En Guido, un somiatruites d’origen hebreu, s’enamora bojament de la Dora, la mestra d’escola local i promesa d’un jerarca feixista. Autèntic geni de la seducció, Guido s’enginya les estratagemes més delirants per seduir-la. Uns anys més tard, casat ja amb la Dora i pare del petit Giosuè, són deportats a un camp de concentració. La Dora, que no és jueva, decideix acompanyar el marit i el fill en la seva dissort, però són reclosos en camps separats. En el seu internament, només dos objectius fan que Guido resisteixi: enviar missatges d’amor a la Dora i amagar al seu fill la realitat, convencent-lo que tot és un joc en què el guanyador obté un carro de combat. Durant l’alliberament del camp, perdrà la vida en el seu darrer però reeixit intent per salvar la del seu fill.
Roberto Benigni torna a estar d’actualitat arran de l’estrena aquest estiu del seu darrer film El tigre i la neu (La tigre e la neve, 2005), un èxit considerable amb el qual el cineasta toscà ha refet el seu prestigi malmès pel fracàs de la seva personal versió de Pinocchio (2002), la qual no s’ha estrenat mai als cinemes de casa nostra. Es un bon moment, doncs, per recordar la que pot considerar-se unànimement, fins ara, la seva pel·lícula més rodona i la que conté el bo i millor del seu talent artístic: La vida és bella (La vita è bella, 1997).
A La vida és bella, Benigni va aconseguir el que semblava una fórmula amb molt pocs números per triomfar: combinar la comèdia bufonesca, paròdica i vital pròpia de la seva filmografia anterior - com a Il piccolo diavolo (1988), Johnny Escuradents (Johnny Stechino, 1991) o El monstre (Il mostro, 1994)- amb la intocable tragèdia de l’holocaust hebreu. Amb aquesta pel·lícula divertida, tendra i optimista aconseguia una trentena de guardons internacionals i el major èxit de la història del cinema italià. Un èxit del qual ni ell ni aquesta cinematografia en crisi permanent han sabut treure tot el partit possible.
L’aposta de Benigni era argumentalment molt arriscada i, amb anterioritat, només se n’havien sortit mestres de l’alçada de Charles Chaplin (The Great Dictator, 1940) i d’Ernst Lubitsch (To be or not to be, 1942). Però, gràcies al to de faula que el realitzador, guionista i actor va saber imprimir a la totalitat de l’obra, la vitalitat i l’humor delirant presents a la primera meitat del film (la conquista de la seva estimada) s’estenen sense problemes de coherència a la segona part (l’internament al camp de concentració). Per reeixir en els seus propòsits, “Benignaccio” (com se’l coneix a Itàlia) havia de mantenir el mateix nivell còmic en tot el metratge ja que no hagués estat versemblant com a actor dramàtic. Com a intèrpret és, admetem-ho, limitat, sempre fa d’ell mateix i la majoria dels seus films són meres excuses per desplegar la seva vis còmica, sovint un pèl histriònica. Aquest és un dels retrets que sovint li fan els seus detractors, oblidant que Benigni va ser còmic de cabaret abans que cineasta i que és un hereu directe de la commedia dell’arte, on ell es reserva sempre el rol d’Arlequí, com ho evidencien la seva presència escènica i declamatòria.
Es precisament per la seva manera tan peculiar d’interpretar - Benigni és com Cantinflas, inimaginable en una altra llengua i cultura que no sigui la seva- que mereix ser reconeguda la feina de l’actor de doblatge Jordi Brau, especialitzat en histrions tipus Sean Penn, Kenneth Brannagh o Robin Williams, i que per a La vida és bella va demostrar amb escreix el seu talent i la seva professionalitat.
La versió que, des de fa uns anys, disposem en DVD és substancialment millor que la majoria d’edicions de casa nostra. A part d’un bon grapat de continguts extres, Lauren no va tractar aquest cop l’espectador català d’analfabet i va incloure el subtitulat en la nostra llengua. Esprem que mantinguin aquest títol força temps al seu catàleg.
L’argument de La vida és bella està trufat d’escenes hilarants i molt ben lligades, a diferència del que succeeix en altres films de Benigni. Es antològica la que obre el film, on una multitud el pren pel rei d’Itàlia quan, amb el braç en alt, demana pas perquè se li ha desfrenat el cotxe. Es anar sense frens una metàfora del feixisme? Potser sí, però la seqüència més carregada de sentit, aquella en què tragèdia i comèdia és fonen harmònicament, la que sintetitza l’esperit del film, és la que té lloc al barracó del camp de concentració: un malcarat cap nazi explica en alemany les duríssimes regles a observar. Els espectadors podem seguir la traducció real del diàleg mitjançant els subtítols alhora que Benigni “tradueix” en italià per al seu fill les rocambolesques regles d’un joc mentre els seus companys de captiveri el miren astorats. Més que mai, és vàlid l’aforisme italià traduttore, traditore aplicat a aquest fantasista contumaç que, per amor, s’aferra a la mentida com a únic mitjà de sobreviure quan la veritat és insostenible.
Agost de 2006. Publicat a www.totcinema.cat.