Un espai insòlit, el vestíbul de l'antiga estació Príncipe Pío de Madrid, per a un concert encara més insòlit: Callas en concierto - En holograma. Els puristes del bel canto deuen considerar aquesta proposta com un simple espectacle de fira altament tecnificat, i segurament no els falta raó. Però, per a un curiós cultural, escoltar i veure en un escenari Maria Callas ressuscitada en tres dimensions, interactuant amb una vintena de músics que toquen en directe, representa una experiència que conté una interessant barreja d'homenatge, necrofília i showbiz.
Es molt probable que la majoria dels que hem assistit a aquest espectacle d'èxit internacional no haguem gaudit mai de l'art de Maria Callas en vida, però sí que, d'una manera o altra, en som fans, ja sigui per melomania, per culte a les celebritats o simplement pel morbo de la seva escabrosa vida privada. Sigui com sigui, la proposta funciona en bona part gràcies a la complicitat d'un públic entregat que sap que escoltarà i veurà l'enregistrament d'algú que és mort, però que la tecnologia crearà la màgia necessària per fer-li-ho oblidar. Més enllà dels avançats recursos que permeten projectar una imatge 3-D i sincronitzar-la amb la interpretació en directe dels músics, són els petits detalls els que es guanyen l'auditori, com quan la diva "atura" el director perquè necessita uns segons per posar-se en situació, o quan "rep" de mans del mestre una rosa al final del recital.
Veure Callas en concierto - En holograma efectivament sorprèn, però també inquieta. Inquieta perquè posa en qüestió el concepte d'espectacle "en viu" i ens fa plantejar què pesa més, el mite o el seu art? Propostes com aquesta són un estadi més de la lluita contra l'oblit de les celebritats del món de la música, una lluita que també es lliura contra la nostra pròpia mort. Com s'explica, si no, la proliferació i èxit de les bandes de tribut o dels biopics? La diferència és que aquests dos exercicis nostàlgics s'executen amb la intervenció de "mèdiums", és a dir, d'artistes que posen el seu talent al servei de la interpretació d'un mite per recrear-lo. L'holograma elimina la mediació i ens remet directament a la font, com ja ho feia l'espectacle, amb una tecnologia més convencional, Sinatra at the London Palladium, que vaig veure a la capital britànica el 2006 i que posava en escena enregistraments rars de La Veu, sincronitzats amb músics de big band i ballarins en directe. Només hi faltava la tercera dimensió, que aporta ara la tècnica de l'holograma per incrementar la il·lusió de realitat i, en suma, d'immortalitat.
Els concerts en holograma que ressusciten morts semblen tenir, paradoxalment, una llarga vida per endavant, i els mateixos promotors de la resurrecció de la Divina, Base Hologram, ja han creat espectacles similars amb les figures de Buddy Holly, Roy Orbison i Whitney Huston. D'altres com Michael Jackson, Luciano Pavarotti, Elvis Presley o Freddy Mercury segur que esperen el seu torn per pujar de nou a l'escenari. I nosaltres, el públic, esperem impacients per poder-los tornar a aplaudir.
Abril de 2021.