d'escriure per a la seva revista "Cahiers du cinéma". A partir del 1953, Truffaut comença a publicar-hi regularment i, amb altres contemporanis seus com Claude Chabrol, Jean-Luc Godard i Eric Rohmer, també futurs realitzadors, revolucionarà la noció que es tenia a França del cinema.
Tots ells eren crítics estrictes, però Truffaut era, possiblement, el més sever. Tant ell com els seus col·legues estaven contra un cert cinema francès que anomenaven pejorativament "de qualitat", i que consideraven passat de moda, impersonal i allunyat de la realitat. Per aquest motiu, van erigir-se en defensors de la idea que el cineasta és el veritable autor de tota pel·lícula: per a ells, el cinema era com qualsevol altra manifestació artística. Paradoxalment, defensaven la sèrie B nord-americana -el cinema policíac, en particular- i tot un seguit de realitzadors abans considerats com estrictament comercials.
La idea del cinema que Truffaut defensava està continguda en el seu llibre Las películas de mi vida (Les films de ma vie, 1975), una compilació d'articles publicats entre el 1954 i el 1958, i d'altres inèdits, més recents, escrits per plaer. Entre els seus directors preferits, i que va ajudar a valorar, es troben Fellini, Chaplin, Renoir, Buñuel, Welles, Rossellini, Ford, Wilder,... tots ells considerats avui clàssics incontestables.Truffaut va conservar durant tota la seva vida el gust per escriure, com ho demostren les 500 cartes recollides al volum Correspondance (1988). Però, possiblement, el seu llibre més cèlebre sigui Hitchcock-Truffaut. Aparegut el 1966 amb el títol de El cine según Hitchcock (Le cinéma selon Hitchcock), és una exhaustiva entrevista amb el realitzador anglès que ha quedat com un dels estudis més complets de la seva obra. Alguns anys després, el 1983, Truffaut va afegir-hi un darrer capítol dedicat als quatre últims films de Hitchcock.
Sota l'etiqueta de Nouvelle Vague, inventada per la periodista Françoise Giroud el 1958, hi trobem un grup de joves cineastes francesos, molt diferents entre ells a nivell formal, però amb el desig comú de produir un cinema valent, provocatiu, anticonformista, crític, realista, i ... barat! Per aquests motius, aquests realitzadors escriuran els seus propis guions i els rodaran al carrer o en pisos, en blanc i negre, sovint amb actors aficionats o poc coneguts, elements que no els impediran obtenir els premis internacionals més prestigiosos. Als noms ja citats de Truffaut, Godard, Rohmer i Chabrol, cal afegir els d'Alain Resnais, Jacques Rivette, Agnès Varda, Roger Vadim o Louis Malle per completar el moviment que va capgirar el cinema gal. El 1957, Truffaut escrivia una mena de definició "avant la lettre" de la Nouvelle Vague: "El cinema de demà serà més personal que una novel·la individual o autobiogràfica. Els joves cineastes s'expressaran en primera persona i ens explicaran allò que els passa: la història del seu primer o darrer amor, el seu posicionament polític, un relat de viatges, una malaltia, la "mili", el seu casament, les últimes vacances,... i això agradarà perquè serà veritable i nou... El film de demà serà un acte d'amor".
François Truffaut va realitzar, entre 1954 i 1983, 25 films (4 curts i 21 llargs). La seva primera experiència darrera la càmera va ser un brevíssim curt, completament amateur, anomenat Una visita (Une visite, 1954) que, en les seves paraules, li va ensenyar "allò que no s'ha de fer en cinema". Després de dos curts més, Los mocosos, (Les mistons, 1957) -el més famós- i Historia de agua (Histoire d'eau, 1958) -avui totalment oblidat-, la consagració de Truffaut com a cineasta arriba el 1959 amb Los cuatrocientos golpes (Les quatre-cents coups), film guanyador del festival de Cannes. Aquesta història d'un nen problemàtic, rebel, no desitjat com el mateix Truffaut, que es dedica a fer "les mil i una" malifetes (aquesta seria la traducció literal del títol) alhora que busca en va l'afecte dels seus progenitors, va ser l'acta de naixement d'un personatge per a la història del cinema: Antoine Doinel. Posteriorment, aquest antiheroi es faria gran i protagonitzaria, ja en clau de comèdia romàntica, tres llargmetratges més: Besos robados (Baisers volés, 1968), Domicilio conyugal (Domicile conjugal, 1970) i El amor en fuga (L'amour en fuite, 1979). Igualment, trobem Doinel a l'esquetx Antoine y Colette (Antoine et Colette) del film d'episodis L'amour à vingt ans (1962). El paper va ser sempre interpretat magistralment per Jean-Pierre Léaud, actor molt estimat per Truffaut. La infantesa va interessar sempre Truffaut, per la qual cosa va dedicar-li també El pequeño salvaje (L'enfant sauvage, 1969) i La piel dura (L'argent de poche, 1976), dos films quasi documentals, força diferents de la resta de la seva obra.
Altres passions seves, com ara els llibres, el teatre, el cinema i la sèrie negra americana trobarien la seva plasmació fílmica en els títols ressenyats a continuació: Farenheit 451 (1966), l'únic que va rodar fora de França, és una declaració d'amor a la literatura sota l'aparença d'un relat futurista que va guanyant amb el pas dels anys. Amb deu premis Cèsar va ser recompensada El último metro (Le dernier métro, 1980), un homenatge al teatre i als records de l'Ocupació alemanya. Igualment, un altre cant d'amor, en aquest cas al cinema, li va proporcionar l'Òscar de Hollywood per La noche americana (La nuit américaine, 1973). Menys èxit van assolir els films d'intriga de Truffaut, com Disparad sobre el pianista (Tirez sur le pianiste, 1960), La novia vestia de negro (La mariée était en noir, 1967), La sirena del Mississippi (La sirène du Mississippi, 1968), Una chica tan decente como yo (Une belle fille comme moi, 1972) o la seva darrera obra, Vivamente el domingo (Vivement dimanche!, 1983).
Possiblement, la imatge que ha perdurat de Truffaut és la d'un realitzador que narrava històries "d'amour fou" i de passió prohibida, com les de Jules y Jim (Jules et Jim, 1962), La piel suave (La peau douce, 1964), Las dos inglesas y el amor (Les deux anglaises et le continent, 1970), Diario íntimo de Adèle H (L'histoire d'Adèle H., 1975), El amante del amor (L'homme qui aimait les femmes, (1977), La habitación verde (La chambre verte, 1978) o La mujer de al lado (La femme d'à côté, 1981).
Els detractors de Truffaut afirmen que la revolució cinematogràfica que proposava quan exercia de crític va quedar-se en paraules, ja que va rodar un cinema clàssic i acadèmic que només ha servit per representar França als grans festivals. Se li retreu, també, el seu narcisisme que l'ha dut no només a escriure els seus propis guions sinó també a interpretar el paper principal en alguns dels seus films, tot i ser un actor mediocre. Tanmateix, Spielberg va comptar amb ell per encarnar el científic d'Encuentros en la tercera fase (Close Encounters of the Third Kind, 1977).
Els seus partidaris, per contra, creuen que no pot menysprear-se la seva capacitat d'internacionalitzar el cinema gal; entre els seus intèrprets trobem la majoria de les estrelles d'aquella cinematografia (Aznavour, Moreau, Belmondo, Deneuve, Adjani, Baye, Depardieu, Ardant, Trintignant,...) la celebritat de les quals va contribuir a incrementar. En tot cas, tant els uns com els altres reconeixen que va ser l'únic realitzador de la Nouvelle Vague capaç d'haver reeixit una obra personal sense haver perdut el contacte amb el públic, una obra que ha sabut continuar la tradició francesa de l'observació de la vida quotidiana i de les tipologies humanes.
Agost de 2006. Revisat el gener de 2007.
Els detractors de Truffaut afirmen que la revolució cinematogràfica que proposava quan exercia de crític va quedar-se en paraules, ja que va rodar un cinema clàssic i acadèmic que només ha servit per representar França als grans festivals. Se li retreu, també, el seu narcisisme que l'ha dut no només a escriure els seus propis guions sinó també a interpretar el paper principal en alguns dels seus films, tot i ser un actor mediocre. Tanmateix, Spielberg va comptar amb ell per encarnar el científic d'Encuentros en la tercera fase (Close Encounters of the Third Kind, 1977).
Els seus partidaris, per contra, creuen que no pot menysprear-se la seva capacitat d'internacionalitzar el cinema gal; entre els seus intèrprets trobem la majoria de les estrelles d'aquella cinematografia (Aznavour, Moreau, Belmondo, Deneuve, Adjani, Baye, Depardieu, Ardant, Trintignant,...) la celebritat de les quals va contribuir a incrementar. En tot cas, tant els uns com els altres reconeixen que va ser l'únic realitzador de la Nouvelle Vague capaç d'haver reeixit una obra personal sense haver perdut el contacte amb el públic, una obra que ha sabut continuar la tradició francesa de l'observació de la vida quotidiana i de les tipologies humanes.
Agost de 2006. Revisat el gener de 2007.