Aclariment: Salvador (Puig Antich) vol ser i és, manifestament, un producte comercial que tracta un tema d’interès humà, d’aquells que desvetllen sentiments apassionats i generen una fàcil identificació de l’espectador amb el protagonista. Amb aquestes premisses, legítimes, podríem confeccionar una llarga llista d’obres mestres del setè art d’arreu. Però, ai las!, Salvador és una pel·lícula produïda a Catalunya i d’aquest fet sorgeixen els seus inconvenients extracinematogràfics.
La polèmica ha esquitxat aquest film des de bon començament i des de totes les òptiques. Per una banda, n’hi ha que la troben massa efectista, excessivament centrada en un drama familiar que provoca la llàgrima segura en l’espectador i que impedeix l’anàlisi rigorosa dels fets. També hi són aquells que l’acusen de desvirtuar l’ideari real del protagonista, d’aigualir els seus postulats anarquistes i d’oblidar altres noms propis de la història tant o més rellevants en la lluita antifranquista que el mateix Puig Antich. Tampoc no hi falta un cantautor que es despenja amb què la banda sonora composta per Lluís Llach ha oblidat –expressament?- la seva cançó insígnia que, segons afirma, forma part de la memòria musical del país i testimonia aquells fets més que no pas “I si canto trist”. I per últim, des de les files dels defensors de la llengua, es denuncia que la presència del català als diàlegs queda relegada a la simple anècdota -el gruix narratiu del film és en castellà- i es discrepa amb l’elecció d’actors no catalans per als papers principals, ja que tot plegat evidencia un provincianisme malaltís que busca a qualsevol preu una millor acceptació del producte a l’Espanya plural.
Tots aquests arguments tenen, com no, part de raó però no per això deixem d’estar davant d’un film molt digne, prou ben realitzat i interpretat en el seu conjunt, encara que no assoleixi l’alçada de peces clau del cinema polític en què s’emmiralla, com ara Z (Costa-Gavras, 1969), Sacco e Vanzetti (Giuliano Montaldo, 1971), Il caso Moro (Giuseppe Ferrara, 1986) o JFK (Oliver Stone, 1991). Es jutja Salvador amb una severitat que no s’aplica a altres produccions i només pel simple fet d’haver-se beneficiat del reconeixement de la darrera edició del Festival de Cannes i de no ser un fracàs comercial a casa nostra. Patim els catalans d’autoodi i enveja crònics? O tan sols és que alguns han vist com s’esvaïen les seves expectatives de notorietat?
Per començar, la trista història de Puig Antich és una tragèdia humana i no cal esforçar-s’hi gaire perquè sentim empatia pel personatge i pel seu entorn familiar. Dos fets hi ajuden: la joventut del condemnat i l’antifranquisme de bona part del públic objectiu del film (pocs nostàlgics del règim deuen haver-la anat a veure). Es lícit mostrar l’angoixa de l’advocat Oriol Arau i de les germanes Puig Antich quan s’adonen que ja no hi ha res a fer per l’encausat? I tant que sí! Una altra cosa és que n’hi hagi que prefereixin per aquests temes sensibles un tractament més asèptic, semidocumental, que hauria donat lloc a una altra pel·lícula i que hauria arribat a molta menys gent. No ho oblidem, la indústria del cinema no és una ONG, ni tan sols a Europa on és impossible rodar i estrenar sense les subvencions de rigor. Recordem, sense anar més lluny en el temps i en l’espai, com va passar de desapercebut l’honest documental del valencià Joan Dolç, La mort de ningú. L’enigma Heinz Ches (2004), dedicat al pres que va ser executat, a Tarragona, el mateix dia que Puig Antich, acusat de matar un Guàrdia Civil. Aquesta cinta es va estrenar quasi d’amagat als cinemes Verdi fa un parell d’anys i la seva repercussió va ser pràcticament nul·la a tots els nivells.
Adoptar el recurs de narrar quasi la totalitat de la història focalitzant-la en el seu protagonista ajuda a la identificació de l’espectador i també permet que l’intèrpret principal es llueixi. Es de justícia admetre que Daniel Brühl aprofita aquesta oportunitat per demostrar que té fusta de gran actor, que la seva mirada expressa mil matisos, i que no s’encongeix davant del repte de parlar en un català més que convincent tot i no ser aquesta la seva llengua materna, malgrat els seus orígens barcelonins.
A més de la figura central de Puig Antich, el guió triangular de Lluís Arcarazo se sustenta en dos altres vèrtexs que exerceixen de contrapunt: l’advocat defensor i un funcionari de la Model. Si bé els actors que els encarnen -Tristán Ulloa i Leonardo Sbaraglia, respectivament- ofereixen composicions estimables, apareix com poc versemblant que el carceller arribi a verbalitzar, en presència d’autoritats del règim, el seu desacord amb la dictadura i amb l’execució del presoner que custodia. Es plausible que un lletrat acabi identificant-se amb el seu defensat, però no és gaire creïble que un personatge gris i apolític assumeixi amb tanta convicció les tesis d’un activista radical, per molt que xerrin i juguin plegats a bàsquet al pati de la presó. Efectivament, el guió peca aquí d’un excés de bonisme i evidencia una vocació pedagògica força molesta pel seu simplisme, defecte que tanmateix queda mitigat per una bona utilització de la composició coral (amb el concurs de més d’una vintena d’actors), recurs obligat del gènere polític.
Per la seva banda, el realitzador Manuel Huerga imprimeix ritme suficient a les dues parts diferenciades del film (els antecedents delictius i el drama carcerari) i aconsegueix mantenir-ne l’interès durant tot el generós metratge, a pesar d’una certa davallada a la segona meitat. Un estil visual modern, impactant, potser massa deutor de l’estètica de vídeoclip, i una acurada ambientació d’època acaben d’arrodonir el producte i el rescaten de l’estètica mediocre de tv movie. Que reforços emfàtics com la música de Llach o el muntatge en paral·lel d’imatges de l’execució amb les de la seva germana petita al pati de l’escola siguin discutibles per innecessaris no en resta efectivitat narrativa.
Quant a la traïció a l’ideari de Puig Antich, cal dir que, possiblement, ell no hauria consentit mai ser el protagonista de cap pel·lícula hagiogràfica. Cert és que s’adopta una posició manifestament acrítica amb un personatge que avui seria considerat per l’establishment com un terrorista o com un antisistema, pel cap baix. Però, per bé o per mal, contra el franquisme tot s’hi valia i fins i tot l’ETA era vista amb ulls condescendents quan matava el successor del dictador. El progressisme instal·lat al poder del país ha difós una imatgeria en què Puig Antich va ser adoptat com un dels seus símbols ja des de la seva mort. Salvant les distàncies, el president Companys forma part igualment d’aquesta categoria de figures intocables, i de la mateixa manera que el film Companys, procés a Catalunya (Josep Maria Forn, 1979) no pretenia aportar nova llum als fets sinó homenatjar el polític màrtir, també és aquesta la intenció de Salvador. Potser sí que aquest film fluixeja en l’explicació de com Puig Antich va decidir la seva militància violenta i també en la constatació de com li van girar l’esquena els antifranquistes més ben situats per ocupar el poder en acabar la dictadura. El que interessa mostrar als responsables del film és que el franquisme va morir matant i això ho assoleixen perfectament. Es lloable, doncs, que un producte comercial recordi aquesta realitat i Salvador, potser, no ens farà reflexionar gaire sobre la impostura social però servirà de memòria històrica per a generacions que perceben el tardofranquisme com una època quasi democràtica, identificable només per una estètica xarona on els pantalons de pota d’elefant i els Seat 124 eren els reis.
Seguint amb la voluntat d’aconseguir un producte d’ampli espectre mediàtic, no estranya gens la decisió d’encarregar la banda sonora a Lluís Llach. El cantautor de Verges és un símbol de compromís des de fa quatre dècades i té una emotiva cançó dedicada al jove anarquista –creada l’any mateix de la seva mort- que clou el film amb una discutible versió actualitzada. Val a dir que el comentari sonor de Llach, sense ser una obra mestra, compleix a la perfecció la seva missió i tanca tot un cercle de significació. ¿Algú podia trobar inadequat que el mític himne de U2 sonés al final del film Bloody Sunday (Paul Greengrass, 2002)?
Potser el tema més espinós de Salvador sigui el de la presència de la llengua. Es feia inevitable qüestionar-se com estrenar amb garanties una pel·lícula catalana a Espanya i la resposta de la productora va ser minimitzar l’ús del català amb una coartada justificadora que convencés el públic del Principat. Igual que va fer Amenábar amb el gallec a Mar adentro (2004) –on, per cert, també hi havia rèpliques en català-, la llengua és present als diàlegs però no n’és el fil conductor. Arcarazo i Huerga ho tenien fàcil: la major part de converses tindrien lloc a la presó on estava prohibit parlar en català; en dues ocasions es mostra com els funcionaris carceraris amonesten la família Puig Antich perquè hi parla i, fins i tot, intenten evitar que en Salvador hi escrigui a son pare. Es una llàstima que s’hagi de recórrer a aquests subterfugis perquè Espanya toleri una producció catalana, però malauradament aquest és el nivell de pluralitat que està disposada a acceptar. Si els catalans ja ens conformem –com sembla- amb aquest estat de coses, el problema és nostre. Val a dir, però, que Salvador no és l’única producció nostrada dels darrers anys que usa i abusa del castellà. Per si ningú se’n va adonar, cal recordar que films volgudament minoritaris com Febrer (Sílvia Quer, 2004) o Sévigné (Marta Balletbò-Coll, 2004) recorren a la llengua cervantina desacomplexadament i sense cap tipus de justificació argumental. Això dit, negar la nacionalitat a Salvador pel baix percentatge de català que s’hi pot escoltar és com afirmar que L’amic americà (Der Amerikanische Freund, 1977), de Wim Wenders, no és un film alemany perquè bona part dels seus diàlegs són en anglès. I pel que fa a la polèmica d’actors no catalanoparlants recitant els seus papers en la nostra llengua, només puc dir que tant Tristán Ulloa com Leonor Watling se’n surten prou bé i que seria un símptoma de vitalitat per al nostre cinema que intèrprets foranis fessin cua per rodar en català.
El cinema català necessita més films com Salvador per sobreviure a una deslocalització de la indústria que està relegant Barcelona a la categoria de simple plató. En cas contrari, l’únic català que sentirem a la pantalla gran serà en els films estrangers que, a cop de subvenció, les multinacionals accedeixin a doblar.
Octubre de 2006. Publicat a www.totcinema.cat.