CRÍTICA: La peau douce

Pierre Lachenay, director d’una revista literària, casat i pare de família, coneix la Nicole, hostessa d’avió, durant un viatge de treball a Lisboa. Es fan amants i posteriorment continuen la seva relació a París. En Pierre, cada cop més enamorat, la porta de cap de setmana fora de la capital, se separa de la seva dona, la Franca, i proposa a la Nicole de casar-se. Ella, però, el rebutja i l’abandona. Aleshores, en Pierre intentarà, en va, tornar amb la seva esposa.

La Franca sospita que la separació és a causa d’una altra dona i, per atzar, descobreix al diari l’adulteri del seu marit. En un atac de gelosia, va a trobar-lo al seu restaurant preferit i el mata, a boca de canó, amb un fusell de caça.

Segons confessava el propi François Truffaut, La peau douce està inspirada en una crònica de successos que va llegir als diaris. Al director francès, però, li va interessar molt més mostrar minuciosament la relació adúltera dels protagonistes que no pas la recreació de l’assassinat. Així, en el film podem gaudir dels retrats molt versemblants d’un home madur (magnífic Jean Desailly) que crema els seus darrers cartutxos abocant-se a un amour fou, i d’una jove (la malaurada Françoise Dorleac) que viu l’aventura amb la lleugeresa pròpia de la seva edat.

Aquest tercer llargmetratge de Truffaut va ser molt mal acollit pel públic en el seu moment i va suposar el seu primer fracàs econòmic. Tanmateix, el pas dels anys s’ha encarregat de col·locar-lo entre les seves obres cabdals.

Agost de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat